Josep Domènech va penjar la bata blanca el novembre passat, després de gairebé 40 anys fent de metge. Nascut a Manlleu el 1958, va estudiar a l’Hospital Clínic de Barcelona i ha desenvolupat gairebé tota la seva carrera professional al Collsacabra, treballant a l’atenció primària. Ara ha començat una nova etapa, la de la jubilació. La vol centrar a gaudir de la família i cultivar aficions com la bicicleta o les humanitats, però també reconeix que de moment s’enyora.
Com se li ha posat deixar de visitar?
Encara no estic situat, em vaig jubilar pel novembre i entremig hi ha hagut les festes de Nadal. Sí que he dir que avorrir-me no em fa por. M’agrada anar en bicicleta, llegir, escoltar música… Una cosa que em plantejo és matricular-me a un curs d’alguna matèria d’humanitats, i a més a més soc avi i aviat ho tornaré a ser. Tot i que trobo a faltar l’ambient de la feina, els companys i la moltíssima gent que he tingut ocasió de conèixer i que considero més amics que pacients, la jubilació és un pas que havia de fer. Espero anar-m’hi acostumant.
Per què va triar la carrera de medicina?
A casa meva es dedicaven a la pagesia, no hi havia ningú que fos metge. Suposo que va ser per vocació. Després d’estudiar a l’Hospital Clínic de Barcelona, vaig començar a treballar a l’Hospital de Manlleu, amb Santi Suriñach, cap al 1983 o el 1984. Llavors encara no era un sociosanitari. Hi havia quiròfan i al servei d’urgències ateníem sobretot accidents laborals i gent que venia de mútues. En aquella època també vaig fer substitucions esporàdiques a l’ambulatori del carrer Enric Delaris.
Com acaba a l’Esquirol?
La intenció inicial era aconseguir plaça a Manlleu, però no en vaig trobar de disponibles. A l’Esquirol, que també vol dir Cantonigròs i a vegades Rupit i Tavertet, m’hi vaig trobar tan bé que de seguida vaig veure clar que m’hi quedaria. La provisionalitat s’ha allargat 30 anys.
Com ha canviat la professió durant aquest temps?
La feina d’un metge de capçalera no és ciència pura i dura, té molt de contacte personal, conèixer les dèries, les fílies i les fòbies de cadascú. En 30 anys han millorat els medicaments i les tècniques de diagnòstic, però per mi aquesta essència humanista continua sent la mateixa. Sí que hem guanyat en tecnologia. Quan vaig començar, no podíem demanar radiografies ni fer electrocardiogrames, dues coses que avui són bàsiques a tota l’atenció primària. Amb el temps també hem après a potenciar la prevenció. No només tractar la gent quan està malalta, sinó evitar que s’hi posi tenint cura de la pressió de la sang, el tabac, el sucre, la diabetis o el colesterol.
Passar consulta en una àrea rural ha estat un privilegi?
Té pros i contres, però jo hi trobo més avantatges. El principal és que acabes coneixent a tot el poble i ells, a tu. Com a inconvenient, el fet de treballar en equips petits i no tenir a prop la diversitat de metges d’un hospital.
No hi ha el risc que tanta proximitat acabi jugant a la contra?
A mi no m’ha passat. Hi ha pacients de tota mena: més exigents, més comprensius amb les limitacions… En general puc assegurar que la gent de l’Esquirol és molt considerada, no t’avisa que vagis a casa seva per qualsevol tonteria. A vegades els he hagut de dir que tocava cridar-me abans.
Les últimes dècades han estat de retallades en l’àmbit públic, incloent-hi la sanitat.
Hem patit i patim molt amb les llistes d’espera. No és normal que tu creguis que a una persona l’ha de visitar l’especialista i et donin hora pel cap de quatre o cinc mesos. També ho hem notat econòmicament i en pressupost. Anys enrere no es cobrien les baixes per falta de diners. Ara el problema és un altre: voldrien contractar, però no hi ha metges ni infermeres.
Què hem fet malament per arribar fins aquí?
Jo vinc d’unes promocions multitudinàries. A la meva època, els metges sortíem com xurros. Només a Manlleu el meu any en vam acabar cinc o sis. Penso que hi ha hagut una falta de previsió brutal.
La pandèmia l’ha ajudat a fer el pas de jubilar-se?
No ha estat el factor determinant, però han canviat coses amb les quals tampoc m’acabava de sentir còmode. Tot i que no soc per res un detractor de les noves tecnologies, sempre preferiré les visites presencials. Entenc que hi ha temes burocràtics que té sentit solucionar per telèfon o amb l’ordinador, però a mi m’agrada veure la gent cara a cara. No voldria que es perdés el contacte personal.
Abans es deia que el mossèn i el metge manaven més que l’alcalde. Diria que és veritat?
Home, al metge la gent li té confiança i li sol fer cas, però no hi veig més secret. No som poderosos quant a decisions i organització del poble.
Què pensa de les teràpies alternatives i els corrents emergents de pseudociència?
Hi ha coses que gairebé són pura superstició i em costen d’entendre. Jo sempre he sigut més aviat racionalista.
Al principi m’ha dit que li agrada pedalar. Pujarà algun dia amb bicicleta cap a l’Esquirol?
Ui, fa molta pujada… [Riu] Soc de trajectes curts.
Va tenir oportunitat d’acomiadar-se dels pacients?
Sí, més o menys sí. Els companys, veïns i veïnes i personal i regidors de l’Ajuntament em van fer un acte de comiat molt emotiu. A l’Esquirol m’hi he sentit com a casa. Sempre me’n quedarà aquest gran record.
{{ comment.text }}