“Solucionarà abans el tractament de la diabetis la tecnologia que la biologia”, sentencia Ignasi Saigí, cap del Servei d’Endocrinologia del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Per ara, tots els malalts diagnosticats de tipus 1, que són un 10% del total i al voltant d’un 0,2% de la població en general, s’han d’administrar diàriament insulina per via subcutània diverses vegades al dia. Però el tractament d’aquesta hormona que deixa de produir el seu pàncrees requereix una disciplina en el dia a dia que a vegades és difícil de dur a terme.
Un nou sistema de control de la malaltia permet millorar l’administració d’insulina però, sobretot, evita les anàlisis de glucèmia, una tortura d’entre 3 i 10 punxades diàries al dit. “És molt més molesta la punxada al dit perquè l’agulla d’insulina és molt fina”, aclareix Saigí, que ja té els primers pacients que se l’administren sense injeccions.
Atenent a una resolució estatal, el Servei Català de la Salut finança el cost d’un tractament que alguns diabètics ja assumien des de fa uns anys pel seu compte per la comoditat que els suposa en el dia a dia. L’èxit d’aquesta nova tecnologia ha provocat que en algun moment el mercat no pogués assumir tota la demanda. La sanitat pública a Catalunya ja va començar a implementar-lo fa més d’un any i a principis d’aquest 2019 se’n van beneficiar els primers pacients del Consorci Hospitalari de Vic adscrits al Servei de Pediatria. Són pacients d’entre 7 i 17 anys que per motius d’edat els resulta més complicat controlar la malaltia.
El sistema més estès és el de monitorització contínua de glucosa. Consta d’un sensor que, enganxat al braç, registra els resultats de glucosa minut a minut durant 14 dies. Amb una aplicació al telèfon mòbil i un lector glucòmetre (o a vegades tan sols amb un dels dos aparells) es pot conèixer el seu nivell de glucosa simplement passant-lo sobre el sensor. El sistema també recull la tendència del nivell de glucosa de les últimes vuit hores, que permet facilitar la presa de decisions per l’usuari, així com conté un programari que genera unes dades que són d’utilitat tant per part del pacient com per al control que en fa l’especialista.
Una altra tecnologia que s’ha implantat és la de les bombes d’insulina que substitueixen el funcionament d’un pàncrees sa. El dispositiu, de la mida d’un telèfon mòbil que es pot portar a la cintura o enganxat al sostenidor, regula l’administració de l’hormona de forma contínua –segons la programació que n’ha fet el metge– a través d’una cànula que està permanentment connectada a la pell. Aquest sistema és molt més car que l’anterior i està indicat només per als casos més greus, de manera que ara només hi ha una desena de pacients que el portin. L’ús de sistemes de monitorització s’ha començat a estendre aquest mes d’octubre i ja compta amb uns 140 usuaris que aniran pujant de forma gradual, ja que han de passar un curset per aprendre a utilitzar-lo. El cost d’ús és d’entre 1.500 i 3.000 euros anuals per pacient, segons quin sigui el sistema, però alhora “evita complicacions que poden ser molt més cares de tractar i també millora la qualitat de vida”, en opinió de Saigí. L’endocrinòleg recomana una vida saludable i evitar “el sedentarisme i l’obesitat, que són la principal causa” de la diabetis més comuna.
