Després de 12 anys com a regidor, Gil Salvans (Independents) assumia el 2023 l’alcaldia d’Olost i Santa Creu de Jutglar. En aquesta entrevista, un extracte de l’Angle obert de dijous, repassa temes d’actualitat municipal com la factura de la sequera, la seguretat de la C-62 o la construcció administrativa del Lluçanès.
Ara fa set dies obria portes el centre de dia. Com va?
És un projecte que fa molts anys que es treballa. El compromís de la Generalitat hi era, però mai acabava d’arribar. Divendres passat vam estar molt contents de poder entregar les claus a l’empresa que gestionarà el centre. Per a municipals rurals com el nostre és un servei essencial.
Arrenca ple?
De les 20 places, 12 de públiques i 8 de concertades, en tenim 11 d’ocupades i tres o quatre més en tràmit. Sabem que és una cursa de fons: el centre de dia arribarà al 100% amb el pas del temps i la confiança de la gent.
Hi deuen anar persones que en una altra època s’havien pelat els genolls jugant a futbol al camp de terra. Que també deu ser el cas de l’alcalde…
[Riu] Sí. Encara jugo amb els aficionats i em va passar no fa gaire setmanes. El vaig tastar fins a l’últim moment.
Però això s’acaba. Passen a gespa artificial.
És un projecte que no portàvem al programa electoral. Va sorgir arran del centenari del club, que va reactivar molta gent. Per nosaltres ha sigut una gran alegria, és un goig veure que cada setmana s’omple l’estadi. Si no hi ha res de nou, la gespa ha de ser una realitat entre finals de juliol i principis de setembre.
El club vol aprofitar la reforma per impulsar el futbol base. Massa social n’hi ha?
S’ha d’estudiar bé. Al Lluçanès hi tenim un equip molt potent, el Pradenc, que ha fet molt bona feina. És on juga molta gent d’Olost. S’ha de tirar endavant alguna cosa conjunta.
El camp de gespa valdrà gairebé 500.000 euros. Un bon repte, sense tenir-lo previst…
Es va celebrar un primer centenari, petit, i això va activar molta gent que feia anys que estava desconnectada del futbol. De cop va aparèixer una junta superactiva i dinàmica, i aquí van començar les exigències envers l’Ajuntament. Ho hem viscut contents, però també tensionats, perquè l’administració té els seus tempos i des de l’Ajuntament tampoc els pots escurçar. En qualsevol cas, el club i el nou camp són molt bones notícies.
Què més prioritzaran l’any que queda fins a les eleccions del 2027?
Serà intens. Vam començar el mandat molt complicat i aquest any serà el de les inversions que fa temps que treballem. La principal és el cicle de l’aigua. Som a la meitat d’uns treballs de mig milió d’euros per canviar la gran majoria de canonades, instal·lar comptadors amb telelectura i sectoritzar les zones del poble. Això ens permetrà controlar fuites i ser molt més eficients. També volem aprovar unes ordenances per estar preparats davant de futures sequeres, que n’hi haurà. Una altra obra important és el manteniment i asfaltatge de carrers, el camp de futbol, i Ca l’Argimon o Cal Maqueda, el gran projecte del mandat. Executar-lo no podrem, però sí deixar-lo ordenat.
El van comprar amb la idea d’habilitar-hi un pàrquing, una sala polivalent, habitatge… Què hi haurà finalment?
El més imminent és treure un concurs per trobar la consultoria d’arquitectura que ens acompanyarà en el procés participatiu sobre quins usos donar a la finca. Hauríem d’acabar el mandat amb com a mínim aquest disseny. Hi preveiem una sala polivalent, que és una demanda del poble de fa anys, i també pot funcionar com a refugi climàtic; i un aparcament que reduirà el trànsit al centre. L’habitatge s’haurà de veure. Ara hem pogut desencallar un espai darrere del camp de futbol.
Han comprat terrenys?
No. Hem negociat durant anys amb la propietat per resoldre un desacord urbanístic. Amb molta col·laboració per part seva i el suport de la Diputació, ara es construiran habitatges a la part de dalt; i tota la de baix, on el cap de setmana passat hi va haver el raid, es convertirà en zona verda. Més de 10.000 metres quadrats que l’Ajuntament rebrà com a cessió.
L’inici del mandat el va marcar la sequera. Amb les pluges d’aquest 2026, li sembla una altra vida?
Em queda lluny, però no tant. Cada dia que plou miro què cau al capdamunt de la riera Gavarresa, a la zona d’Alpens i Sant Martí. El record hi és, i tornarà. El clima mediterrani està afectat pel canvi climàtic. Per mi és una gran preocupació, per això també hi dedico la vida professional. Hem pogut potenciar la potabilitzadora i tenim més pulmó d’aigua garantit. El fang del pantà no el vam poder buidar, perquè va ploure quan ja ho teníem lligat, però el projecte està fet i si tornés a passar seríem molt més àgils. Aquesta és la gran assignatura pendent del municipi: augmentaríem les reserves un 40%. Amb les millores a les canonades, la sectorització i la telegestió també s’hi notarà en eficiència.
Es tracta de diners que hauran condicionat el mandat sencer?
Ens l’han alentit. Amb el suport econòmic de la Diputació de Barcelona n’hem pogut cobrir un percentatge molt alt, però sí que hem hagut de reestructurar la planificació. És una època que tots vam patir molt, i tothom s’hi va implicar, però la consciència dura poc. Ara tornen a proliferar les piscines al poble, és un sense sentit. Per això, a banda de les inversions, volem equipar-nos amb ordenances i eines jurídiques que procurin un ús racional de l’aigua.
Quan estarà acabat el parc fotovoltaic de l’entrada del poble?
Ja ho està, però falta la connexió amb la companyia. Encara tardarà uns mesos. La intenció inicial era vendre l’energia, però, a vegades, de les coses dolentes en surten de bones. Arran de la guerra d’Iran va canviar la normativa i ara es pot compartir fins a cinc quilòmetres, així que en comptes de vendre-la, la qual cosa generava un ingrés molt petit per a l’Ajuntament, ho podrem legalitzar com una instal·lació compartida pels veïns. N’estem molt contents. Abans d’acabar l’any també executarem fotovoltaica a la potabilitzadora, el casal, el local de joves, el centre cívic i, mitjançant una pèrgola, a la zona del pavelló.
Queda recorregut amb les teulades?
Les municipals ja estan totes ocupades. Ara falta la part domèstica, però cada vegada n’hi ha més. La industrial també està fent molt esforç.
I aquí és on entra el Plater.
Per mi és una eina imprescindible. Necessitem ordenar la transició energètica, l’estàvem esperant. Ara bé, és veritat que el Lluçanès, i especialment Olost i Sant Martí, en surten molt perjudicats. Es proposa ocupar gairebé un 5% del terme. És massa. Catalunya podria fer la transició energètica amb poc més d’un 1% del territori. No és lògic que llocs com el Lluçanès, amb valor agrícola i forestal, multipliquin aquesta ocupació per cinc. Al·legarem per reduir la quota.
El govern serà receptiu?
La setmana passada va venir la directora de l’ICAEN a reunir-se amb tots els alcaldes. Tenim per davant tres mesos que han de servir perquè el Plater incorpori la mirada local. Hi confiem.
Està tancat el litigi pels accessos de la gasolinera de Sant Martí?
Congelat, ja que hem arribat a un acord amb els propietaris i l’Ajuntament de Sant Martí. Per nosaltres no és la millor ubicació, molt a prop del pantà i de la riera Gavarresa, però s’ha fet un estudi per minimitzar-ne l’impacte i protegir l’entorn. L’empresa veu bé les actuacions que es proposen, com reduir la lluminària a la nit, crear una franja de bosc de ribera, instal·lar energies renovables… S’han compromès a executar-les a curt termini. Aleshores Olost retirarà les demandes.
La C-62 ara està acabada, però preocupa.
És una carretera molt ràpida, amb un sol carril en la major part del traçat i sense separació al mig. Els últims anys hi ha hagut accidents molt greus i fins i tot mortals. Els ajuntaments ja ens vam reunir amb la Generalitat per reclamar mesures. S’han fet actuacions com les línies sonores o les franges vermelles, però no n’hi ha prou. Seguirem insistint-hi a l’espera del tercer carril que es va anunciar.
El Lluçanès administratiu va fent camí. Quins tràmits han tirat endavant després de la consulta en què va guanyar sortir de la comarca?
Hem aprovat els resultats per ple i hem elevat a la Generalitat la petició de tornar a Osona. En paral·lel, però, participem activament de la Mancomunitat del Lluçanès. Sempre hem dit que no estàvem en contra de la comarca, sinó que volíem una administració adequada a un territori petit i rural. S’està treballant en aquesta línia i, nosaltres, contents.
Podria passar que Olost s’hi mantingui?
D’una banda, formem part del projecte en construcció, adaptat al territori; de l’altra, esperem que la Generalitat ens concreti els següents passos com a ajuntament. Quan ho tinguem tot sobre la taula, s’hauran de prendre les decisions oportunes.
Que serà el mandat que ve.
Probablement.
Veuen bé que el Consorci quedi integrat en la mateixa estructura del Consell?
Sí. Sempre hem defensat que dues administracions, amb tota la càrrega política i d’estructura que comporten, són massa per a un territori de 6.000 o 7.000 habitants. És millor integrar-ho tot en un sol òrgan que tant presti serveis als vuit municipis com als que actualment no formen part de la comarca.
Fa patir que la pau es trenqui amb les eleccions municipals del 2027?
Sempre preocupa, però la consulta la vam fer dins de la normalitat política i democràtica. M’agrada la participació ciutadana, sempre benvinguda.
Repetirà el 2027?
No. Ja ho he comunicat al meu grup. No ha estat un mandat fàcil. Ajudaré tant com pugui, als membres amb ganes de continuar i a noves incorporacions, però no encapçalaré el projecte.
L’administració la coneixia com a tècnic. Sent polític és una altra cosa?
Quan acabi aquest mandat portaré 16 anys a l’Ajuntament: 12 de regidor i 4 d’alcalde. Entre una cosa i l’altra hi ha un salt important. També és un tema de dedicació familiar i professional. La meva feina m’agrada molt i la família, per descomptat. Trobar l’equilibri costa.
Què li ha dit l’exalcalde Freixanet?
Amb en Josep Maria tenim una relació molt estreta. Segurament voldria que continués, però la decisió està presa.
Recomanarà continuar amb la fórmula d’independents?
El que fan els independents té molt valor, sobretot en aquests temps convulsos. Però també és més difícil. Sota el paraigua d’un partit es passa menys fred.
