Dina Barneto va néixer a Alemanya el 1971, filla d’una història de migració familiar. Els seus pares s’hi van conèixer després que hi haguessin anat a viure els avis, i quan van tornar a Catalunya ho van fer primer a Barcelona i després a Girona. Sense tenir cap vincle amb la comarca, arribava a Vic perquè hi va trobar plaça de geriatra el 2002: “Vaig venir a fer l’especialitat i m’hi he quedat”. En un context en què cada cop s’associa més el canvi amb el progrés professional, Barneto explica que el seu ha sigut el camí contrari: “Tot té coses bones i no tan bones, però jo no sabria on anar-me’n. Per què un altre lloc, si aquí es fa molt bé?”. Des del gener del 2024 és la cap del Servei Territorial de Geriatria i Cures Pal·liatives d’Osona i el Ripollès.
Sovint s’insisteix que casa nostra és un territori privilegiat en atenció integrada. Què vol dir això?
Hi ha circuits entre els diferents dispositius per atendre les persones de la millor manera possible d’acord amb les seves necessitats, des del domicili fins a l’atenció primària, els hospitals d’atenció intermèdia i el d’aguts. En altres territoris, cada dispositiu treballa molt més centrat en si mateix. La continuïtat assistencial d’aquí és un gran avantatge. L’objectiu no és ingressar una persona a l’hospital, sinó atendre-la al dispositiu més adequat a cada moment.
Si ens centrem en gent gran, que és la que acompanya la seva especialitat, això vol dir no pensar automàticament en un llit a l’Hospital Universitari de Vic?
Quan una persona es descompensa, sobretot si té multimorbiditat, una malaltia crònica avançada, situació de fragilitat… Pot no ser el millor ingressar en un hospital d’aguts. Aquests hospitals són excel·lents quan calen proves diagnòstiques o tractaments d’alta tecnologia, però els d’atenció intermèdia, com l’Hospital de la Santa Creu i el Sant Jaume de Manlleu, s’adapten més a la visió holística del pacient.
D’acord, però una cosa és una descompensació que es detecti per exemple al CAP i una altra, una urgència.
Seria desitjable no haver d’atendre persones amb aquest perfil a urgències, perquè per les seves necessitats pot resultar un entorn molt hostil, però efectivament passa, com quan algú cau de matinada. Per mirar de donar-hi resposta, hem incorporat un geriatre a urgències. No hi és les 24 hores els 365 dies de l’any, però fem parella amb els professionals d’urgències, per transferir-los coneixement geriàtric, i també n’hi ha que han vingut a veure com treballem a l’atenció intermèdia.
Per què són aquests hospitals i no el d’aguts els òptims per atendre persones en situació de fragilitat?
Hi treballen equips experts en aquest tipus de pacient: metges, infermeres, treballadores socials, fisioterapeutes… Quan no cal alta tecnologia, l’objectiu és mirar la persona de manera holística i retornar-la al seu entorn en les millors condicions possibles.
L’envelliment de la població és un dels grans reptes del sistema a tots els països desenvolupats. Què ens espera?
Una societat molt més envellida, està clar. En els pròxims deu anys, la població d’entre 80 i 99 anys s’incrementarà un 23,9%, i la centenària es duplicarà. Haurem d’atendre més persones amb fragilitat, multimorbiditat complexa i necessitats cada cop més diverses. L’edat és el factor de risc més important per a moltes malalties, entre les quals la demència. Per tant, com més anys vivim, més patologies tindrem. I aquí la geriatria és clau, perquè som els especialistes a mirar la persona gran en el seu conjunt. Sabers generalistes com el nostre estan actualment en desprestigi quan en realitat tenen un gran valor.
El sistema està preparat?
No prou. Tenim el repte, i també l’oportunitat, de transformar-lo. No podem continuar fent les coses com fins ara. Cal un plantejament de política de país que integri més salut i social. Hem d’invertir en prevenció i promoció de la salut, que després voldrà dir estalviar. Si no resolem la part social, encara que la sanitària funcioni bé, continuarem anant coixos.
Però no és d’un dia per l’altre que es vertebra un canvi de model d’aquest calat…
Abans hi havia més cura comunitària de la gent gran. Avui les dones som al mercat laboral, les famílies viuen més disperses i ha incrementat molt la soledat no desitjada. A més a més, la societat en general encara té una conducta edatista: a vegades sembla que tenir 85 anys sigui motiu per no tractar una patologia, i el número en si no ho pot justificar. Dependrà del cas. Hem de reivindicar que hi ha gent gran amb un paper molt actiu a la societat i que pot fer-hi grans aportacions. A partir d’aquí, cal una geriatria de precisió: què necessita aquesta persona concreta, en aquest moment concret i en aquest context concret. I hem de ser molt proactius en prevenció.
Volem envellir cada cop més a casa. És viable?
No tinc cap dubte que és el futur. Hem de potenciar l’atenció domiciliària amb paquets sanitaris i socials integrats. Que els equips puguin anar al domicili i atendre problemes de salut, però també necessitats socials. Un indicador de qualitat és quants dies passa una persona a casa seva. Hem de concebre una medicina proactiva d’ingressar com menys millor a l’hospital i que, si es necessita, abans es valori aquest ingrés a casa.
I les residències de gent gran?
Com a mínim el model de les grans, de 130 o 140 persones, no són el model de futur. Cada cop més voldrem viure en comunitats petites, amb accés fàcil als serveis necessaris: menjar, control de la medicació, ajuda per al dia a dia…
Quan pensem en demència, sovint ens ve al cap la pèrdua de memòria. És un error?
No, però hauríem d’ampliar la mirada. La demència és una síndrome que pot afectar totes les àrees cognitives. És cert que la més freqüent és la de tipus Alzheimer, en què el símptoma més característic és la pèrdua de memòria, però n’hi ha d’altres en què, sobretot al principi, la memòria no està tan afectada. Distingir els diferents tipus és més fàcil als inicis que a mesura que progressen i hi ha efectes sobre el llenguatge, les habilitats, les apràxies, la capacitat de judici… Un altre signe d’alerta per als familiars són sovint els canvis de conducta: una persona que es torna més desconfiada, més irritable, agressiva, deprimida, que veu coses que no hi són… Sempre hem de fer el diagnòstic diferencial de si ens trobem davant d’una demència o pot ser un diagnòstic de depressió o deliri o un episodi lligat al fet que es pren algun nou fàrmac.
Per què és tan important el diagnòstic precoç?
Els biomarcadors amb plasma prometen quant a diagnòstic i tractaments de futur, però de moment no en tenim de curatius, així que el més important és la informació. Entendre què em passa alleuja i permet prendre decisions. A partir d’aquí, segons la fase, la multimorbiditat i la medicació, intentem que la persona es mantingui el més activa possible.
Sovint es diu que no hi ha pacient amb demència sense cuidador, però el sistema no ho reconeix prou.
Avui les famílies no es poden permetre deixar de treballar per cuidar. Si volem dignificar l’atenció a les persones amb dependència, hem de decidir quin model volem com a país i com resolem l’atenció social. La sanitària la tenim clara: si hi ha un problema, es va a l’hospital. Però molt del que és social de moment s’ha de pagar, malgrat la llei de la dependència. No ho tenim igual de ben enfocat.
En malalties progressives, sempre voluntats anticipades?
Sí, és molt important. Però no només fer papers. Com a professionals, no podem perdre de vista preguntar sempre pels valors i preferències de la persona. Què és important en el seu dia a dia? El pla terapèutic s’hauria de construir a partir d’aquí, i en cada cas veure què prioritzar. Un pacient de 85 anys pot ser idoni per a un marcapassos i en un altre de també 85 anys no plantejar-ho. Aquest nivell de conversa hauria d’existir a qualsevol nivell assistencial.
Què podem fer per cuidar-nos?
Mantenint-nos actius físicament, cognitivament i socialment, fent una vida saludable i tenint controlades les malalties cròniques.
Hem parlat molt. Un missatge final?
Tot i els reptes, tenim un territori ben preparat. Estem desplegant geriatria a urgències, cardiogeriatria, nefrogeriatria… I més atenció a casa perquè ens preocupa que la població estigui ben atesa. També que envellir no és sinònim de perdre drets ni de deixar de fer aportacions valuoses a la societat. Entre tots ho hem de reivindicar.
