Que en tres dècades el món ha canviat és una obvietat. Internet ha imposat un nou paradigma en tots els ordres de la vida. També en les reivindicacions, que han trobat un altaveu en les xarxes socials. Aquesta realitat contrasta amb la viscuda fa 30 anys, quan el malestar de veïns del Collsacabra pel pèssim estat de la carretera es va expressar d’una forma més prosaica: amb una campanya de pintades a la calçada que durant mesos va originar una viva polèmica. Aquesta és la història, recuperada a través de les pàgines d’EL 9 NOU, del que avui es podria batejar com la reivindicació de la brotxa.
A finals dels anys 80, fer la carretera que enllaça Manlleu, Sant Martí Sescorts, l’Esquirol, Cantonigròs, Rupit i Pruit i que mena cap a Olot per la Salut era un martiri. Estava plena de sots. El malestar va esclatar a les portes de l’estiu de 1989: com per art de màgia van aparèixer desenes de pintades crítiques amb els dirigents polítics i la simulació de setze nínxols amb els noms del president de la Generalitat, Jordi Pujol, consellers i exconsellers de Política Territorial, càrrecs públics i un de reservat per si hi havia víctimes a la carretera. L’acció, inicialment anònima, va ser molt comentada. Va ser-ho pocs dies, d’anònima. La companyia d’Els Joglars, que assajava al Llorà de Pruit, va reivindicar-la amb humor. En una carta a EL 9 NOU reconeixien que havien actuat de nit. “No per eludir l’autoria, sinó per evitar la calda de l’estiu i poder pintar amb més comoditat”. Carreteres es va afanyar a desfigurar les pintades, que primer van convertir-se en franges blanques i després es van tapar amb quitrà i grava. Però el malestar era evident.
Les accions de protesta van continuar, els alcaldes del Collsacabra, enfadats, van censurar-ho, s’hi van afegir veïns que patien cada dia la carretera. Un xou que va anar a més quan, a principis de 1990, mig centenar de veïns de Cantoni, Rupit i Pruit i l’Esquirol van agafar el testimoni de les protestes amb les pintades com a arma. En una nit van tenyir la carretera de missatges: “Via romana”, “Camí de carro” o “Ni con Franco”. Era la seva resposta a un problema que s’allargava. La setmana abans, asseguraven, hi havia hagut tres accidents.
La protesta va anar ampliant el radi d’acció i va saltar a les institucions. Un regidor a l’Esquirol, Francesc Domènech, va adreçar una carta al director general de Carreteres, Jaume Amat, a través d’EL 9 NOU. La situació que hi descrivia era dantesca: “Trencadissa de vidres per la grava, el quitrà s’està arrencant; els pneumàtics duren la meitat, es trenquen les suspensions i direccions…”. Amat, lluny de fer-se l’orni, va donar la cara. Va contestar la carta explicant que el calendari de les obres, que ja s’havia exposat l’any 1989 quan havia saltat la polèmica, preveia començar immediatament al tram l’Esquirol-Cantonigròs i que els altres, Manlleu-l’Esquirol i Cantoni-Rupit, estaven previstos per a més endavant. L’argument, amb els ulls d’avui, resulta curiós perquè continua essent vigent: per licitar els treballs calia que hi hagués aprovat el pressupost que, aleshores, estava prorrogat. La coartada del pressupost, tot i que certa, no feia amainar la polseguera, i a més d’alcaldes, regidors i veïns, també va prendre-hi cartes el diputat convergent Enric Castellnou, que va concertar una cimera a Barcelona entre totes les parts. Va servir per obrir una treva. “Creiem que els hem de donar un vot de confiança”, deia Josep Montmany, representant dels veïns, després de la reunió. Amat s’havia compromès que aquell abril s’arranjaria el tram l’Esquirol-Cantonigròs i, després, quan hi hagués el pressupost, es licitarien les obres de Cantonigròs fins al límit amb la província de Girona i les de Manlleu a l’Esquirol.
Les obres, efectivament, van començar a l’abril, però com si fos una pel·lícula d’intriga, quan semblava que arribava el desenllaç el guió encara va fer un gir dramàtic amb un nou protagonista: el fred. El canvi de temps va obligar a aturar les obres perquè el quitrà no quedava ben fixat i la carretera feia ondulacions. Aquesta circumstància ho va endarrerir, però, al final, a mig agost es va pintar la senyalització i es van donar els treballs per acabats en el tram més crític. Semblava que tothom respirava. Però, no: faltaven els altres trams. I els veïns de Sant Martí, tips d’esperar, també van passar a l’acció. Entre les pintades de denúncia, una d’antològica al sostre d’un cotxe enfilat en un marge: “Aquí hi vaig deixar la carcanada”. L’humor, al final, és una mena de pomada que ajuda a amorosir-ho tot. Les obres, i actuacions posteriors després de més protestes amb pintades, es van acabar fent. Els veïns sempre van creure que la pressió hi havia ajudat; l’administració, que tot tenia uns terminis. Però que la reivindicació de la brotxa va accelerar-ho és clar. Ja en fa 30 anys. És història.
