Xavier Pastor (Palma de Mallorca, 1950) és biòleg especialitzat en oceanografia. Va ser cofundador, president i director executiu de Greenpeace Espanya. Va formar part d’aquesta entitat ecologista del 1982 a l’any 2000 (des del 1986 professionalment). En la seva darrera etapa professional va ser director en l’àmbit europeu d’Oceana. Ja jubilat, continua col·laborant amb aquestes organitzacions a més del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB) i de Marilles. Treballa de manera altruista en temes d’àrees marines protegides i gestió pesquera, la seva especialitat professional, però darrerament i en resposta a les urgències del canvi climàtic s’ha implicat també en energies renovables.
Amb els seus anys d’experiència en la lluita ecologista deu tenir una àmplia perspectiva de com ha canviat la manera de fer activisme i dels objectius de les organitzacions. Com la veu actualment i com la veia, als anys vuitanta?
Als anys 80 hi havia un nombre més concentrat de grans organitzacions ecologistes nacionals i internacionals: Amics de la Terra, Greenpeace, WWF, Ecologistes en Acció… Eren els grups que monopolitzaven l’acció, i a Espanya els deien Los cinco grandes. És una bona fórmula, no l’estic criticant, perquè per enfrontar-se als temes que t’has d’enfrontar és important tenir grups amb força, amb capacitat tècnica i política, sempre que la capacitat econòmica provingui de llocs decents i no misteriosos: socis o fundacions. Llavors ja hi havia molts grups locals o regionals que s’ocupaven dels temes del seu abast geogràfic i que també són importantíssims, però cal que treballin bé amb els grups grans, que hi hagi una fluïdesa en la comunicació i en l’ajuda quan sigui necessari. En els darrers cinc o sis anys han sorgit distintes maneres de fer ecologisme per part de petits grups formats per gent més jove. En molts casos influïts alguns d’ells per Greta Thunberg i que són organitzacions que treballen d’una altra manera, que ni tan sols s’apunten a les organitzacions; no tens una fitxa i un carnet. També voldria fer èmfasi en el que als anys setanta o vuitanta feia Greenpeace: l’acció directa no violenta, la imaginació i el sentit de l’humor a les accions, el coratge, el fer front a situacions de tensió, empresonament, multes, tot aquest tipus d’accions cridaven molt l’atenció, era molt nou i rebia molta simpatia dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Avui en dia tot això està sobrepassat, és déjà-vu. Ningú se sorprèn per una acció directa. És molt difícil cridar l’atenció.
Els vaixells insígnia de Greenpeace que molts recordem estan actius encara?
No. Bona part d’ells han estat substituïts. Vam arribar a tenir una flota de vuit vaixells, dos helicòpters i un hidroavió en el moment màxim de desplegament de Greenpeace a principis dels 90. Després d’uns anys es va veure que ens havíem de concentrar en tres o quatre naus. Ara tenen un vaixell polar per poder anar a l’Àrtic i a l’Antàrtida: l’Arctic Sunrise; l’Esperanza, que era un vaixell bastant gros que podia donar la volta al món, i el Rainbow Warrior III, que van fer especialment per Greenpeace en unes drassanes alemanyes i utilitzant tecnologia punta des del punt de vista mediambiental. El Rainbow Warrior III és un veler molt sofisticat, amb una tecnologia que podria aplicar-se a qualsevol altre vaixell del món que volgués ser eficient: anar a grans velocitats només amb el vent, tractament de residus, qüestions energètiques… L’Esperanza a principis d’any es va vendre o desballestar amb la voluntat de substituir-lo per un altre vaixell de més tecnologia mediambiental.
El segment de població jove serà, òbviament, el que més patirà els efectes del canvi climàtic que ens esperen en un futur relativament proper. Greta Thunberg ha mobilitzat els joves i els ha fet conscients del futur que els espera?
Absolutament. El paper de la Greta ha estat fonamental tant per mobilitzar els joves com per posar els temes sobre la taula dels adults, dels mitjans de comunicació i dels polítics. Una altra cosa és que això pugui perdurar en el temps. Ha fet renéixer tot aquest moviment i ha mobilitzat les noves generacions, però són iniciatives que si no es mantenen… jo soc molt partidari de l’organització, soc molt quadrat. Les organitzacions necessiten estructura, disciplina, motivació. És necessari que aquestes tinguin un nucli professional, gent que pugui fer feina diàriament, perquè els agressors fan feina diàriament, no? La feina de Greta Thunberg és molt important, però és important seguir-la. Vull recordar situacions que van tenir molt de pes en un moment determinat: les campanyes pel 0,7%, les acampades a totes les grans ciutats, l’11-M… aquestes coses es dilueixen després. És necessària una feina contínua i tant de bo molta de la gent que s’ha mobilitzat gràcies a la Greta d’aquí a cinc, deu, quinze anys encara estigui mobilitzada.
En l’actual context d’emergència climàtica i segons la seva experiència com a oceanògraf, quina és la situació dels oceans i de tot l’ecosistema marí?
L’oceà, afortunadament i desgraciada, és un dels millors miralls del que està passant. L’escalfament de la mar provoca danys als ecosistemes: als coralls, a la posidònia, provoca migracions d’espècies i substitució d’espècies per espècies exòtiques, destrucció del litoral per fenòmens atmosfèrics extrems; això pel que fa al canvi climàtic, però es combina amb altres accions antròpiques, com per exemple la mala gestió pesquera, que és un problema que s’arrossega per dècades (sinó segles) i que té solucions senzilles; simplement escoltant els científics i posant en marxa mesures o deixant d’utilitzar arts de pesca que són il·legals. A més, a diferència dels efectes que crea el canvi climàtic, els efectes creats per la sobrepesca, quan es frena, tenen immediatament un resultat molt positiu. En molt poc temps, es recupera l’ecosistema, si no l’has deixat completament matxacat. Una altra qüestió que no és tan coneguda i que és molt important és l’acidificació dels oceans. L’augment de CO2 i la utilització dels oceans com un abocador d’aquest ha permès que l’impacte del CO2 a l’atmosfera no fos tan greu o tan important, ha actuat una mica com a tampó. Perquè durant dècades ha tingut la capacitat d’absorbir-ne l’excés. El CO2 combinat amb l’aigua fa àcid carbònic. Aquesta acidificació provoca que la closca de mol·luscos i crustacis sigui cada vegada més feble.
Hi ha espècies marines en greu risc d’extinció? Quines?
Hi ha espècies molt emblemàtiques que pateixen, com algunes espècies de cetacis, no totes; afortunadament algunes espècies de balenes s’estan recuperant, però altres que van ser pescades fins a l’extrem els està costant molt recuperar poblacions viables. A més, quan es troben que al mateix temps hi ha sobrepesca i no tenen suficient aliment, tenen dificultats de reproducció. Els productes tòxics abocats al mar, que poden tenir impacte sobre la seva capacitat de reproducció, o també arts de pesca com les xarxes de deriva o les xarxes d’arrossegament, que capturen cetacis, tortugues marines o taurons. Els taurons estan especialment fotuts. Moltes vegades són capturats involuntàriament per pescadors que intenten pescar tonyina o peix espasa amb xarxes que són destructives. Tots els altres peixos cartilaginosos com poden ser les ratjades, les mantes, el peix guitarra estan també molt castigats, sobretot per la pesca d’arrossegament. Després hi ha espècies que són menys emblemàtiques o icòniques i que potser se n’estan anant de davant nostre sense que ni tan sols ens n’adonem. També espècies que han desaparegut o estan desapareixent abans que les coneguem. I algunes espècies d’aus marines que formen part del mateix ecosistema, com el virot petit, una espècie que viu a les Balears.
Sembla que els combustibles fòssils han donat més poder a Putin que la política i la legitimitat democràtica. Aquesta dependència energètica no s’hauria pogut evitar fa temps?
Clar que sí. Ha estat una irresponsabilitat per part de les potències europees i en particular de les del nord. Ha estat un error que ara intenten corregir. Benvinguda sigui la correcció ara, una mica tard, però millor que mai. En veure que ara sembla que hi ha una voluntat que va evolucionant molt ràpidament, setmana a setmana netejant l’adquisició d’hidrocarburs russos i al mateix temps potenciar l’autonomia, l’autogeneració d’energies renovables a Europa, potser desgraciadament és l’única qüestió positiva que ens duu aquesta guerra terrible. Si com a mínim (tant de bo passin coses millors) fa que Europa se n’adoni i posi mesures per no estar depenent d’un sàtrapa com Putin, serà bo que ningú no tingui la possibilitat de jugar amb les teves necessitats. És important que cada país (i tant de bo cada comarca o comunitat autònoma) tingui una proporció molt important d’abastiment de la seva pròpia energia, de la seva pròpia aigua i de la seva pròpia agricultura. Com més autosuficient és un territori, menys xantatge se li pot fer. També s’està parlant molt de la fam que provocarà la guerra per la destrucció dels camps d’Ucraïna i pels controls de producció als camps de Rússia, això pot fer que l’Àfrica pateixi molt.
Com s’explica que en ocasions l’oposició a projectes solars fotovoltaics i eòlics vingui dels mateixos ecologistes?
Em costa molt d’entendre i és un tema que m’afecta molt. Per nosaltres, els de la meva generació, era una il·lusió, era una lluita poder aconseguir un desplegament massiu d’energies renovables i eliminar les nuclears i les tèrmiques. Ens deien que això no era possible. Ara es demostra que sí que és possible, i quan és possible et trobes algunes de les noves generacions d’ecologistes que s’hi oposen. Jo no voldria la serra nord de Mallorca plena de molins eòlics. Excepte si no tenim més remei que fer-ho. Excepte si no es troba un altre lloc, aleshores has de triar. Entenc i comprenc la sensibilitat paisatgística. Però el que ja em costa més d’entendre és que la gent diu estar a favor de les renovables, però no aquí, ni aquí, i no en trobes cap que digui aquí sí. A part d’algunes teulades o zones industrials… però amb tot això, malauradament, no n’hi ha prou. Als que diuen que no a qualsevol lloc els demanaria d’on volen treure l’energia. Quan la seva resposta és que hem de canviar de forma de vida, reduir el desenvolupament o la massificació, jo també hi estic d’acord, però com ho fem i a quina velocitat ho fem? Si aquest debat l’haguéssim tingut 50 o 60 anys enrere potser hauríem tingut temps, però resulta que l’emergència climàtica que tenim, si ens la creiem, no ens dona temps per canviar de civilització abans que la crisi sigui tan important. A part que jo mateix miro al meu voltant, i no veig la gent amb massa ganes de canviar de civilització, de canviar de forma de vida.
“És el que anunciàvem fa 30 o 40 anys i, efectivament, teníem raó”
Alentir el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar és possible?
Alentir-la potser sí, una mica. Però no soc gens optimista. Formo part de la gent que pensa que hem perdut ja la guerra del canvi climàtic. El canvi climàtic ja és aquí i els fenòmens atmosfèrics extrems, també. Per molt que fem, aturar el canvi climàtic o alentir-lo és una paraula relativa perquè el pots alentir molt, poc; el que sí que és cert és que si no es fa res, la velocitat d’avançament del canvi climàtic i, en conseqüència, de pujada del nivell del mar i de caos climàtic amb huracans, temporals, sequeres, pluges incontrolades… tot això es reproduirà més i més sovint, i és impressionant. Des del punt de vista geològic veure com en deu, vint, trenta anys, la velocitat amb què tot això ha avançat a una escala de milions d’anys… el canvi que hem provocat en res, en una micronèsima part del que és la història de la humanitat i de la història del planeta, sembla mentida. És el que els ecologistes anunciàvem fa 30 o 40 anys i no s’ha d’oblidar que ens qualificaven de catastrofistes. Quan sento alguns dels discursos (i molt benvinguts siguin) de la presidenta de la Unió Europea, del president Sánchez, de la ministra Ribera, de qualsevol líder polític o econòmic, i quan les companyies energètiques anuncien tant les renovables i es presenten com a sostenibles, t’adones que si haguessin posat tot això en marxa fa 50 anys, encara potser tindríem unes conseqüències fotudes, però hauria estat molt més suau. I la conclusió és que efectivament teníem raó els que anunciàvem totes aquestes coses i altres temes: la sobrepesca, les malalties que es produeixen per productes tòxics, l’agricultura mal gestionada… tot això també fa dècades que hi ha gent que ho anunciava i que donava o demanava solucions. Es pot alentir el canvi climàtic, no sé a quin nivell, no sé ni quant, el cert és que si no es fa res les desgràcies i catàstrofes seran molt més ràpides i molt més properes.
{{ comment.text }}