“Intento no convertir mai la persona en el problema”

Vic ja fa més de dos anys que té síndic municipal de greuges. S’ha consolidat la seva figura? Sempre es pot consolidar més. El 2018 vaig tenir 59 visites en vuit mesos i la resta de síndics de Catalunya em deien que era una xifra molt bona per ser el primer any. Aquest 2019 hi va haver 99 consultes. Segur, però, que encara hi ha qui la desconeix i com accedir-hi. En quins temes pot intercedir el síndic municipal? La meva funció és atendre tot tipus de queixes de persones que tinguin o hagin tingut algun problema amb l’Ajuntament o entitats i empreses municipals. Sempre actuo en segona instància, quan l’Ajuntament no respon o la resolució d’aquest no el satisfà. “Hem de facilitar que la gent faci arribar la seva queixa. Si no, no cal el síndic” Quan fa dos anys es va crear la figura del síndic era difícil accedir-hi: calia entrar una instància a l’Ajuntament. Sí, i a més s’havia d’anar presencialment a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de l’Ajuntament a presentar-la. Això intimidava alguns i després de valorar-ho i consultar-ho a altres síndics municipals vaig proposar a l’Ajuntament que també es pogués demanar hora per correu electrònic i per telèfon. També atenc visites un cop al mes a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà del barri del Remei. Penso que hem de facilitar les coses al màxim i no posar traves perquè la gent faci arribar la seva queixa. Si no, no cal crear la figura del síndic. De què es queixa sobretot la gent que el ve a veure? De tot, de problemes de mobilitat, de temes de benestar social, convivència i seguretat. La gent quan arriba al síndic ha patit molt. A vegades la gent pateix per coses que objectivament no són molt importants. Si una persona s’obsessiona amb un tema, encara que des de fora no sembli un problema greu, per a aquesta persona sí que ho és. Per això quan venen i se’ls escolta se’ls obre tot un món. En alguns casos es pot solucionar, en altres no i intento que ho entenguin. Com a mínim s’han esbafat i n’han parlat amb algú. “Hi ha qui s’aprofita de les dificultats per trobar pisos de lloguer a Vic” Li he sentit dir en més d’una ocasió que el que la gent vol és que se l’escolti. Sí. Tot i que ara amb la nova normalitat diuen que hem d’estar dos metres un de l’altre, a mi m’agrada la distància curta. Parlar amb la gent, escoltar-los, veure com reaccionen al que els dic, la mirada, els gestos… I a la gent quan té un problema li agrada i necessita tenir algú que li presti atenció, que l’escolti, que empatitzi. Quan rebo una visita no agafo trucades, ni consulto el mòbil ni escric a l’ordinador. La persona que tinc al davant es mereix un respecte i la màxima atenció. Vostè, que és expert en mediació, fins i tot algun cop ha anat més enllà del que li pertocava. En el cas d’una persona que no es va sentir ben atesa a l’oficina d’habitatge. No és que la tècnica no fes bé la seva feina, sinó que aquella senyora no s’havia sentit ben atesa. El cas es va embolicar perquè s’hi van ficar les seves filles, els gendres… i vaig veure que era un cas de mal resoldre. Com que jo ja havia parlat amb totes les parts i havia establert una relació amb totes elles, des de la dona i les filles fins a la tècnica i la responsable de l’oficina… vaig proposar fer una mediació. No va durar ni 30 minuts. De seguida van començar a parlar i en un moment donat la dona es va aixecar plorant i s’abraça a l’altra i l’altra també s’abraça plorant. En menys de 30 minuts es va solucionar tot després de dos o tres mesos de patiment i de passar-ho malament tothom. Si no s’hagués resolt així encara ho estarien passant malament. “Em va esgarrifar que hi hagués nens sense escolaritzar” En la presentació de la memòria del 2019 que va fer dilluns passat al ple va posar molt èmfasi en la crítica a la gestió del padró municipal. Sí, és molt greu. L’actitud de l’Ajuntament en aquest tema és criticable en certes coses però comprensible per altres. Hi intervenen diversos factors. Vostè va acusar l’Ajuntament de dilatar els tràmits d’empadronament. Efectivament, si aquí no hi hagués el problema de les màfies, que hi és i se saben qui són… Expliquem-ho. Són màfies que ocupen pisos i els ofereixen a altres persones a canvi de diners. Ocupen pisos sobretot de bancs, perquè saben que els tràmits per fer-los fora van més lents que si són de particulars. Fan una puntada a la porta, canvien el pany i ofereixen aquestes claus. “No vull que em vegin com el que va buscant problemes al govern” A qui? A persones que no viuen a Vic? A qui sigui. Hi ha de tot. N’hi ha que són d’aquí i no tenen habitatge, altres que viuen amuntegats en un pis i veuen que és una oportunitat. Paguen uns diners a aquestes màfies, que els donen unes claus i hi van a viure. Fins i tot hi ha qui els paga un lloguer per viure a un pis ocupat propietat d’un banc. Però que estiguin en aquesta situació no vol dir que se’ls hagi de negar l’empadronament. La policia hauria d’actuar contra aquestes màfies. Sí, però al mig queden aquestes persones que també són víctimes. Són gent sense recursos o amb molt pocs recursos que s’agafen al que poden. A Vic, el mercat de lloguer és molt escàs i es dona la paradoxa que a la ciutat hi ha uns 2.000 pisos buits. No pot ser que costi tant trobar un pis de lloguer i quan en trobes algun els preus són altíssims. Hi ha gent que paga 300 euros per disposar d’una habitació. Hi ha qui fa negoci d’aquesta circumstància. Em preocupa la situació d’aquesta gent a qui es posen traves al seu empadronament. Tot i que en principi el padró és només un registre administratiu per saber qui viu a un municipi, hi ha uns drets que van associats a la inscripció al padró. I si no se’ls inscriu no els tenen. Els síndics municipals de Catalunya han elaborat un document amb els criteris que s’han de seguir amb el padró. És un tema general, que no afecta només Vic. Per inscriure una persona al padró només cal que aquesta s’identifiqui, pot ser amb el DNI o el NIE o fins i tot amb un passaport. El segon que cal és un lloc on viure. La llei diu que per empadronar una persona no cal que sigui el propietari de l’habitatge, ni el llogater, no entra en la titularitat com tampoc si és un pis que no compleix les condicions. Fins i tot un sensesostre ha d’estar empadronat. La setmana passada vaig enviar aquest document que ha elaborat el catedràtic de Dret Administratiu de la UB Juli Ponce a petició del Fòrum de Síndics i Síndiques. Una de les conseqüències de no empadronar aquestes persones, segons diu vostè a la memòria, és que a Vic hi havia nens sense escolaritzar? Sí, això em va esgarrifar. Per la meva trajectòria professional, vaig estar treballant durant 33 anys i fins que em vaig jubilar en un centre de menors, això ho vaig considerar molt greu. Al mes d’octubre em van venir a veure unes entitats i em van dir que hi havia entre 45 i 50 famílies a Vic que no se’n van sortir a l’hora d’empadronar-se i mentrestant els nens no podien ser escolaritzats. En aquell moment, l’empadronament anava lligat a poder-se matricular a un centre educatiu. Vaig parlar-ne amb l’Ajuntament i em van confirmar que era així. Per això vaig voler parlar amb l’inspector d’Ensenyament i li vaig dir que això no podia ser, que s’havia de revisar. Poc després em van donar la raó i a partir d’aquell moment, això era al mes de novembre, ja no és així. Si hi ha constància que un nen viu a Vic se l’escolaritza estigui o no empadronat. Ja no hi ha problemes? Sempre hi ha casos complicats. Aquesta setmana vaig tenir una visita extra perquè vaig considerar que era urgent. És un cas que pensava que estava resolt i no ho està. És el d’una família de Vic que va acollir a la brava dos menors, un nen i una nena abandonats per la seva família. La mare es va quedar al seu país, no va voler venir aquí. Va arribar el pare amb els dos nens, una nena de 15 anys i l’altre de 10. El pare un cap de setmana va deixar els nens a casa d’una família amb qui tenia amistat i va desaparèixer. No se n’ha sabut mai més res. Aquesta família feia sis mesos que tenien els nens a casa, sense escola, sense papers. És un altre dels casos que vaig plantejar a l’inspector i des de principis d’any es van matricular i van a l’escola. Però és que encara no estan empadronats perquè no tenen els papers que autoritzin aquesta família a quedar-se els nens. Ni són els pares, ni els tenen acollits legalment… tot està en tràmit. Per tant, si no hagués canviat el criteri encara estarien sense escola. Ho trobo una vertadera salvatjada. Què estem creant? Estem creant monstres. Vostè al seu informe també és crític amb el model Vic i amb l’actuació d’algunes escoles concertades. Hi ha coses que no s’estan fent bé. Si Ensenyament diu que cada nen ha de tenir un ordinador, cada nen ha de tenir un ordinador. No pot ser que a cada classe hi hagi tres o quatre nens que no tenen ordinador perquè a casa seva no l’hi poden pagar. Alguna cosa s’ha de fer, abans eren els llibres i ara són els ordinadors. No pot ser tenir uns nens que van a classe i no poden seguir-la. Hi havia una escola concertada que prohibia que aquests nens miressin l’ordinador del nen que tenien al costat. Vaig parlar d’aquest i altres temes amb la direcció de l’escola, que haig de dir que s’hi van posar molt bé, i van rectificar algunes coses perquè es van adonar que no ho feien bé. El model Vic sempre s’ha elogiat. El model Vic no és distribuir la canalla tant a centres concertats com públics. Si a una família que té dificultats econòmiques la poses a una escola concertada i ha de pagar una quota mensual de 60 euros, potser no la pot assumir. I si té quatre fills, encara menys. Hi havia que no pagava i no es deixava anar als nens ni a les sortides gratuïtes de l’escola. Això generava una tensió amb les famílies bestial i un ressentiment que no podia seguir així. Per sort, l’escola ha rectificat. El meu criteri personal és que un alumne que ve d’una família amb dificultats i que li toca anar a una escola concertada li ha de costar el mateix la seva escolarització que si va a una escola pública. Començava l’entrevista demanant-li si pel ciutadà la figura del síndic està consolidada, però ho està a nivell intern de l’Ajuntament? Entenen la feina que fa? M’agradaria pensar que sí però no ho sé. L’altre dia, durant la presentació de la memòria al ple, els vaig fer una reflexió. El que es queixa no és el síndic, el síndic només transmet la queixa que li arriba. Jo no em dedico a anar a buscar les queixes de la gent, a mi m’arriben i les trasllado al tècnic o el polític que correspon. Si ho arreglem amb el tècnic ja no vaig al polític, si vaig al polític és perquè no ens hem entès amb el tècnic. No vull que em vegin que soc aquell que va amb el fuet buscant problemes al govern i als regidors. Les seves decisions, a més, no són vinculants. Exacte, són només orientatives. Poden fer-ne cas o no. Jo procuro sempre aplicar una cosa que vaig aprendre de la mediació. Quan tu tens un desacord amb una persona, aquesta persona no és el teu enemic, només hi tens un desacord. Per tant, el que hem de fer és parlar del desacord, no convertir aquesta persona en el problema, ni en l’enemic, ni en el rival, que és el que s’acostuma a fer sempre. Quan la persona es converteix en el problema, això ja és de mal arreglar. Quan feia mediacions i el problema era de gent que es discutia per coses, això s’arreglava ràpid. En temes com els familiars, on el problema ja no eren les coses sinó que hi havia sentiments ferits, ruptura de relació… Aquí ja era tot molt difícil. I és que passem d’una cosa a l’altra amb molta facilitat. En el meu cas, jo si tinc un problema amb un regidor o regidora, el que no faig mai és convertir-lo a ell en el meu objectiu. Li diré que no estic d’acord amb això o allò, però de com és ell o de la resta de coses que fa no hi tinc res a dir.

“Intento no convertir mai la persona en el problema”

Seidor i Awayter, a l’Advanced Factories

S’encén un bloc de pisos a Roda de Ter

Detenen dos joves a Barcelona amb joies robades a les Masies de Roda

Nova setmana de protestes mentre Educació i els sindicats reprenen les negociacions

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Perseguint el lladre en família per Sant Joan de les Abadesses

Professors del Callís de Vic es mobilitzen per ajudar una família que es va quedar al carrer

“Hi ha malalties rares de les quals no es parla. La nostra, amb una cosa tan bàsica com menjar”

Illa, en un acte del sector carni: "No pot ser que hi hagi treballadors que no es puguin pagar un sostre"

Atraquen violentament un home de 80 anys al seu garatge de Vic

Les primeres fotografies de Vic

Rescaten un gat atrapat a dins dels ventiladors d'un pàrquing a Vic

Oriol Plana, de Sant Quirze, fabrica maquinària per a granges i indústria agro-ramadera

"No era un pilot buscant el millor temps, sinó un tècnic pilotant"

Començar el dia al Taga