El 8 de març de 1996 l’osonenc Pep Musté rebia l’indult per part del govern espanyol que li permetia sortir de la presó després de tres anys i vuit mesos de compliment de condemna. L’activista havia estat detingut el juny del 1992 en el marc de l’Operació Garzón contra l’independentisme català. Musté va ser acusat de pertànyer al grup terrorista Terra Lliure i castigat a més de cent anys de presó, però en el judici l’única prova presentada contra ell van ser les declaracions d’altres detinguts “aconseguides a través de tortures”, rememora l’afectat. Unes tortures que el mateix Musté va patir en primera persona, i que es van fer visibles i públiques en la societat del moment a través de la Coordinadora contra la Tortura: “Eren els que portaven la nostra veu a l’exterior”, en una època en què no existien les eines telemàtiques “i els independentistes érem pocs. No sortien milions de persones al carrer”. De fet, el montesquiuenc remarca que la força i pressió de la coordinadora “va ser clau per fer reflexionar els polítics i la societat” i acabar obtenint l’indult.
Musté, que va continuar i continua vinculat al moviment independentista, qualifica els indults actuals i els de fa 25 anys com “una solució individual”, però que no dona resposta “al problema polític col·lectiu”, que afecta Catalunya i Espanya. En aquest sentit veu complicat que la independència arribi en el marc de la Constitució espanyola, ja que es basa en unes lleis “que no ens deixen definir com a poble ni decidir res de res”. L’exemple més evident és el referèndum de l’1-O, quan “vam voler votar i la resposta que hem rebut per part de l’Estat espanyol ha sigut una allau de repressió”, sentencia.
{{ comment.text }}