LES CASES DEL TREN: 4. EL BARRI DELS FERROVIARIS, DE RIPOLL
Fent la pregunta pel carrer d’en qui personificarien el barri, tothom coincideix: Paco Parejo. Podria ser perquè ha sigut durant gairebé 40 anys (1979-2015) el president de l’associació de veïns, però no només. I és que es tracta d’un ferroviari en majúscules, perquè ho porta a la sang –ja havien treballat a la Renfe el seu pare, el seu avi i el seu besavi– i perquè també ha dedicat tota la vida al tren.
Fill d’Antequera, una ciutat d’uns 40.000 habitants a la província de Màlaga, va començar d’aprenent de mecànic amb només 15 anys. Als 18 acabava l’oficialia i el destinaven a Ripoll: “Un nom que no havia sentit mai, ni sabia que existia. Recordo resseguir a sobre el mapa les línies del tren fins a la frontera i no trobar-ho”. Una invisibilitat potser derivada de les poques ganes de venir. Tenia morriña, diu ell, i a casa, a Andalusia, la família, els amics i un primer amor.
Passats més de cinquanta anys, Parejo resumeix l’aclimatació amb un “ho vaig passar molt malament”. Fins al punt que el primer dia va girar cua a mig camí de pujada. Era el 14 de setembre de 1968, i un maquinista que coneixia la seva família el va enganxar a l’estació de Montcada Bifurcació.
Tres dies després ho tornava a intentar, i aquesta vegada, fingint una pèrdua de memòria, sí que va arribar a Antequera: “El meu pare no va estar gens content de veure’m, em va dir que què feia allà. Va trucar a la central, va dir que no aniria a treballar durant uns dies i a les 12 del migdia de l’endemà ja érem al tren cap aquí”.
A partir de llavors no hi va haver més fugues. Parejo va començar la seva aventura com a mecànic a la base de trens de Ripoll mentre vivia en una pensió a prop de l’estació. Conèixer la seva dona, la Margarita, filla de Vallfogona, va acabar d’aplanar el camí.
Ja casats es van traslladar primer a l’edifici neoromànic a tocar de la via, la que havia de ser l’estació transpirinaica, i després, el desembre del 1973, al barri que havien tirat endavant 54 treballadors més de la Renfe en format cooperativa i gràcies a la intercessió del general Sánchez Fuensanta.
El matrimoni va pagar pel pis on continuen vivint actualment 650.000 pessetes. Parejo tenia racó gràcies a formar part de la brigada de socors, una mena de bombers del tren: “Ens activaven sempre que hi havia un descarrilament entre Ripoll i Puigcerdà. Anàvem fins al lloc a arreglar-ho i tornar a posar el tren a sobre la via”. En aquest context va prendre part, per exemple, a l’accident ferroviari que va provocar 22 morts i més de cinquanta ferits a les Franqueses del Vallès el 1979.
Eren hores extres per les quals l’activaven trucant a un telèfon que es va instal·lar a l’habitació, al pis amb la Margarita que ha estat casa, refugi. És on han vist créixer les dues filles i, ara, els quatre nets. “El principi va ser molt bonic”, diu Parejo, “tots teníem la canalla de més o menys la mateixa edat, les portes obertes, ens preguntàvem què fèiem per dinar, si no tenies telèfon et trucaven a casa del veí…”. Per això quan el 1975 li van oferir feina de mecànic en un gran taller de Renfe a Bobadilla, a deu minuts d’Antequera, va dir que no.
Ja se sentia de Ripoll, un municipi al qual ha tornat a dormir pràcticament cada dia malgrat ascendir dins l’empresa i haver de voltar. Així, Parejo va passar als anys vuitanta de la base de Ripoll a treballar a la de l’Hospitalet de Llobregat. Més endavant va comandar un departament de protecció civil, cuidant-se de totes les xarxes contra incendis a les vies a Catalunya i l’Aragó; i després, i fins al moment de jubilar-se el 2007, amb 56 anys, va continuar en feines de compres i gestió.
Tota una vida al voltant de l’R3, per l’habitatge i per la professió, i potser no tant com a passatger, malgrat que sí que la va fer servir molt quan anava a l’Hospitalet. “Cada dia ens vèiem les mateixes persones”, explica, “dues mestres de Ripoll, un noi de Camprodon, un periodista de Torelló, nou que pujaven a Vic, quatre a la Garriga…”. Es van fer amics fins a organitzar dinars amb les famílies o cagar el tió al tren el dia abans de Nadal. Alguns trajectes els marcaven també les avaries i Parejo era, en aquest sentit, un bon fitxatge, ja que podia demanar informació a la central i saber si n’hi hauria per gaire.
Les incidències eren el pa de cada dia, com ara. “I com ha sigut sempre”, hi afegeix ell. “La diferència és que abans la gent no es queixava tant. El món anava a un altre ritme i ens podíem permetre més paciència.”
Als anys vuitanta ni tan sols s’habilitaven autobusos de servei alternatiu, de manera que els passatgers havien arribat a moure’s a peu entre estacions. Transitaven per les vies que han sigut el dia a dia de Parejo. I que ara veu especialment complicades de desdoblar al tram del Congost. També vaticina que més amunt de Ripoll no hi haurà mai desdoblament: “A partir d’Aigües de Ribes hi he vist sempre els senyals de circular a 40 quilòmetres per hora. S’haurien de fer túnels a alçada, travessar pedra, la muntanya… Complex, a més a més de valer una fortuna”.
