“Hauríem de donar més importància a la vida”

Francesc Povedano Audi

El meu germà va marxar de Tortosa cap a Vic per trobar millor feina. A Vic hi ha viscut i hi treballava, baixava a Tortosa en caps de setmana i festius, votava a Tortosa, concretament al poble de Jesús (E.M.D. Jesús). Ell era un noi temperat, alegre, amb els trets característics dels catalans del sud, amb estima al riu Ebre, al seu Delta, i a les muntanyes dels Ports.

Quan va conèixer Alba Muns, va començar a fer-se osonenc i lluçanenc. Em sorprenia sentir-lo parlar barrejant paraules de català occidental i català oriental (unes coses en tortosí i unes altres coses com les diu l’Alba). Els meus pares volen expressar com un sentiment i agraïment pel fet que enterrarem el meu germà a Jesús (Tortosa). Ha estat parlat i consensuat amb la família d’Alba Muns. La conclusió ha estat que el Ramon estava arrelat a Jesús i torna el seu cos al lloc on va néixer. Però que tots tres, l’Alba, l’Astrid i el Ramon, tots tres estan junts allà on hagin anat i allà on siguin ara mateix.

De cara a les altres víctimes, a totes les víctimes d’accidents de trànsit, i a totes les morts tràgiques, inesperades, morts de malalties, persones que es moren joves, o amb una vida per endavant, expressar el nostre més sentit condol de part de la família Povedano Audi, de part dels nostres avantpassats de cognom Marín, Chacon, Palomino, Llatse, Cid, Gisbert, Panisello. Vull deixar una reflexió: hauríem de donar més importància a la vida com a societat, disfrutar de coses senzilles, no prendre riscos, tenir en compte que hi ha moltes persones que no tenen recursos i es moren per aquest motiu arreu del món i malauradament també a casa nostra. El Ramon i l’Alba han tingut aquesta mort tràgica, al meu entendre i reflexió, resultat de l’excés en què vivim als països avançats. No cal tant. El planeta se’ns mor. Celebrar sí, estar content sí, però amb sostenibilitat. Amb corresponsabilitat amb altres persones arreu del món que no poden celebrar, desplaçaments curts, estar amb els amics (no cal res més), jugar pel carrer amb una pedra que fa de pilota i amb un tros de fusta que fa de nina. Podem anar a peu als llocs i consumir de proximitat, no calen tants camions d’aquí cap allà i transatlàntics carregats de tot tipus de mercaderies. Més tard o més d’hora, tornarem a temps antics, més val fer-ho nosaltres voluntàriament que esperar que se’ns escapi de les mans (fotrà tot un pet un dia d’estos).

Tots aquest darrers pensaments i reflexions de la societat són a títol meu particular, la resta és en nom també dels meus pares i familiars més directes”.