““Hem de fer evident que Catalunya ajudarà a construir i millorar Europa”

– L’ha decebut l’actitud europea en la crisi grega? Vostè va dir que el Parlament s’amagava…
– No sé si la paraula és decepció, però sí constatació que l’Europa dels estats ha arribat al seu límit. Grècia és la il·lustració de les contradiccions d’Europa. Això no vol dir que ells no tinguin cap responsabilitat –és obvi que la tenen– però sí que hi ha una suma d’errors i mancances. De decisions preses no en nom de l’interès general, inclòs el dels grecs, sinó dels equilibris i interessos específics dels grans estats.
– Quines són aquestes mancances d’Europa?
– El fet de no tenir una política fiscal i de creixement, haver-nos concentrat en l’euro com a única expressió de creixement de la Unió Europea. Això ha dut a desequilibris que ningú ha estat capaç de preveure ni corregir, que s’han concretat en dubtes enormes, distàncies insalvables entre les normes teòriques i el que la realitat anava imposant.
– En podem treure alguna lliçó per al futur?
– Hauria de servir per fer reaccionar les institucions. A Europa domina una gran coalició que es justifica com a reacció a l’euroescepticisme de partits com el Front National o l’UKIP anglès, o fins i tot una certa esquerra extrema. Però aquesta gran coalició, en lloc de dedicar-se a construir Europa, està atrapada en el temor i és incapaç de sortir-ne. És la crisi, mal gestionada per aquesta Europa monetària, la que ha acabat fent néixer políticament l’euroescepticisme. La crisi ha generat desequilibris socials, pèrdues de serveis públics… i davant d’això Europa només ha enviat una imatge d’austeritat i disciplina. És un moment crític, però també hauria de ser d’esperança. Un moment per reflexionar sobre una Europa unió econòmica i fiscal real. Cal més Europa, no menys.
– Si no es crea una nova il·lusió per Europa, malament. Ha deixat de ser una idea d’entusiasme…
– És el que intentem fer des del grup d’Els Verds-Aliança Lliure Europea on estem nosaltres. I aquí hi entra el cas català: un projecte d’autodeterminació com el nostre s’expressa molt més en termes genuïnament proeuropeus. Estem més disposats a cedir sobirania que no els grans estats.
– I ara que s’està discutint el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units, el TTIP, no cedirem massa sobirania en un altre sentit?
– No crec que el nostre paper hagi de ser sempre el de pensar que vénen maldades. És obvi que darrere d’això hi pot haver un estímul per a economies obertes com la catalana. En aquest sentit, hi podríem veure els beneficis. Però és impossible evitar la sensació que, 30 anys després de la gran desregulació i globalització del mercat de capitals, ve un intent de desmantellament regulatori. D’oferir serveis i productes en condicions que desmenteixen el que Europa havia aconseguit en qualitat de serveis públics, exigència ambiental o de seguretat alimentària… Si ens igualem a la baixa, hi podem guanyar en terme de comerç però hi perdrem en qualitat de vida, en benestar col·lectiu i serveis públics. Està justificat que hi anem amb molta exigència, més que amb temor.
– Fa pocs dies, junt amb Ramon Tremosa i Josep M. Terricabras, han explicat per carta als altres eurodiputats què passarà aquí el 27S. Ho han entès?
– Sí que ho entenen, encara que no sigui fàcil assumir-ho i compartir-ho. El risc per a Europa són els nacionalismes d’estat i l’esperança, projectes com el català o l’escocès. En part per això, els estats imposen una defensa. Intenten presentar-nos com uns rics insolidaris, i alguns ho segueixen repetint però cada cop menys. És obvi que hi ha una complexitat, que això obliga a definir què vol dir Europa en termes de límits interns, de distribució de rols i pesos. La millor manera que ens entenguin –que Catalunya sigui avui entesa, demà atesa i demà passat integrada– és fer evident que nosaltres ajudem a construir i millorar Europa.
– En seríem contribuents nets, d’aquesta Europa…
– Sí. I a mig termini també haurem d’estar disposats a una autèntica i justa solidaritat europea, a renunciar i posar en mans europees determinades decisions. Vol dir política econòmica compartida, nova política fiscal… i com passem el pressupost europeu d’aquell 1% del PIB que deia abans al 5%. És aquí on hi ha un rol possible per a Catalunya, que és una excepció europea.
En quin sentit?
En el sentit democràtic i de construcció de país. Hi ha un cúmul d’energies, d’impuls col·lectiu, de nou equilibri entre sistemes democràtics i societat activa. Per mi, això és un actiu europeu de primer ordre que l’hem de fer valer. Queden molt sorpresos quan veuen fenòmens com el de la Via Catalana o la V baixa. O la qualitat del procés democràtic que va permetre el 9N i que també permetrà el 27S. Hi ha una ànima de regeneració democràtica en tot això que té un valor europeu indiscutible. I si hi afegim la possibilitat de fer aparèixer enmig d’aquest procés elements de nova ètica pública, qualitat democràtica i equilibri social, Europa ens ho valoraria. Perquè és el dèficit que mostra la major part dels seus estats.
– El veig entusiasmat amb la feina d’europarlamentari, tot i que estava acostumat a uns càrrecs més executius, decisió immediata…
– És una feina apassionant, molt intensa. I té un paper evident d’estar sobre molts problemes, d’influir, tot i que només legisla a proposta de la Comissió Europea. Una altra mostra que encara no tenim una Europa plena. A mi em surt contínuament la temptació d’apropar el Parlament a decisions de govern. Quan em pregunten com funciona Europa, dic que els estats manen, la Comissió gestiona i el Parlament molesta. Però fixeu-vos que aquí no he parlat de governar. Europa gestiona l’1% del seu PIB, només. El govern federal dels Estats Units gestiona més del 20% del PIB.