Què li suposa rebre aquest reconeixement?
En el primer moment que se’m va plantejar vaig dir que no em tocava, que a la comarca hi havia persones amb més mèrits que jo. Quan em van explicar els motius de l’elecció va aparèixer una paraula que va ser fonamental per acceptar: fomentar la cohesió social. És el que sempre hem buscat des d’Osonament.
Ha deixat clar que no s’ho pren com un homenatge individual.
És que l’homenatge me’l fan per una trajectòria en un lloc de feina com Osonament. I aquesta feina no l’he feta sola sinó al costat de moltes persones. Vull que sigui un homenatge compartit amb tots ells.
L’infermer especialista en salut mental i amic personal Joan López la va definir amb “les tres P”. La professió, el país i la persona. La va encertar?
L’acte de dilluns passat a Folgueroles va ser un reconeixement, però ara em toca acompanyar Òmnium Osona durant el proper any i buscar complicitats entre l’entitat i jo mateixa, que soc l’homenatjada. Tinc una responsabilitat i també la il·lusió de fer visible a través d’Òmnium què passa en el món de la salut mental a Osona. Perquè Òmnium és una barreja de llengua, cultura, país i fomentar la cohesió social. Crec que això és el que volia expressar Joan López amb la idea de “les tres P”, i a mi m’agrada. Que de la meva persona se’n parlés poc, que es parlés molt de la professió i també del país.
Això és el que buscarà durant el seu any de col·laboració?
De la persona no cal (riu). Crec que pot ser una gran oportunitat per fer visible la gran feina que fa Òmnium per la cohesió social.
Per què als anys setanta aposta per un projecte en un sector que aleshores era marginal com el de la salut mental, i més en l’àmbit infantil?
Perquè ja em movia l’esperit de col·laborar i ajudar. Era començar a treballar en una entitat molt petita i sense saber ni què cobraria. Crec que hi ha un tema generacional. El nostre gran objectiu de joves era fer coses per ajudar els altres, posant en un segon nivell de prioritats els diners.
S’imaginava que aquella llavor es faria tan gran?
De cap manera. Érem un grup de vuit persones que hi dedicàvem moltes hores. El president, Joaquim Vivas, sempre deia: “Hi som per fer un servei mentre l’administració no el fa”. La realitat és que sempre ens avançàvem al que feia l’administració, i quan arribava la seva ajuda sumàvem esforços.Això ens va fer créixer.
Als inicis, què els deien quan anaven a Barcelona a explicar el seu projecte?
El mapa del primer servei de psiquiatria infantil impulsat des de la Generalitat es va dibuixar sense tenir en compte Osona, ja que tocava un equip per cada agrupació de 300.000 habitants. Ens en derivaven un de Manresa. Els representants de la comarca –professionals i polítics, tots junts– els vam fer veure que a Osona ja feia 15 anys que hi havia un equip propi treballant en aquest àmbit. I vam aconseguir que ens tinguessin en compte.
I ara són un referent.
Hem passat d’anar a demanar i explicar moltes coses a Barcelona a ser al revés. Ara és Catalunya que ve a Osona a veure com ho fem.
Quina és la clau?
La perseverança de molts anys. Una mirada llunyana en el temps per crear projectes i fer partícip a totes les parts: els usuaris, les famílies, els professionals, etc.
Osona ha fet més passos que altres territoris per desestigmatitzar les malalties mentals?
Un dels encerts de la comarca és el treball conjunt amb entitats molt diverses. Ho veiem a l’octubre, el mes de la salut mental. Mai fem activitats paral·leles per commemorar-ho, sinó que integrem els actes en programacions estables d’altres entitats. L’estigma l’avançarem en el moment que ens posem tots al mateix nivell. Fa anys que programem conjuntament amb les entitats, i la veritat és que trobem una molt bona resposta.
La pandèmia multiplica la necessitat de disposar de bons serveis d’atenció a la salut mental?
Cal diferenciar salut mental de malaltia mental. Nosaltres treballem amb persones amb malaltia mental, però no vol dir que no haguem de fer prevenció en salut mental. I això afecta a tota la societat. Hem d’aconseguir persones més resilients.
Costarà cada cop més aconseguir això?
Sí, perquè anem cap a una societat on tot ha de ser fàcil i al moment. Potser la pandèmia ens ha ensenyat que això de ràpid i al moment no sempre pot ser.
Es fa política des d’institucions de l’àmbit social i la salut?
Sí. El model de treball en salut mental que hem creat és molt comunitari, fruit d’una lluita feta des de les bases i demostrant als polítics que funciona. Això és fer política: marcar les directrius cap on vols que vagi el país en un àmbit concret.
La reivindicació social és inseparable de la reivindicació nacional?
La reivindicació social hauria de ser el primer. Si primer no pensem quin model social de país volem, malament.
S’està fent a Catalunya?
Crec que hi ha més treball fet del que ens pensem. Hi ha moltes bases posades a nivell social però cal valentia política per tirar-les endavant, tot i que hi hagi persones a qui no els hi agradi. Potser la manera com treballem a Osona no agrada en altres institucions. Treballar amb la comunitat és complicat, però crec que és el que s’hauria de fer amb tot.
A les portes d’una nova Diada de Catalunya, com veu la salut del moviment independentista?
Els valors que porten les persones a defensar un model de país concret continuen sent els mateixos. No crec que hagin canviat. I si ho han fet, és que els tenien molt poc arrelats. Ens hem de quedar al marge del fet que els polítics no s’entenguin entre ells. I sobretot tenim una lluita ben clara i vigent com és defensar les persones represaliades dins del moviment independentista. Al meu poble n’hi ha dues, i hem d’estar al seu costat.
Marta Rovira va desvelar que una de les primeres persones que li va estendre la mà a Suïssa ho va fer a petició seva.
Amb la Marta Rovira no teníem cap vincle ni personal ni polític, però quan vaig saber que una vigatana havia hagut de marxar amb la seva família cap a l’exili vaig oferir la meva ajuda a través de coneguts que tenia a Suïssa. Ho vaig fer per ella i ho hauria fet per qualsevol persona necessitada.
En l’acte també va parlar des de l’exili l’exconseller de Salut Toni Comín. Quin vincle hi té?
Va ser una part de l’acte en què vaig voler donar veu als exiliats. A la Marta com a mostra de la meva voluntat d’ajudar a qui ha de marxar però també qui arriba amb necessitats, i al Toni Comín pel seu vincle amb Osonament. Ell juntament amb el president Puigdemont van inaugurar l’edifici actual de l’entitat, i es van crear moltes complicitats. Va tornar a venir tot sol a interessar-se en l’atenció que oferíem a les persones, perquè els valors d’Osonament coincidien en la seva idea en matèria de salut mental per Catalunya. A més tenia sensibilitat per aquesta branca de l’atenció sanitària perquè tenia un germà que ho patia. El camí que tenia el conseller Comín per recórrer en l’àmbit de la salut mental era interessant, però va quedar estroncat amb el seu exili.
{{ comment.text }}