Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

La disponibilitat d’aigua i sistemes de sanejament, així com la seva òptima gestió, és el tema que aborda l’ODS número 6 de l’Agenda 2030. En un context d’emergència climàtica garantir la disponibilitat de l’aigua és un repte. No tant als països desenvolupats, que també, sinó en aquells en vies de desenvolupament. Marc Ordeix i Rigo (Vic, 1966) és llicenciat en Biologia, doctor en Gestió Forestal i del Medi Natural, és coordinador del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis i forma part del grup de recerca en Ecologia Aquàtica (GEA) de la UVic-UCC.

El canvi climàtic ens està portant a patir sequeres que “cada vegada seran més extremes i també vindrà un cop de riu més fort. Ens n’anirem als dos extrems”. Si ve un cop de riu molt potent, què ens pot passar? “Que se’ns trenquin les infraestructures o que, moltes vegades, per estalviar expropiacions es fan passar moltes canonades per dins dels cursos fluvials, llavors et ve un Glòria o alguna cosa semblant, allò rebenta.” Però Ordeix opina que el problema “el tenim amb les sequeres”. Posa l’exemple de les temperatures extremes que s’estan veient al Pakistan o a l’Índia i recorda les de l’estiu passat “aquí, a Austràlia, al Canadà, etc.”. I això què comporta? “Per una banda, que tinguem menys aigua disponible.” Encara que plogui igual o una mica més, “tant se val, com que hi ha més temperatura, hi ha més evaporació i les plantes necessiten més flux d’aigua”, per tant, no és només la sequera de l’escalfor, sinó que “els processos biològics s’acceleren”. S’ha vist que hi ha menys aigua disponible a molts dels rius de Catalunya i, per tant, “ens hem d’acostumar o hem de treballar per poder viure amb menys aigua o reutilitzar-la tantes vegades com sigui possible, que és el que fan a Israel o a altres països amb climes encara una mica més extrems”.

Però s’hi està treballant per conscienciar la ciutadania, o per buscar maneres de reutilitzar l’aigua? O potser, com passa amb les energies renovables, anem a la cua? “Jo diria que en tema d’abastament anem molt millor que amb l’energia. El tema de l’energia és un drama; és un suspens absolut”, assegura Ordeix. “Diria que en la solució que sempre s’ha pensat és a anar a buscar una canonada lluny, que porti molta aigua i que se solucioni aquest problema. I potser, com en el cas de l’energia, hem d’anar a buscar solucions a petita escala i no haver de fer grans trajectes o grans transvasaments.” Tot i que això reconeix que per grans poblacions com ara Barcelona o Tarragona queda molt bonic “i a l’hora de la veritat els gestors pateixen”.

Ordeix posa l’exemple del treball que van fer amb el consorci de la Costa Brava en projectes de reutilització d’aigua depurada. Són tots els ajuntaments de la Costa Brava que tant abasteixen d’aigua les poblacions com depuren l’aigua. “Van començar a agafar aigua depurada, a ultratractar-la i a injectar-la a l’aqüífer, o deixar-la anar a les rieres litorals, de manera que quan al juliol venen els turistes, poden xuclar de l’aqüífer molt més del que s’hauria recarregat amb la pluja. Aquesta és una solució a petita escala que està funcionant”, diu. Aquest sistema també està en vies d’aplicar-se al Baix Llobregat: “Agafen aigua residual de la depuradora del Prat de Llobregat, ultrafiltrada, la traslladen fins a Martorell i fan que el tram final del Llobregat tingui més aigua i s’injecti a l’aqüífer i així hi hagi més aigua per tot el delta del Llobregat.” És una solució, diu Ordeix, “fer servir l’aigua més d’una vegada però amb condicions sanitàries”. En aquest sentit apunta que “nosaltres estudiàvem si això portava problemes en els animalons, en els indicadors de qualitat, i vam veure que no, a l’inrevés, es recuperaven moltíssim”. Per tant, “ara s’està treballant bastant en aquesta línia” des de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Un altre dels problemes que hi ha a Catalunya és l’abandonament rural: “Tenim més boscos ara que al Paleolític. Al Paleolític teníem un paisatge que en diem de mosaic (prats, pastures, taques de bosc) amb cavalls salvatges, bous salvatges, etc., i això s’ha anat mantenint amb l’agricultura més o menys extensiva.” Però en el moment en què la gent abandona el Pirineu, el Lluçanès, el Collsacabra, les Guilleries, el bosc creix: “Tenim unes masses de bosc relativament joves i poc explotades, que xuclen molta aigua” i on no hi ha gaire riquesa ni varietat d’hàbitats i d’ambients. “Potser una tercera part de l’aigua que ens falta, més o menys, se’n va per aquí, amb vegetació que s’hauria de gestionar”, indica.

Sobre aquest tema, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha fet algun assaig, però hi ha un projecte europeu “que ha demostrat que amb el bosc gestionat correctament evites incendis i fas que corri més l’aigua”. Ordeix insisteix que és un tema en el qual s’hauria de treballar.

Els països en vies de desenvolupament s’enfronten principalment a dos problemes: a les dificultats per tenir prou aigua i que aquesta no compleixi les condicions sanitàries. En zones rurals de l’Àfrica moltes vegades el punt de captació d’aigua es troba al costat del punt de defecació. En moltes situacions cal afegir-hi també contaminació química o orgànica.

Problemes diferents als països del nord i del sud

Als països en vies de desenvolupament hi ha dos problemes relacionats amb el subministrament d’aigua i són de sentit comú: un és l’abastament, “no tenen aigua corrent”. “Això vol dir que tenen dificultats per tenir prou aigua, i aquesta no sempre té garanties sanitàries; aquest és el problema principal. La gent s’instal·la allà on hi ha aigua, però després pot venir una sequera, i es queda sense.” I el segon problema és que l’aigua no té garanties sanitàries. Una manca de garanties que moltes vegades va lligada, en zones rurals, al fet que els llocs on es defeca estiguin al costat del punt de captació d’aigua. També s’hi hauria d’afegir que, en molts casos, hi ha contaminació química o orgànica.

Pel que fa als països desenvolupats, els principals problemes de subministrament d’aigua tenen diverses variants depenent de les zones. A la costa, a Catalunya i als països mediterranis, com que hi plou poc i l’aigua està limitada, “quan xuclem molta aigua del subsòl, l’aigua marina entra”; és el que es coneix com a “intrusió marina”. Ordeix explica que hi ha una zona de barreja que dona aigua de mala qualitat, amb un excés de sals.
D’altra banda, els residus d’origen agrari que arriben a les aigües originen un altre problema: la geosmina. Es detecta a zones de l’interior de Catalunya (comptant també Osona i el Vallès Oriental), de la península Ibèrica, del sud d’Europa i també del nord d’Àfrica. El fenomen es pot trobar al Congost, al Llobregat o al Ter. La geosmina és un compost que deixen anar unes algues anomenades cianofícies.

Per entendre el fenomen cal partir de la base que hi ha poca aigua als rius, “ens hi hem d’anar acostumant”, apunta Ordeix. Quan hi ha menys aigua de la que es preveia i, a més, hi ha camps de conreu al voltant, “amb adobs tipus purins o del tipus que sigui, llavors l’aigua corre poc i creixen aquestes algues”. El compost no és tòxic, “però quan et dutxes sents molta olor o quan te la beus, fa un regust. Això és sobretot a finals d’hivern i principis de primavera”, però també pot donar-se a la tardor. “És un problema, perquè la gent es queixa molt, és molt desagradable.” El fenomen es deu a dos fets. Primer, “aquí tenim l’aigua que tenim, però ens hem pensat que l’aigua era infinita i, per tant, xuclem més aigua del compte i als rius corre poca aigua. Ens hem passat una mica de la ratlla i els camps no ho depuren tot, ni les depuradores fan miracles”.

I el segon fet: els microcontaminants orgànics que queden en l’aigua tractada, “això són restes sobretot de productes farmacèutics que ens hem pres, restes de drogues, restes de compostos que queden en l’aigua que encara que es depurin n’hi ha unes quantitats petites”, i també restes del mateix tractament de l’aigua.

Repensar els sistemes de depuració d’aigües a Catalunya

Les estacions depuradores d’aigües residuals compleixen els barems de la directiva marc de l’aigua i dels plans de gestió de la conca, assegura Ordeix: “Hi he treballat molts anys i, de fet, una de les feines que fem des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis és avaluar el funcionament d’estacions depuradores, d’empreses o, en el cas d’Osona i altres llocs, les públiques.”
Això no obstant, “no vol dir que siguin correctes; a grans trets diria que a Catalunya i més enllà les depuradores funcionen bastant correctament. Les depuradores industrials són les que funcionen millor, més que les públiques”. Assegura que l’ACA pressiona més els industrials que els públics, “tot i que els públics fan el que poden, però al final tenen pocs mitjans i treballen amb moltes limitacions”.

Aquí fa un incís per destacar que es treballa “amb els barems del segle XIX, quan es van fer els dissenys de les primeres depuradores”. I ho il·lustra: una depuradora treballa perquè de cada litre d’aigua depurada n’hi hagin tres o quatre més al riu per diluir-se. “Però amb què ens trobem? Que els nostres rius moltes vegades no tenen aquests tres o quatre litres per diluir-se i per acabar de depurar-se uns quilòmetres més avall. Si aboquen vint litres al Gurri, a Vic, i només en porta dos, el riu està bé, però des d’un punt de vista biològic hi falten coses.” Per això, entén que caldria “construir un sistema de depuració complementari perquè allò fos encara més excel·lent”. En el cas d’altres depuradores al Vallès, Centelles, Granollers, són depuradores “que funcionen molt bé”, els passa el mateix: aboquen al Congost i el riu no sempre té prou aigua. A Granollers té més aigua perquè és tota la que ve del Ter, que l’han depurada prèviament i tira avall, però en general Ordeix opina que “faria falta repensar els sistemes de depuració a Catalunya”, i reconeix que això “vol dir molts diners i apujar la factura de l’aigua, però són faves comptades: o volem tenir els rius nets, l’aigua neta i que l’aigua tingui bon gust, o no”.

L’equip de treball. Ordeix és el segon per l’esquerra. Segons ell, caldria repensar els sistemes de depuració d’aigua

Les dessalinitzadores haurien de ser un recurs extrem

Les dessalinitzadores tenen el seu origen a Israel i les utilitzen en països molt eixuts, que no disposen d’aigua “o que en volen tenir més de la que tenen per als conreus o per als camps de golf”, apunta Ordeix. Són unes infraestructures que consumeixen molta energia i s’entén que les utilitzin als Emirats Àrabs o a l’Aràbia Saudita, “allà tenen el petroli i van tirant”.
Als països mediterranis i a zones costaneres poden ser un recurs, “però és un recurs per proveir d’aigua en un moment en què érem rics i en què no pensàvem en la despesa energètica”. També és cert que les dessalinitzadores ara consumeixen molta menys energia que abans, són més eficients, més barates, etc. “De fa deu anys amb ara la despesa energètica potser s’ha reduït a una quarta part, vull dir que pot servir per un cas de casos, per complementar, per tenir una seguretat x.”

Posa l’exemple de la part baixa del Llobregat: “Té molta contaminació encara i és difícil de resoldre, doncs si tens una dessalinitzadora…” Ordeix assegura que no li agrada la idea, “perquè hem de tenir menys despesa energètica ja que és la que ens està portant a l’escalfament global, per tant, és una contradicció”. A més tenen un problema afegit: es produeixen unes salmorres, un subproducte, “que és una aigua molt concentrada de sal que si no l’aboquem allà on toca es carrega les praderies de posidònia”. No és que no se n’hagin de tenir, de dessalinitzadores, però és de l’opinió que “hauria de ser un recurs una mica extrem”.

A Catalunya hi ha dues dessalinitzadores molt importants: una a Blanes i l’altra al Prat de Llobregat. “Es pot entendre”, diu, que qui ha de fer l’abastament a Barcelona i l’àrea metropolitana “ha de tenir armes, però s’hauria d’utilitzar el mínim possible”.

Proposa plantejar altres temes, potser una mica més complexos, com la gestió forestal –comentada més amunt– per aconseguir que les capçaleres del Ter i el Llobregat tinguin més aigua “i no com ara, que en tenim gairebé la meitat disponible de la que teníem fa 50 o 80 anys”.

La qualitat biològica i la biodiversitat des ecosistemes fluvials estan disminuint

A l’hora de definir la situació dels ecosistemes fluvials a Catalunya cal partir de la base que hi ha menys aigua, hi ha més concentració de nutrients i de contaminants i, per tant, “la qualitat biològica i la biodiversitat en general estan disminuint, no anem a més”. Marc Ordeix subratlla que “hi ha menys varietat d’espècies que fa uns anys, tant dels petits animalons invertebrats com de peixos o amfibis”. Tot i l’esforç de les depuradores, tot i l’esforç d’estalviar aigua, “ens està guanyant l’escalfament global, i la realitat és que cada dia tenim els rius amb menys qualitat”.

Treball de camp del grup de recerca del GEA

En aquest sentit apunta que l’estiu passat, dels cinc barems que utilitzen per mesurar la qualitat, a tot Catalunya, a bona part del Mediterrani i a bona part de la península Ibèrica indicaven que la qualitat va baixar un grau. Va ser un estiu molt eixut “i encara no ens hem recuperat”. Falten espècies “que abans hi eren i ara no” i posa l’exemple de la truita de riu, que “és un peix d’aigües fredes, no vol aigües gaire contaminades”. Als anys trenta n’hi havia a Roda de Ter i ara, les primeres que poden reproduir-se i poden viure, “i no gaire bé”, són entre Sant Quirze de Besora i Ripoll, assegura. “Han tirat 30-40 quilòmetres amunt.” Aquest fenomen s’ha estudiat a altres parts de la península Ibèrica com a Navarra o Castella “i passa el mateix. No acabem d’estar bé”.

Una claveguera a cel obert

Malgrat tot “siguem realistes; estem molt millor que als anys setanta, que això era un drama a tot el país”, assegura. Recorda que als anys 70 i 80 entre les granges i la industrialització “això eren tot clavegueres a cel obert”. A la dècada dels 90 va començar el pla de sanejament de Catalunya “i aquí hi ha un abans i un després. El canvi ha estat brutal, vam millorar molt i ara notem que estem caient una mica en aquests darrers deu anys i en bona part és degut a l’escalfament global”.

Drenar els embassaments per evitar que s’omplin de sediments

Els embassaments, un sistema utilitzat des de fa anys per emmagatzemar aigua, plantegen diversos dilemes. El principal és que recullen molts sediments, fang, sorra o còdols, que els van omplint. L’embassament de Sau “no sé si arribarà a tenir una vida útil de 100 anys més; també arribarà un moment que quedarà ple. Si es buida o no, no és tan fàcil”, apunta Ordeix.

Un sistema per resoldre-ho i que s’ha començat a utilitzar en altres països és que “quan ve un cop de riu, a la cua, tenen un sistema per derivar el riu amb sediments i enviar-los riu avall, de manera que els sediments no omplin els embassaments”. Aquesta solució s’està plantejant, per exemple, per evitar que el delta de l’Ebre se submergeixi més. El sistema s’ha aplicat en alguns embassaments de Califòrnia. Ordeix apunta que si s’ha fet allà també es podria aplicar aquí, però “aquí tot és molt lent i molt difícil”.

Si els rius es queden sense pedres ni sorres, no autodepuren, no hi ha prou biodiversitat. I hi afegeix un altre element important: “Si els peixos no poden pujar i baixar en els rius i embassaments, desapareixen” i amb ells, peixos que tenen molt interès econòmic, com les anguiles. Un altre aspecte a tenir en compte és que s’afavoreix que hi hagi més espècies invasores.

Ordeix fa un incís amb les anguiles: “Al temps de la guerra, les anguiles arribaven fins a Camprodon. Amb la construcció de l’embassament de Sau l’any 64-65, es va tancar això. Jo recordo de petit que vivia a Manlleu, als anys 70 pescàvem anguiles a Manlleu, la gent en menjava, i ara se segueixen capturant a molts llocs. Té molt interès econòmic a tot Europa, l’anguila.” Per tant, “ens estem carregant recursos econòmics amb les grans preses”.

El pantà de Sau, amb les comportes obertes

Al seu entendre s’haurien de gestionar, de manera que primer “deixéssim baixar el sediment quan n’hi hagués en excés o que de tant en tant les drenéssim”; segon, “que hi haguessin dispositius de pas per a peixos: ascensors, rampes, perquè poguessin pujar i baixar i fer tot aquest cicle”; i tercer, “haurien de respectar-se els cabals ambientals (cosa que ja s’està fent bastant), que per sota dels embassaments el riu tingués un mínim de cabal”.

D’altra banda i pel que fa als llacs naturals, apunta que si abans eren permanents, “molts passen a ser semipermanents o efímers”; aquest fenomen s’observa també als rius: “Molts trams s’assequen més del que ens pensàvem i alguns ho fan del tot, cosa que no ens pensàvem que passaria.”

Estudis sobre la geosmina o el bosc de ribera, entre d’altres

El grup de recerca en Ecologia Aquàtica de la UVic-UCC ha treballat i treballa en diversos projectes. Ha participat en el projecte europeu Intcatch per estudiar quan, en quin moment i per què apareix el compost de la geosmina, que dona mal gust a l’aigua.

Actualment l’equip està treballant en el projecte Life Alnus per intentar restaurar el bosc de ribera tenint en compte les limitacions de l’escalfament global i les alteracions que se’n deriven. També analitzen el benefici que suposa portar més aigua al riu amb els cabals ambientals. Ho han examinat al Ripollès, Osona, el Vallès i la Cerdanya. Estudien com les empreses poden seguir captant aigua o fent energia hidroelèctrica. Amb l’empresa Estabanell Energia han analitzat durant tres anys seguits com anava evolucionant el poblament aquàtic.

Finalment, es treballa en el projecte Life MigratoEbre, que explora mecanismes per facilitar la mobilitat dels peixos a través de les preses i les rescloses i recuperar el poblament de peixos.

La ciutadania és conscient que cal estalviar aigua

S’han fet campanyes molt importants de sensibilització per l’estalvi d’aigua “i la gent n’és conscient”, assegura Marc Ordeix. Alguns experts diuen que el consum de les persones que viuen en pisos difícilment es pot reduir gaire més. La conscienciació, diu Ordeix, “hauria de venir més per part de la gent que viu en cases unifamiliars o adossades que tenen gespa; el gran problema és aquest”. Està estudiat que el consum d’aigua per cada metre quadrat de gespa es va incrementant i “per poc gran que sigui el jardí es duplica el consum d’una família. Pots tenir gespa, però saps que t’estàs passant de rosca”, apunta. Una casa unifamiliar amb un jardí de 250 metres quadrats “ja consumeix més el jardí que la casa, i si és de 500 metres quadrats ja gasta molt més que una família típica de quatre persones”.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova que el govern reguli la temperatura en comerços, transport i oci?

En aquesta enquesta han votat 712 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.