LES CASES DEL TREN: 1. CAN ROTA, DE VIC
Ja fa més d’una dècada que a la caseta dels guardes del tren al sud de Vic no hi viu ningú, però del que va ser el seu dia a dia sí que en queden vestigis: les façanes carregades de finestres per controlar la via, els fils d’estendre roba lligats en antics travessers o les anècdotes que en recorden els veïns, com que el matrimoni es repartia les hores i un estava al cas d’abaixar les barreres al matí i l’altre, a la tarda. Es deien Lluís i Maria i més endavant els va agafar el testimoni en Jaume, el seu fill.
De tot plegat en fan memòria per a EL 9 NOU Pere Rota i Trini Garcia, uns altres veïns de la via. I és que casa seva, Can Rota, queda ben bé a sota el pont de sortida del sud de Vic en direcció a la C-17.
Una finca que es remunta al 1932, quan Josep Ausió –l’avi d’ell– va comprar una hectàrea de terreny a tocar del que llavors es coneixia com la carretera de Barcelona. A l’indret hi han proliferat al llarg dels anys cases de diverses generacions de la família, i a totes les ha acompanyat el tren, però “no en fem ni més ni menys, hi estem acostumats”.
La via és un element més del paisatge quotidià. D’aquí que els nens Rota hagin crescut jugant a planxar monedes a sobre els rails, o que entre tots plegats puguin recapitular un bon grapat d’anècdotes ferroviàries.
Pere Rota recorda, per exemple, que quan era petit i el tren encara travessava la carretera, van haver de córrer avall a frenar-lo perquè no envestís un cotxe avariat. També la visita del ministre de Defensa José Bono el 2005, amb motiu dels 75 anys de la connexió ferroviària internacional; o que un dia van veure passar a tota pastilla un vagó de càrrega que s’havia desprès a Balenyà: “Es va acabar parant amb punt mort a l’estació de Vic, com si no passés res, perquè abans de soterrar-la la via feia pujada”.
Conviure-hi i tenir-la a tocar els ha aportat així mateix coneixements, des que el primer comboi passa abans de les 6 del matí fins que fan més fressa els de mercaderies que no els de passatgers: “Amb els anys ha canviat molt. Abans tot era de fusta i no estava soldat. Els trens passaven a poc a poc”.
“Quan l’agafàvem nosaltres”, diu Rota, “podíem sortir per la finestra i cridar als de casa que estàvem a punt d’arribar. Ara tot va informatitzat i ja no fa falta que hi hagi gent a la caseta”.
El tren ha estat per ell vida quotidiana, mentre que Trini Garcia el va començar a apamar en casar-se amb en Pere i traslladar-se a Can Rota. Originària de Granada, havia arribat a Vic amb 16 anys i va conèixer el que ha estat el seu company de vida a la plaça Major, els diumenges que les minyones tenien descans i es podien permetre capricis, com sortir a comprar carquinyolis.
Llavors treballava per a l’antiga família de la farmàcia Genís, però la major part de la vida ha exercit de mestressa de casa. I això li ha implicat travessar infinitat de vegades la via del tren, des de per portar la canalla a l’escola fins a l’hora d’anar a peu al metge o a comprar. Ha passat por? “Mai. Hem vigilat, però tampoc hem tingut ensurts”.
El matrimoni destaca, això sí, que la seva relació amb el trànsit va canviar molt el 1985, l’any de construcció del pont que fa que els vehicles passin alçats i no a nivell de la casa: “És que els teníem a tocar. I de petits, cap problema, perquè ens podíem tirar un quart jugant a endevinar quin seria el primer cotxe, però a partir dels seixanta i setanta la circulació es va disparar”.
Rota fa memòria ara que amb 76 anys i tota una trajectòria de paleta continua sent un cul inquiet, sempre al pati o a l’hort. També va ser treballant que un dia que obria un desguàs a la caseta dels guardes va trobar enterrats cartells dels que portaven antigament els trens per informar sobre la destinació.
Al que van clavar a la façana de casa seva s’hi pot llegir perfectament la Tour de Carol.
A l’àlbum de records no bonics hi ha, per contra, els suïcidis: “Hem passat èpoques de continus. I gent que hem frenat i ens ha dit que tornaria l’endemà”. És la part menys agradable de conviure amb la via, un ecosistema que tot i així no canviarien: “Quan anem a veure algú al mig del bosc i no se sent res se’ns fa estrany, massa silenci”.
