Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

“S’ha incrementat el nombre de treballadors pobres en la demanda d’aliments que tenim”

Entrevista a Sor Lucía Caram, directora de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa i monja priora

Activista i implicada en moltes iniciatives de suport a persones vulnerables, sor Lucía Caram (1966, Tucumán, Argentina) és la directora de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, d’on és monja priora. En aquesta entrevista parla de quines són les necessitats que detecta entre aquests col·lectius en un moment difícil per la inflació i l’encariment de l’energia. També parla de la guerra d’Ucraïna i del present i el futur de l’Església. El convent que encapçala ha deixat la clausura i s’ha obert a persones laiques que viuen amb les religioses.

Estem en un nou context econòmic complicat d’inflació i d’increment dels costos de l’energia, quines són les conseqüències que estan veient en les persones vulnerables que atenen?

Una de les coses que estem veient molt és que ha incrementat el nombre de treballadors pobres en la demanda d’aliments que tenim. Molta gent que està cobrant un sou de 1.200-1.300 euros és impossible que pugui viure; al cistell de la compra és impossible accedir-hi, pagar una hipoteca, pagar un lloguer. Els treballadors pobres han augmentat. Després, la quantitat de gent que està en una situació de risc d’exclusió social que ha passat de risc a exclusió social. El tema de l’habitatge és dramàtic. I el que és molt problemàtic és tot el tema dels pisos que estan ocupats i que estan enganxats a la xarxa pública, amb el risc que això suposa –i que s’ha donat en els últims temps– dels incendis a causa de la càrrega que hi ha amb l’electricitat: la gent no arriba, i si no arriba per les bones intenta arribar per altres camins. Per tant, la situació és molt preocupant.

Per tant, podem dir que plou sobre mullat? Perquè venim de diverses crisis: del 2008, d’una pandèmia, la situació de la guerra també…

Quan ja semblava que estàvem aixecant-nos i començant a treballar després de la crisi del 2008 –estàvem treballant plans d’inserció amb la gent–, la covid ens va tancar totalment i vam incrementar de nou el nombre de persones usuàries dels projectes que tenim. Nosaltres hem passat de tenir 21 pisos a, en aquests moments, 55 que estem gestionant només a Manresa. Això és una barbaritat, però la realitat és aquesta. Ara tenim molta gent que està vivint al carrer i això realment preocupa perquè hi ha molts menors. També hi ha la inestabilitat de la crisi per la guerra d’Ucraïna. Nosaltres ho notem. Quan vaig a comprar noto com s’ha encarit la vida, però també noto la por en la gent a l’hora de gastar, de fer despesa, la impossibilitat.

L’increment del cost de la cistella de la compra condiciona la plataforma dels aliments de la Fundació per subministrar els aliments a aquestes persones?

Sí, ens condiciona, perquè fa que augmenti el nombre de clients que nosaltres tenim. Nosaltres hem creat una xarxa i un moviment, i a més som l’únic lloc de distribució a la Catalunya Central. D’aliments en aquest moment no ens en falten. Ens falten els productes frescos: carn, peix, la fruita, la verdura, sempre anem una mica justos. Però, contràriament al que podríem pensar, abans patíem perquè no podíem tenir per fer els lots que fem, però mai havíem tingut tants aliments com els que tenim en aquest moment. D’altra banda, tenim moltíssima gent, i la gran preocupació en aquest moment és l’habitatge. Busquem de manera desesperada un habitatge digne per a les famílies; aquesta és la gran preocupació. Abans la gent podia pagar i fer un esforç. Durant la pandèmia la gent comprava el menjar i no pagava el lloguer o no pagava la hipoteca; els jutjats estaven tancats i no hi havia desnonaments. Quan han començat els desnonaments, al ritme que estan en aquests moments… la gent el que ha decidit és destinar tots els estalvis i tots els diners que té a poder pagar el deute amb l’habitatge. Aquesta gent que ha de pagar l’habitatge perquè sap que si no ho fa anirà al carrer són els nous usuaris de la plataforma dels aliments. Nosaltres rebem l’ajuda de la Unió Europea però fonamentalment les empreses ens donen els seus excedents. Això fa que, de moment, no tingui por de no poder tenir menjar per donar. També fem un acompanyament acurat per saber a qui li estem donant, però l’angoixa més gran és el tema de l’habitatge.

En l’àmbit polític, quina ha de ser la filosofia de les ajudes a les persones en risc d’exclusió veient també que van canviant els perfils de les persones que entren en aquest tipus de situacions.

Jo crec que els nostres polítics estan absents i no se n’han assabentat, o són molt llestos i el que estan fent és una política de clientelisme polític per mantenir la gent que els pugui anar votant. En lloc de reactivar l’economia, en lloc de facilitar que la gent pugui accedir als llocs de treball, tenim una economia submergida. No es regularitzen els papers dels immigrants i quan les empreses necessiten gent per contractar no hi ha una ajuda a la petita i mitjana empresa per facilitar que es reactivin i que realment puguin contractar. Contràriament a això fan el que fan països com l’Argentina, que s’estan estancant en la pobresa i en la misèria, i que és implementar plans i ajudes socials que, en definitiva, el que estan fent és subvencionar la pobresa.

Perquè aquestes ajudes no contribueixen que aquestes persones no puguin acabar de sortir-se’n de la situació per elles mateixes?

Jo penso que no hi ha un acompanyament com caldria. En molts casos hi ha gent que si està cobrant un ingrés mínim vital de 1.100 euros i li surt una feina de mil euros o de 1.100 o de 1.200 no anirà a treballar, dirà m’estic a casa i, a més, si té algun altre tipus d’ajudes… Jo crec que tothom ha de tenir el que necessita per viure amb dignitat, tots els sous haurien de ser més justos. Els joves no necessiten que se’ls doni una ajuda per poder pagar el lloguer; necessiten poder treballar per poder-se’l pagar i que els lloguers no siguin tan abusius. Necessitem que la gent pugui tenir un sou que els permeti viure i necessitem que totes les ajudes socials que hi ha siguin revisables. Hi haurà gent que sempre necessitarà una ajuda, una mare que té un fill amb una deficiència, una persona que té una malaltia, una persona gran. Hi haurà gent que sempre necessitarà aquesta ajuda. Però moltes d’aquestes ajudes s’han enquistat en el temps i es van renovant. No pot ser que jo tingui gent des l’any 2008, gent jove i que contínuament te les estan derivant, i ofereixes feines i no les volen perquè prefereixen treballar en negre o no treballar. En aquest sentit, hem de fer una crida als Serveis Socials i a les entitats del tercer sector per tal d’animar que la gent pugui treballar, però sobretot als governs que ajudin que les empreses puguin contractar i que la gent pugui regularitzar la seva situació.

Hi hauria d’haver canvis en la llei d’estrangeria? Això ho han posat sobre la taula en un informe recent que han presentat amb Càritas i Creu Roja i la Fundació del Convent de Santa Clara.

S’haurien de fer canvis. De fet, s’ha fet una nova llei d’estrangeria que canvia molt les coses; per exemple, la gent que ve per estudiar pot treballar simultàniament. Però s’hauria de flexibilitzar perquè la gent que ja és aquí i ha de fer l’arrelament, que pugui fer-lo. Tenim moltíssima gent que porta sis, deu anys i no hi ha manera que pugui treballar. No hi ha manera que pugui tenir un contracte indefinit. I si no tens un contracte indefinit no pots accedir a un habitatge. Per tant, la llei d’estrangeria està plena de trampes i realment una cosa és el que diuen i una altra cosa és que quan ha sortit la nova llei i la gent va a fer els tràmits resulta que el sistema informàtic no està adaptat a la nova llei. Per tant, és una farsa.

Aquests últims mesos hem vist sor Lucía Caram implicada especialment en l’ajuda humanitària i sanitària a Ucraïna. Han obert diversos corredors humanitaris per treure persones del país i portar-les cap aquí i també han fet campanyes, per exemple, per portar ambulàncies cap a Ucraïna. En quin punt estan ara aquestes campanyes?

Bé, nosaltres primer vam portar persones. La nostra idea no era recollir, sinó recollir i acollir. Hem portat més de 500 persones, hem recol·locat i reagrupat famílies i, en aquest moment, tenim un centenar de persones acollides en pisos.

Per tant, entenem que 400 d’aquestes 500 persones han tornat cap al seu país?

En el cas del que nosaltres hem portat, molt poques han tornat i la majoria han trobat feina. La gent que ha tornat al país o que els havien dit que perdrien la feina, o gent que no havia trobat feina aquí. Els que han trobat feina s’han incorporat, estan treballant i saben que des d’aquí poden ajudar una mica més. El segon pas que vam fer va ser obrir corredors humanitaris per portar ferits. Hem portat malalts oncològics a Madrid i a Catalunya, i hem portat també ferits de guerra. Això és el que estem fent en aquest moment, corredors humanitaris. Al principi era gent que estava molt mutilada. Tenim 27 soldats que porten molts mesos aquí i que necessiten una rehabilitació llarga. El que fem ara és portar ferits que requereixen una intervenció i un o dos mesos de rehabilitació i després ja poden tornar. Hem enviat 75 ambulàncies. Estem en un punt en què ens demanen ambulàncies, pickups per poder treure els ferits del camp de batalla o la població civil ferida, perquè allà les carreteres estan destrossades. Ens estan demanant també furgonetes per portar no només menjar, sinó també per traslladar els cadàvers, i això és molt fort. Ens costa molt aconseguir les pickups i les furgonetes. Per tant, si algú ens vol ajudar en això… és una necessitat que tenim perquè entenem que cada ambulància salva una mitjana de cent persones. I les pickups estan ajudant a molta gent que quedaria pel camí i puguem salvar vides.

Tot i així, no és una gota enmig d’un oceà, tota aquesta ajuda que costa tant d’aconseguir?

És una gota enmig d’un oceà. Hem pres el compromís de portar nosaltres personalment l’ajuda i d’acompanyar la gent. Però darrere de cada persona hi ha tota una història i tota una família. Haver portat algun ferit amb el 75% de la superfície del seu cos cremada, haver pogut fer un reagrupament amb la mare i amb la germana petita, que en aquests moments estigui anant a l’escola… bé doncs no podem fer-ho per tothom però anem fent, anem reconstruint petites històries. Dels 500 hem reagrupat moltes famílies i penso que si entre tots anem sumant… el problema és que a vegades la solidaritat és molt compulsiva, al començament tothom s’ha abocat a ajudar i ara sembla que ja no existeix Ucraïna, i en aquest moment nosaltres sabem que la situació està pitjor que mai. En el meu últim viatge vaig visitar un cementiri; hi havia més de 500 joves de menys de 22 anys i totes les tombes estaven amb flors fresques i en la majoria hi havia una mare o una vídua que estava plorant. Aquesta és l’altra part de la guerra. T’acostes allà i necessiten una mica de consol, malgrat la dificultat de la llengua, que sàpiguen que algú està fent-los una mica de costat enmig de la bogeria del que estan vivint.

Una societat postcristiana

A finals de setembre es va trobar amb el papa Francesc. Què en pensa el pontífex de la decisió que han pres al convent de Santa Clara de deixar de ser un convent de clausura i de sortir de la Federació Dominica de la Immaculada?

Bé, va ser una excepció perquè tots els convents han d’estar federats, però ell ha vist la realitat de la nostra comunitat, ell diu: “Quan la gent em pregunta què fa sor Lucía que és monja de clausura fent tot el que està fent? Jo he entès que vosaltres porteu la clausura incorporada, la clausura com a espai de pregària i de contemplació. I que la vostra vida és una vida contemplativa del segle XXI perquè el que esteu fent és contemplar la realitat des de l’Evangeli i intentar donar resposta”. Per tant, a mi quan el papa em va preguntar: “I no els preocupa la manca de vocacions?”, jo li vaig dir que estem en una societat postcristiana.

Què vol dir una societat postcristiana?

La gent jove i els adolescents nostres no han escoltat parlar de l’Evangeli. La gent no va a missa, no pertany oficialment a l’Església, no entén el llenguatge de l’Església. La gent entén el llenguatge de la solidaritat, del compromís… el que feia Jesús quan passava pel món fent el bé, el que fa el papa Francesc quan denuncia el que està passant al Mediterrani, quan obre dutxes per als marginats que estan a la ciutat de Roma, quan obrim un banc dels aliments, quan ens acostem a la gent i intentem humanitzar… aquest és el llenguatge que la gent entén. I el papa em dir: “M’interessa el que m’estàs dient, tira endavant, tens el meu suport”.

Considera que aquest ha de ser el futur de l’Església, el d’obrir la participació a les persones laiques com feu al convent de Santa Clara? De fet, hi ha persones laiques que conviuen amb la comunitat de religioses.

Sí, jo crec que sí, crec que hem de fomentar els espais en els quals els que tenim una convicció d’inspiració en l’Evangeli ens puguem ajuntar. Jo no pretenc que els laics visquin com les monges ni les monges com els laics, cadascú te la seva vocació. Però sí que penso que junts podem acollir i donar resposta a les necessitats que té la nostra societat. Nosaltres hem obert un camí, ens va molt bé, hem sumat esforços, multipliquem resultats i el que estem intentant és, dins de la nostra parcel·la, ajudar la gent.

I el paper de les dones quin ha de ser en el futur de l’Església. Ha d’arribar una equiparació amb els homes?

Jo crec que sí, sabent que som diferents i que cadascú te el seu paper. Jo per exemple, mai em faria capellà. Ara bé, entenc que seria just que si una dona vol ser capellà pugui ser-ho. Crec que l’Església sempre ha anat una mica molt lenta, a un altre ritme, però també penso que Francesc li està donant un ritme diferent. Està incorporant en diversos òrgans de decisió a moltes dones, però encara ens falta molt recorregut. Soc del parer que no hem d’esperar que ens donin la paraula; l’agafem i anem obrint camí.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Nou pronunciament del TJUE: creu que al final Carles Puigdemont serà extradit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 430 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't