EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

El poder d’una lletra

Passeig pels principals focus d’interès informatiu de l’any 2018. La necessitat d’un nou pont a Manlleu, els embussos i accidents a la C-17 o els conflictes a les càrnies demostren que l’actualitat, a vegades, és com un balancí: va i torna, però no es mou


30/12/2018
Vic

Al calendari s’escolen els darrers dies d’un 2018 que per a EL 9 NOU ha estat especial. El 18, de fet, per si sol ja ho és, un número especial. És el de la majoria d’edat, el d’anar a la universitat, el del carnet de conduir… I, per a EL 9 NOU, també el del 40è aniversari. Per commemorar-lo, una de les iniciatives del periòdic ha estat lliurar cada divendres portades històriques per testimoniar els fets més rellevants de les últimes quatres dècades. En una d’aquestes portades, la posterior al 23 de febrer de 1981, un moment polític molt delicat en què la incipient democràcia penjava d’un fil per la irrupció d’Antonio Tejero pistola en mà al Congrés dels Diputats, hi apareix una fotografia de Jordi Puig del ple de Vic. El peu de foto deia: “Reunió de l’ajuntament de Vic dimarts al vespre per rebutjar el cap d’estat”. Lògicament, havia d’haver dit “el cop d’estat”, però deia “el cap d’estat”. Només és una lletra, una a en comptes d’una o, però el sentit de la frase canvia per complet. I gairebé incomoda pensar que, en aquell context, el que acaba dient és just el contrari del que pretenia dir. El poder d’una lletra.

Serveix de pretext per explicar que, a vegades, un error minúscul es converteix en un despropòsit majúscul. Però un diari té una vida curta. Neix i mor quan apareix el següent número. Per això és un producte perfectible, amb una

El 18, per si sol, ja és un número especial: el de la majoria d’edat, el d’anar a la universitat, el del carnet de conduir i, per a EL 9 NOU, també el del 40è aniversari. Quatre dècades de periodisme

espina dorsal informativa que té ramificacions d’opinió, entreteniment o servei. I de tant en tant s’hi cola alguna errada. És inevitable. Fins i tot lògic en un treball elaborat d’avui per demà. Per això, les fe d’errades que tanta ràbia ens fan als periodistes són necessàries. En realitat esdevenen un control de qualitat. Perquè com va passar en aquell llunyà 1981 una a en comptes d’una o explica un contrast involuntari: de condemnar el cop d’estat a aplaudir-lo.

Els contrastos, pel que signifiquen de canvi, sempre són notícia. El periodisme és ruptura; no continuïtat. De fet, quan els fets s’alteren és quan es transformen en notícies. I les notícies, a vegades, cauen del cel. És el que ha passat en un

De portades històriques n’hi ha moltes. Com la del 23-F, que té una discreta falta de picatge. Una ‘o’ per una ‘a’, però volent dir que Vic s’oposava al cop d’estat es va dir que ho feia al cap d’estat

any de canvis meteorològics: d’un hivern amb neu –feia anys que no hi havia nevades tan generoses–, es va passar a una primavera amb pluja copiosa, a un estiu amb dies de calor sufocant i a una tardor amb rius exuberants d’aigua i, per extensió, també de vida.

Precisament és a la tardor quan diuen que la vida torna a començar encara que, políticament, no hagi estat ben bé així. De tardor a tardor s’ha avançat poc. Sovint l’actualitat és com un balancí, que es mou sense anar enlloc. Va i bé. Marxa i torna. La reivindicació independentista, la resolució de la qual un PP miop va fiar a una impossible solució judicial i la justícia a una inexplicable presó provisional, tindrà el zenit aquest inici d’any amb el judici als líders independentistes al Tribunal Suprem, entre els quals hi haurà el gurbetà Carles Mundó, exconseller de Justícia al gabinet de Carles Puigdemont. Mundó, i també la vigatana Marta Rovira, secretària general d’ERC ara exiliada a Suïssa, han rebut constants mostres de suport a Osona i el Ripollès que han estat especialment notòries amb motiu de l’aniversari de l’1-O.

El del procés ha estat un tema de perenne actualitat. Però n’hi ha hagut d’altres. El dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, per exemple. Ripoll, on va covar-se la cèl·lula terrorista que va perpetrar els atemptats, ha tornat paulatinament a la normalitat tot i que, periòdicament, televisions i diaris hi han continuat posant el focus mediàtic a mesura que l’avenç de la instrucció ha anat revelant nous detalls d’aquells tràgics dies que van commocionar el país. Aquestes macronotícies a les pàgines d’EL 9 NOU sovint conviuen amb d’altres de més petites. Insignificants, poden semblar. Però no ho són. I també van i venen. És el cas dels robatoris a les cases. Se’n produeixen, es genera una alarma, desapareixen i es reprodueixen. Si un repassa portades d’EL 9 NOU, el dels robatoris, un tema angoixant perquè representa una violació de l’àmbit privat de les persones, també s’ha explicat amb tipografia destacada. La sensació d’inseguretat experimentada pels veïns de la urbanització de la Roca o de Perafita, que n’han viscut una plaga, expliquen que diversos municipis com Sant Julià, Folgueroles, Calldetenes, Taradell o Tona ja hagin optat per posar càmeres de videovigilància o estiguin fent tràmits per instal·lar-ne. Això contrasta amb les dades policials, que no indiquen que Osona i el Ripollès siguin comarques especialment perilloses tot i que, puntualment, s’incrementin de manera significativa els robatoris com ha passat aquest any a Osona. A vegades, com en aquest cas, realitat i sensacions coincideixen.

És el mateix que ha passat amb els veïns de Roda, que tenien la sensació que la reforma del pont de Manlleu els incrementaria el trànsit i la realitat va ser que les obres els van col·locar durant mig any milers de cotxes i camions a la carretera que creua el poble de punta a punta. Aquesta obra és la prova del cotó que Osona és una comarca interdependent. Els municipis no són illes i una

Osona porta anys al podi del creixement econòmic, però amb pes d’un sector carni que ha comès abusos amb les falses cooperatives. La política ha d’evitar que la precarietat sigui negoci

actuació en un punt provoca desajustos en un altre. Els més perjudicats per aquesta obra van ser els veïns de Vista Alegre, un barri de Manlleu separat pel riu Ter del nucli urbà, on, precisament, els connecta un pont que, de març a setembre, va estar tallat. Això els va obligar a fer marrada durant mig any per anar amb cotxe al poble. L’obra, licitada per la Diputació de Barcelona, està acabada i existeix consens en dir que ha quedat bé tot i que no ha tancat el debat sobre la necessitat d’un nou pont, una exigència de dècades mai resolta a Manlleu i que el nou POUM, aprovat de forma inicial aquest desembre, torna a posar sobre la taula amb el dibuix d’una solució de futur pel Fugurull.

Si haguéssim de fer un llistat de temes que cada any centren l’atenció informativa també hi hauríem de posar el dels bonys de la C-17 a Centelles, ara atribuïts a l’abocador de runa del Pinós gestionat per Restauracions Ambientals Catalanes, una empresa participada per l’Ajuntament de Seva. La Generalitat ha decidit fer-lo buidar, una operació que s’ha endarrerit, que tot just ara comença i que té altres derivades per queixes veïnals de la pedrera del Fitó, on inicialment es volia enviar aquesta runa. Mentrestant, els bonys ja es tornen a intuir en una carretera plena de camions i abonada als accidents de trànsit. Aquest, malauradament, ha estat un altre dels temes de l’any. Alguns lectors no han entès que publiquem fotografies de cotxes aixafats amb l’argument que és no tenir consciència. És just al revés. Un accident de trànsit és una tragèdia. Si per no publicar una fotografia poguéssim tornar el fill, el marit o la germana a la família segur que no en publicaríem cap, però les distraccions al volant són letals. Informar, a vegades, obliga a publicar imatges que, precisament per dures, contribueixen a fer-nos prendre consciència del perill que representa la carretera. Tant de bo d’aquí a un any poguéssim dir que no n’hem hagut de publicar cap més. Zero morts a les carreteres. Seria la millor notícia pel 2019.

De totes maneres, de notícies bones l’any que deixem enrere també n’ha donat. En l’àmbit de la cultura o de l’esport, per exemple. La música osonenca està en un moment dolç. La confirmació de Nyandú o Obeses, la consolidació de Ju, Paula Valls o Guillem Roma i la reaparició de Duble Bubble, els 30 anys de Sau o la resurrecció dels Brillant’s així ho testimonien. I a l’esport, hi emergeixen noves institucions i s’amplia el ventall de disciplines amb protagonisme. A la històrica hegemonia de Vic i Voltregà, en hoquei, i de Manlleu i Vic, en futbol, s’hi afegeixen els èxits del Vic TT, els ascensos del Bàsquet Vic i el Tona de futbol i el creixement continuat dels equips femenins en modalitats esportives vàries. A més, Osona, després de molts anys, el 2018 va tornar a tenir un esquiador, Joaquim Salarich, als Jocs Olímpics d’Hivern que es van fer a Pyeongchang, a Corea del Sud. Salarich no havia d’anar als Jocs, però a última hora va ser seleccionat: una història de suspens amb final feliç.

On també hi ha hagut suspens ha estat en l’elecció de rector a la UVic-UCC. El que n’havia de ser en substitució de Jordi Montaña, Oriol Amat, va renunciar al càrrec just abans de prendre’n possessió, un fet inesperat i explicat per raons personals de l’interessat que va obligar a tornar a iniciar el procés d’elecció i, alhora, a buscar una solució transitòria en la persona de Joan Masnou. La situació d’interinatge, ara, ja s’ha corregit amb el nomenament de Josep-Eladi Baños com a nou rector amb el suport de gairebé el 80% del claustre en una UVic-UCC que aquest any ha celebrat, també, el 40è aniversari de l’escola de mestres, un centre de referència amb l’aval de quatre dècades de bona feina i formació.

De fet, la formació i la feina són conceptes que sovint van lligats en una comarca com Osona, que porta anys col·locant-se al podi del creixement econòmic a Catalunya però, i això les xifres fredes ho emmascaren, massa subjecte a sectors que tenen poc valor afegit, com el carni, on s’ha abusat de les falses cooperatives. Aquesta problemàtica s’està intentant embridar i ha tingut com a paradigma l’escorxador de Le Porc Gourmet de Santa Eugènia de Berga. La propietat, Grupo Jorge, ha passat al règim general treballadors fins ara autònoms.

Encara que sembli una obvietat és clar que la política ha de tenir mecanismes per evitar els excessos de determinades activitats econòmiques que converteixen la precarietat en negoci. En un moment en què el treball també ha passat a cotitzar a la borsa de la globalització és fàcil que hi hagi disfuncions que provoquen l’enriquiment d’uns pocs i el

El periodisme és ruptura; no continuïtat. És quan els fets s’alteren que muten en notícia. I, a vegades, cauen del cel: nevades generoses, calor sufocant i pluges torrencials en un 2018 de contrastos

malviure de molts. La creixent desigualtat, que pot traduir-se en vots per a opcions polítiques populistes i xenòfobes en un 2019 amb coincidència d’eleccions municipals i europees, és una de les factures visibles d’una crisi que les estadístiques de la macroeconomia certifiquen que ja és passat, però que el dia a dia de la microeconomia encara percep al present.

Això passa a cavall del final del 2018 i l’inici del 2019, un moment de canvi també en l’àmbit polític local amb relleus a l’alcaldia de Sant Quirze de Besora i a la presidència del Consell Comarcal del Ripollès. L’alcaldessa de Sant Quirze, Rosa Vestit, ha cedit la vara d’alcaldessa a Maria Teresa Espadaler, mentre que el president del Consell Comarcal del Ripollès, Joan Manso, ha renunciat al càrrec en favor d’Eudald Picas. Espadaler i Picas estrenaran càrrec amb el nou any, un moment procliu als bons propòsits i, segurament, també a l’optimisme. De fet, el futur té molts noms possibles i expliquen que als optimismes els agrada dir-ne oportunitat. La frase l’atribueixen a Víctor Hugo, però en realitat potser mai la va arribar a pronunciar ni escriure. O no la va dir exactament així. Aquest és un dels problemes del nostre temps: el rigor. Les coses no creiem que siguin com són, sinó com ens diuen que són. I, aquí, el periodisme hi té una responsabilitat. Periodistes i lectors hem de renovar el contracte fiduciari que obligatòriament ens ha de mantenir lligats al principi de realitat. Quan a les xarxes corren moltes mitges veritats, i massa sovint directament mentides, que quaranta anys després el segell d’EL 9 NOU continuï essent fiable pot semblar un patrimoni petit per exhibir, però en realitat és un gran tresor per conservar.

Que el 2019 ens sigui profitós a tots.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 206 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't