“Quan vaig conèixer la llengua de signes va ser com tocar el cel.” Ho diu Anna Targarona, la mare de l’Olívia, una nena sorda de 6 anys de Manlleu. I és que la comunicació amb els fills és una necessitat, “i amb els dos primers això es va iniciar ben d’hora”. Amb l’Olivia no, i coses tan primitives però imprescindibles “com dir tinc pipí” suposaven un drama perquè ella no ho podia comunicar, la mare no l’entenia “i cridava, clavava cops a terra fins que se li escapava”, recorda Targarona, que qualifica la situació de frustrant.
Actualment l’Olívia va a l’escola Tres Pins de Barcelona, l’únic centre que segons Targarona promou “una integració real dels nens i nenes sords”, ja que a cada aula hi ha una mestra i una intèrpret, i tots els alumnes tenen coneixements de llengua de signes i una sensibilitat adquirida cap al col·lectiu des de ben petits. En aquest sentit, Targarona remarca que “posar una persona sorda en una classe d’oïdors sense ningú que signi és un fracàs”.
Amb l’experiència de la seva filla Olívia, Targarona comenta que les persones sordes es relacionen amb l’entorn d’una manera especial que també té efectes en la seva actitud, “molt més respectuosa”. Un exemple d’això es troba en la gramàtica de la llengua de signes “que nega al final de la frase”, una manera de funcionar que obliga “a respectar molt més el torn de paraula de l’interlocutor”.
L’Olívia i la seva família veuen amb bons ulls el casal que s’ha engegat a Vic per a nens i nenes sords, ja que és important trobar un espai “amb gent amb qui comparteix sensibilitats i inquietuds a prop de casa”.
