Enric Casulleras Ambrós (Barcelona, 1962) és doctor en Política Econòmica i professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC. Establert a Taradell des del 1990, ha publicat dos llibres: Introducció a les finances internacionals (1992) i Parlem d’economia amb els joves: per a un món millor (2017). En aquesta entrevista aborda des del vessant econòmic, social, polític, i també des del més personal, els problemes que hem generat els humans al planeta.
Un dels principals esculls als quals s’enfronta la societat actual per mitigar i/o aturar els efectes del canvi climàtic és l’abandonament dels combustibles fòssils. Tenint en compte els interessos econòmics gegantins (de petrolieres, gasistes, de països productors… que hi ha en joc) des del punt de vista econòmic, com s’hauria de fer possible aquest canvi?
Dissortadament, el canvi decisiu no es farà per consciència ecològica ni per solidaritat amb les generacions futures; com bé dius, hi ha massa interessos en joc. El canvi es farà –ja ha començat– quan l’extracció de combustibles fòssils ja no surti a compte; això passarà quan el petroli que quedi sigui de tan mala qualitat, i estigui amagat a tanta profunditat, que el preu dels combustibles resultants sigui prohibitiu, i tinguem maneres més econòmiques d’aconseguir els usos energètics que ens calen: tèrmic, motriu i elèctric. Fa més de cent anys, quan els britànics van deixar d’exportar-nos el seu carbó perquè el necessitaven per a la seva indústria militar, Catalunya va ser capaç de construir infraestructures per aconseguir grans quantitats d’energia hidroelèctrica en pocs anys. Seria intel·ligent estar preparats per quan Rússia, Algèria i altres proveïdors deixin d’exportar-nos gas i petroli tinguem ja a punt les infraestructures per aconseguir energia eòlica i fotovoltaica suficient.
Representa un canvi de paradigma, un gir de guió que costarà d’assumir? Ho dic tenint en compte, per exemple, que els avenços que es fan a les COP van molt al ralentí.
Més de vint noves cooperatives energètiques en un any, en una comarca d’una cinquantena de municipis, no és pas foc d’encenalls. Però és cert que, en relació amb el total d’energia consumida, la que obtenim de fonts netes és encara molt petita. Aquí, el canvi de paradigma decisiu serà el de la gran indústria, i ja està començant a passar. La condició que el grup sud-coreà Lotte ha posat per fer una gran inversió empresarial al terme de Mont-roig del Camp és poder disposar, al costat de la fàbrica, d’un terreny d’un centenar d’hectàrees per obtenir energia fotovoltaica. O hi ha energia neta a peu de fàbrica o la inversió se’n va a una altra banda. Em sembla un canvi de paradigma magnífic, i que ja s’està vivint.
Les polítiques públiques estan ben encaminades per fer front als reptes de l’emergència climàtica, o els polítics es fan l’orni?
Els polítics viuen la seva vida al ritme dels cicles electorals. El canvi de model que la situació reclama és un canvi profund, que no es pot fer en una sola legislatura. Això, als partits polítics els ve gros. Però hi ha una altra qüestió: aquest canvi de model comportarà renúncies que ens afectaran a tots, a l’hora de consumir, de viatjar, d’escalfar-nos, d’organitzar-nos els caps de setmana. Un govern valent que decidís posar-s’hi hauria de prendre mesures que no agradarien, i potser llavors perdria les eleccions i no governaria més. Per tant, les responsabilitats són compartides.
Per fer-hi front entenc que a més de voluntat política cal dotar els pressupostos de les administracions de diners per fer els canvis necessaris (transició energètica, mobilitat, formació en noves professions, suport a la innovació, suport a la investigació…). Ho veu possible?
Només que el món destinés a la transició energètica els diners que s’està gastant en les guerres actuals ja tindríem la transició feta. Si en lloc de dedicar el 2% del PIB a defensa el dediquéssim a preparar el futur, en tindríem de sobres per fer totes les infraestructures de captació d’energia i de transports públics que ens calen. Els canvis s’acaben fent, sinó de grat, per força. La qüestió és si es planifiquen i es fan ordenadament o si es deixen per a darrera hora i es fan amb presses, improvisant i de forma caòtica.
Abandonar els fòssils vol dir també un canvi en la mobilitat de persones i mercaderies. Vostè és un ferm defensor del transport públic elèctric. Quin és el seu raonament?
Pel que m’expliquen alguns enginyers de confiança, no hi ha prou volum de certs elements de la taula periòdica per substituir tot el parc de cotxes de combustió interna per vehicles elèctrics, ni per fer les bateries i els punts de càrrega corresponents. Ni molt menys. Llavors, quan els combustibles tradicionals siguin inassequibles, l’única mobilitat possible serà l’elèctrica pública –trens, tramvies, funiculars– o la bicicleta privada. No és un desig: és una obvietat inevitable.
Però en transport públic al nostre país no estem gaire avantatjats. Anem molt enrere? Ens hauríem d’emmirallar en algun país?
Parlar del servei de Rodalies i provocar el mal humor de la gent és una sola cosa. A Espanya, menys d’un 5% de les mercaderies viatgen en tren. A molts països europeus estan al 20%. A Espanya, viatjar en tren és de pobres. A Alemanya és de gent amb sensibilitat ambiental. I a més, l’Estat espanyol sempre ha discriminat deliberadament les inversions públiques a Catalunya, des de l’època de Felip V. Els primers trens del país es van fer per iniciativa privada i finançada des de sectors empresarials: el tren de Barcelona a Mataró, a Sabadell, a Granollers, a Girona. Al segle XX, si Catalunya volia autopistes havien de ser de peatge. La discriminació encara dura. No sé si algun dia veurem el traspàs de Rodalies. Que no sigui un traspàs a l’altre barri.
Catalunya i també l’Estat espanyol econòmicament s’estan refiant molt del turisme, un turisme que pensa poc en el medi ambient, sorollós, extractiu si em permet l’expressió… penso en el turisme de platja, però també en el de creuers. Què pot implicar econòmicament (per la inversió que s’hauria de fer i pels beneficis que podria reportar) un model turístic més sostenible?
Això dels creuers és un dels invents més absurds que s’ha fet mai: fugir d’una ciutat amarrada per passar les vacances en una ciutat flotant… Tota l’activitat turística s’haurà de repensar; fins i tot l’aviació comercial és dubtosa que tingui cabuda en un món amb neutralitat d’emissions. Però el turisme no és una activitat indispensable, eh? La humanitat ha fet turisme durant setanta anys, només…
Els trens poden ser una bona solució per substituir (sempre que sigui possible) els avions?
Si es tracta de viatjar per plaer, és molt millor el tren que l’avió. Coneixes més gent, veus el país de més a la vora, vius aventures. Com aquells viatges Interrail que fèiem de jovenets no hi ha res. I els viatges de negocis s’acabaran substituint pràcticament del tot per reunions virtuals. Ara, això ja no ens espanta.
Sembla innegable que el canvi climàtic alterarà l’economia. Pensa que el model capitalista i extractiu està caducat, col·lapsarà i que cal canviar de model?
Mentre hi hagi un sol tipus espavilat i amb ambició, i un sol consumidor compulsiu, el capitalisme perdurarà com a sistema. Es tracta que la majoria sigui capaç de veure tots els aspectes negatius d’aquest sistema i s’organitzi per votar propostes polítiques que en sàpiguen, si més no, corregir les falles i evitar-ne els abusos.
La globalització és una falla, un abús del sistema?
Jo diria que va ser un element inevitable de l’expansió capitalista en una època de creixement exponencial dels mitjans digitals de comunicació, però que va tenir aspectes molt negatius, com el de deixar sense efecte moltes normatives de protecció dels treballadors i de regulació mediambiental. D’altra banda, la interdependència ens ha fet més vulnerables, com es va poder comprovar durant la pandèmia, quan es van donar moltes situacions de desabastiment.
Quina opinió li mereix l’actual sistema econòmic globalitzat. Un sistema que, de retruc, hauria portat a la deslocalització industrial i al model de compra Amazon que tan mal fa al comerç?
No m’agrada, i no he estat mai client d’aquest tipus de proveïdors. Però no he estudiat mai quin impacte final tenen sobre el mercat laboral, ni tampoc la seva petjada ecològica.
I els joves, quin entorn laboral es trobaran quan s’hi incorporin? Per a què haurien d’estar preparats?
Quan jo estudiava ningú em va ensenyar a fer anar ordinadors, ni mòbils, ni reunions virtuals, ni programes estadístics. Quan tot això va arribar, em vaig haver d’espavilar, com tothom. Com els joves d’avui. No hi ha més remei que està preparat per a qualsevol cosa que pugui venir. I a nivell intel·lectual, l’única preparació imprescindible és saber llegir, escriure i calcular. Però llegir bé, escriure bé, i calcular amb el cap, i de pressa. És més del que la majoria d’universitaris d’avui saben fer. Més enllà d’això, no tinc ni idea de què és el més útil que cal ensenyar al jovent d’avui. No crec que ningú ho sàpiga.
Entenc llavors que és de l’opinió que els cicles formatius potser prepararien millor els joves per al món laboral?
Soc de l’opinió que els joves han de seguir la seva vocació i estudiar el que els agradi, sigui filologia etrusca o sigui aprendre a fer de llauners. Poder-se dedicar al que a hom agrada és un regal immens. L’única desgràcia és que no t’agradi res. Però si tenen bons mestres, als nens els agrada tot.
Per la seva experiència en la docència, creu que l’alumnat té prou esperit crític per discernir entre les múltiples complexitats del sistema econòmic actual i cap on ens porta?
Hi ha de tot a la vinya del senyor. A les aules he trobat des d’alumnes amb altíssimes capacitats, amb curiositat per a moltes qüestions, fins a estaquirots que ni saben res ni volen aprendre res. No es pot tenir esperit crític des de la ignorància.
Els experts alerten que el canvi climàtic augmenta les desigualtats. Des del vessant econòmic (a més del social) què implica?
És clar, no tothom té una casa unifamiliar per posar-se plaques solars a la teulada, o per tenir el cotxe aparcat al jardí carregant la bateria. És cert. Això pot ser combatut, fonamentalment, a través de les cooperatives energètiques, que poden proporcionar electricitat neta i a baix cost a tots els socis. Us asseguro que moltes cooperatives fan una feina extraordinària, exemplar, admirable, només per amor al proisme.
Però aquestes desigualtats no passarien només per la possibilitat de recórrer a les renovables, no? Penso en persones que perden la feina, en persones que han de migrar perquè el clima fa impossible la vida al seu país, en un encariment de productes alimentaris perquè les sequeres fan que les collites siguin més minses…
Cert. Ara mateix, la supervivència de quaranta milions de persones està en risc al Txad per la pèrdua d’aigua del seu gran llac. A escala global, les migracions per causes climàtiques seran un fenomen molt greu, que ja ha començat a Síria, al Líban, a Sudan. És terrible. Pel que fa a l’alimentació, i sense ànim de frivolitzar, cal apel·lar a l’esperit d’adaptació. Aquest any he menjat per sopar, diverses vegades, sopa d’ortigues. Tenen unes qualitats nutritives sorprenents, a cost zero. A Tona, uns joves estudiants han creat una granja d’insectes que dona una farina molt bona i molt nutritiva. Això també és innovació. No ho menystinguem.
A l’aigua, per exemple, se li ha donat poc valor (això explicaria el gran nombre de poblacions que actualment tenen fuites importants d’aigua que mai no s’han reparat) i ara, amb una sequera perllongada a Catalunya hom s’adona del valor que té fer-ne un ús responsable. Econòmicament, l’aigua es convertirà en un bé molt més preuat? (per dir-ho fi, pot ser que l’haguem de pagar a preu d’or?)
Ningú no sap què passarà amb aquesta sequera. Als anys cinquanta, als noticiaris espanyols ja es deia la frase de “pertinaz sequía” per subratllar les virtuts del dictador quan inaugurava pantans. Però és clar, el nombre d’habitants, de piscines, de conreus de regadiu, d’indústries intensives en consum d’aigua, no ha parat d’augmentar… Sí, el cost de l’aigua és previsible que s’enfili. Però hi ha marge. Quan sento que alguns col·lectius es posen les mans al cap perquè no podrem gastar més de dos-cents litres per persona i dia… Hi ha països on, amb dos-cents litres, els habitants han de passar mesos… potser som una mica figaflors…
{{ comment.text }}