LES CASES DEL TREN: 2. JAUME ROCA BOIX, DE SANT MARTÍ DE CENTELLES
Jaume Roca Boix farà 76 anys pel desembre. Tot i que ara ja està jubilat, era muntador de maquinària de construcció i per feina ha passat llargues temporades a l’estranger, des de França fins a Bèlgica, Rússia, el Marroc, Egipte, Angola, Palestina o Mèxic i Cuba.
De poble, però, només n’ha tingut un tota la vida, Sant Martí de Centelles, i aquí, tres cases: la que el va veure néixer i créixer al costat dels pares i els seus tres germans, el pis on va formar la seva pròpia família amb la Teresa i la casa on es van traslladar de més grans.
Aquesta última, al carrer Puigfred; i la primera, al Piborrell, estan separades per pocs metres, i això vol dir que comparteixen el teló de fons de l’estació de tren.
El motiu pel qual Roca té molts records lligats al ferrocarril, com que de petit quedava amb tota la tropa per recollir els bitllets que llançaven els passatgers i després se’ls guanyaven i prenien jugant a patacons: “Hi havia els de primera categoria, que havien sigut d’anada i tornada i els consideràvem més de luxe, i els de segona, de només un trajecte”.
Per als nens i nenes de la colla era també un clàssic planxar monedes als rails, o veure què passava posant-hi pedres, i en la memòria de Roca, les trobades amb soldats.
“Soldats? Com que soldats?”, li pregunta EL 9 NOU. “Anaven amunt a fer maniobres i a vegades es quedaven estona esperant el tren.” Uns temps morts que coincidien tot sovint amb l’instant en què Roca o algun dels seus germans sortien a carregar els càntirs a la font que encara raja a prop de l’estació.
I sempre passava el mateix: “Niño, danos un poco de agua, por favor, que estamos sedientos”. El botí, per tant, quedava en res en qüestió de minuts i calia reomplir, amb la consegüent preocupació de la mare perquè els nens tardaven a tornar.
Roca té també present el descarrilament d’un tren de vedells, o com li agradava veure carregar d’aigua el que llavors anomenaven la màquina de fum.
El procés era del tot indispensable fins a mitjan segle passat, quan encara no s’havien introduït les locomotores elèctriques a la línia R3 i els trens anaven amb vapor, raó per la qual s’havien de parar en un dipòsit a Sant Martí de Centelles ara ja en desús però que perviu al costat de les vies: “Els dies que teníem festa de col·legi, corríem de pressa a venir. Ens encantava veure-ho”.
El ferrocarril resultava indispensable per al dia a dia a moltes cases, però també per a serveis com Correus. “El carter de Tagamanent pujava cada dia a peu a buscar les cartes i a deixar les que havien arribat d’allà cap aquí”, explica Roca.
Un altre episodi curiós es produïa quan feia parada a Sant Martí un tren supermercat adreçat exclusivament a les famílies de la Renfe: “I els sortia a compte, eh? Perquè ho venien tot força més barat”.
Com a passatger ell no es considera home de tren. Ha anat més en cotxe. Però sí que l’agafaven amb els amics per pujar a Vic o a Centelles en dates assenyalades, sobretot festes majors: “Normalment els nois tornàvem caminant. Les noies, no, que tenien hora de ser a casa i sempre era abans”.
En aquell temps al voltant de l’estació de Sant Martí hi havia tres cases comptades, “i de margeres avall m’havia fet un tip de collir espàrrecs”, explica cofoi, “n’hi sortien molts”.
Al carrer on viu actualment, Jaume Roca continua a primera línia de tren. “Però no el sento, només l’últim que passa a la nit i el de primera hora, perquè deu ser el mateix i quan frena fa uns bons xiscles.”
El perfil dels passatgers ha canviat molt i a ell li seria impossible seguir l’exemple de la seva mare, que els acomiadava des de la finestra cridant noms i cognoms, però Roca sí que té clar que el creixement del poble s’explica en gran mesura per la parada de l’R3.
Al costat mateix de casa seva s’hi ha instal·lat un matrimoni procedent de Barcelona que va cada dia en tren a Sabadell: “Llàstima dels retards i avaries, perquè si no se’n refiaria encara més gent”. Ell també continua trepitjant l’estació moltes tardes, per fer el beure amb els amics. Ja no van amb calça curta i els han caigut a sobre uns quants anys, però són els mateixos que hi recollien bitllets de primera i segona categoria per després disputar-se’ls a patacons.
