Com s’ha d’acompanyar una persona que es troba en un procés de final de vida? Com puc obtenir recursos per atendre o entomar de la millor manera possible una situació de malaltia crònica avançada? Quins escenaris i dubtes poden sorgir quan el camí vital arriba a la seva fi? Afrontar la mort, pròpia o de qualsevol ésser estimat, no és fàcil i amb la voluntat d’oferir reflexions i recursos per afrontar aquest escenari s’ha publicat Fins al final de la vida, editat per Eumo Editorial. En l’obra tres experts en atenció pal·liativa com són el doctor i màxim responsable de l’OMS en aquest àmbit, Xavier Gómez-Batiste; la infermera de l’Hospital Universitari de la Santa Creu Anna Formiguera, i la psicooncològa i experta en dol i trauma Mariona Vilaclara expliquen casos reals i les diverses maneres com afrontar-los al periodista Xevi Bardolet. Amb un estil periodístic i amb clara voluntat didàctica el llibre té com a objectiu orientar i fer un bon acompanyament en situacions de malalties cròniques avançades i finals de vida. A continuació es reprodueix en forma d’extracte tres pinzellades dels temes i reflexions en què permet aprofundir la publicació.
SABER-HO TOT O NO
En Joan té 72 anys, i fa vuit mesos li van diagnosticar càncer de pulmó. Ell no n’és plenament conscient. El metge de capçalera li va parlar d’un tumor que es podia tractar, i així es va fer, però tot i que el tractament el va tolerar relativament bé al final no va acabar de funcionar. Ara, la malaltia es troba en una fase més avançada. El càncer s’ha estès, comença a afectar altres òrgans, i en Joan, que això ja no ho sap, ho nota amb molèsties que es van fent cada vegada més presents. […] La Maria –la seva dona– a través del metge de capçalera és conscient que la situació ha empitjorat i s’anirà complicant. Té molt clar, però, que vol protegir el seu marit d’una informació que sap que li faria mal, perquè el coneix com ningú i està convençuda que saber tota la veritat el deprimiria. […] Aquí podríem estar davant del que es coneix tècnicament com a iatrogènesi, que és l’efecte negatiu que pot provocar en un malalt una determinada teràpia –en aquest cas, simplement, una informació–, per més legal, legítima i pertinent que sigui. […] Per tant, davant la por de la Maria d’un escenari que no desitja, la via del mig és la de la comprensió, la informació adaptada i el respecte a tots els actors. […] Caldrà respectar els temps i els moments més adequats.
TRISTESA
L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia crònica degenerativa del sistema nerviós central que afecta les neurones neuromotores implicades en el moviment voluntari. Va progressant amb el temps i produeix cada vegada més debilitat, atròfia muscular i pèrdua de motricitat, i acaba afectant, també, altres funcions essencials. […] És el que li ha passat a en Ramon. Als seus 57 anys, amb dona i tres fills, li acaben de diagnosticar ELA. […]
La reacció d’en Ramon davant la situació de dependència és, doncs, la de pensar que tot s’ha acabat i que la vida ja no té sentit. Sabem racionalment que això no és així, però de mica en mica ja trobarem la manera de reconduir-ho i d’afrontar cada dia i cada moment com una oportunitat; d’entrada, destriant aquella tristesa absoluta, que ens ho ha ennuvolat tot, del que realment ens fa estar tristos. Hem d’aclarir el paisatge, apartar la bardissa que fa nosa. Així, cal acostar-nos tant com sigui possible a l’arrel d’aquella tristesa, perquè és impossible que hagi arrelat absolutament en tot. […] És necessari capgirar-li aquest sentiment que ja no és ningú i que ja res no té sentit. […]
ACCEPTACIÓ
La Sílvia tenia 38 anys i esperava una filla quan se li va diagnosticar un càncer de cèrvix. Sota una vigilància estricta per part de l’equip mèdic, va seguir amb l’embaràs i va donar a llum. Mesos abans, quan tot anava de cara, amb la seva parella havien coincidit que el naixement de la nena era el millor pretext per casar-se i celebrar-ho, i així ho tenien planejat. […] Un any després del naixement de la filla, el càncer s’havia disseminat i el procés ja era irreversible. A la Sílvia li quedava poc temps de vida. […] Sabent que potser li quedaven pocs mesos, va decidir tirar endavant el casament. […] Tot es va precipitar. La cerimònia es va celebrar a l’hospital mateix, amb la presència de les persones més properes i els professionals que en tenien cura. Una festa de casament es convertia, alhora, en un acte de comiat. Va ser molt dur, però alhora molt bonic. […]
La Sílvia havia acceptat i assimilat que moriria jove. I tota la seva força la va dedicar, fins a l’últim moment, a injectar als altres la vida que ella ja no tindria. […] En una acceptació, el nivell de convicció amb què el malalt viu el procés no només no incrementa l’angoixa, sinó que la rebaixa. […]
{{ comment.text }}