Austràlia, Indonèsia, Canadà, Islàndia, Brasil o Uganda són alguns dels vuitanta països que ha visitat al llarg de la seva carrera Jaume Sañé (Taradell, 1961). L’observació i la divulgació de la natura li han permès convertir la seva passió en professió, sent part important de programes de televisió i ràdio referents en l’àmbit de l’ecologia i la biologia. També té diversa obra publicada.
Diem que la natura és sàvia. Per què ho és?
La natura és sàvia perquè ha aconseguit sobreviure a moltes adversitats al llarg de milers d’anys. Hi ha hagut glaciacions, asteroides, etc. i hi continua havent vida a la Terra. Això ja és una demostració que la natura és sàvia i se sap adaptar. Ara bé, quan diem natura volem dir totes les espècies que en formem part. Una d’elles som nosaltres, els humans; una altra, les gallines, o els virus també formen part de la natura. Nosaltres només som una petita part d’una gran cadena. Aquesta situació no l’hem de perdre mai de vista.
Existeix algun ésser viu que contamini el seu propi hàbitat com fem els humans?
Hi ha moltes espècies d’animals que s’han extingit. Perquè la natura és sàvia però també utilitza l’assaig i l’error per avançar, i a vegades s’equivoca. Un ésser viu fa una adaptació o desenvolupa una manera de ser pensant que avançarà i resulta que aquella variació va en contra de la seva pròpia espècie. O a vegades també passa que un animal no sap adaptar-se als canvis del seu entorn. Són casos en què l’espècie en qüestió s’extingeix, i no passa res si això passa d’una manera natural. Abans que hi haguessin els homes, ja s’havien extingit moltes espècies. La natura va fent proves per avançar i adaptar-se, algunes no són adequades i provoquen l’extinció d’aquella espècie. No és un fet extraordinari des d’un punt de vista global que una adaptació o comportament erroni desemboqui en l’extinció d’una espècie. Una altra cosa és si l’extinció arriba per l’acció de l’home. Així doncs, si algun dia després d’una evolució poc adequada els que ens extingíssim fóssim els éssers humans molt possiblement seria una bona notícia per a la resta d’espècies. No seria cap desgràcia per l’evolució de la natura. Òbviament a nosaltres, com a afectats i interessats, aquesta idea no ens fa cap gràcia.
Els humans tenim prou respecte per l’entorn que ens dona vida?
No, i no només no tenim respecte sinó que a més a més no tenim cap consciència del que som i el que representem. Ni el que representa per nosaltres el nostre entorn. Som una societat en què es promou el creixement sense cap criteri i perquè sí. Si gastes més, tens premi. Tot està pensat perquè hi hagi més consum, i així no anem enlloc, no hi ha cap mena de futur. L’altre dia vaig sentir un acudit que explica bé la situació dels humans. Diu que un home es tira daltabaix d’un vintè pis i quan passa pel desè un altre home treu el cap per la finestra i crida: “Què fas?”, i l’altre respon: “De moment vaig bé”. Doncs això, algun dia ens la fotrem o potser ja ens l’hem començat a fotre.
Vostè ha viatjat molt. El vincle amb la natura es percep molt diferent segons el punt del planeta on ens trobem?
En general les societats més consumistes i urbanitzades són les pitjors. Tot i així, l’instint –que ja procurem d’apaivagar-lo– fa que de petits qualsevol infant, sigui de ciutat o de la zona més rural del món, tingui ganes de natura, d’ajupir-se en una bassa i enfangar-se. Els atrau una papallona, una formiga, una marieta… Poc després, els seus pares, que ja estan més domats i la societat els ha encarrilat, s’encarreguen de dir-li que no s’embruti i que es distregui amb altres coses com les pantalles. Un altre exemple de la visió de la natura en altres societats: a Madagascar, una dona m’explicava que el cicló se li havia endut la casa. Li vaig preguntar si la reconstruiria. La resposta va ser clara: si se l’ha emportat el cicló és que allà aquella casa no hi havia de ser. Expliqui això a tota la gent que construeix una vegada i una altra en zona inundable.
Si algun dia després d’una evolució poc adequada els que ens extingíssim fóssim els éssers humans molt possiblement seria una bona notícia per a la resta d’espècies
El fenomen de la globalització és un problema des del punt de vista de la natura i la biologia? Ens arriben cada vegada més espècies invasores.
La globalització causa petits problemes en el camp de la biologia com poden ser les espècies invasores que arriben als nostres boscos, però no és el gran problema. Arriben espècies que no havien existit mai aquí, i ho fan per l’acció de l’home. Les noves espècies s’adapten. El gran problema de la humanitat és l’enfocament que tenim de ser una societat cada vegada més consumista. Sense respecte per l’entorn i acompanyat d’un creixement sense mesura. No podem perdre de vista els grans problemes i les grans solucions que hauríem de prendre. I tenir clar qui les hauria de prendre. El fet que reciclis pots de vidre no salvarà el món. És clar que hem de reciclar, però a vegades ens agrada assumir una responsabilitat que ni tenim ni podem tenir. És aportar el nostre gra de sorra a la causa, i molt millor que ho fem, però hem de tenir clar que hi hauria maneres de moure la sorra a palades: hauríem de canviar l’estructura de la societat. Ens fan creure que hem de fer el canvi nosaltres amb aquests petits gestos quan no és del tot cert. Hi podem ajudar, i ho farem, però cal canviar la manera de funcionar de la societat. Les coses en nivells superiors a la gent normal es podrien fer molt millor i d’una manera més efectiva.
Parlem del coronavirus que ens està afectant. Els experts diuen que per evitar episodis com el que vivim hem d’actuar amb el concepte d’una sola salut: la humana, l’animal, l’ambiental…
Totalment d’acord. El que no pot ser és que nosaltres els humans ens pensem que tot va bé, que cada cop som més, que destruïm el nostre entorn per la nostra satisfacció i tot continuï anant de conya. No pensem que som part de l’entorn que destruïm.
Situen l’origen del SARS-CoV-2 en els ratpenats. Són animals estigmatitzats?
Els ratpenats tenen una capacitat d’adaptar-se brutal. Els vampirs, per exemple, s’han adaptat només a menjar sang i és brutal. Hi ha unes 5.000 espècies de mamífers, de les quals una de cada cinc són ratpenats. N’hi ha que mengen nèctar, altres fruita, també que s’alimenten d’insectes i ens salven de moltes malalties. Només n’hi ha tres que mengen sang i els trobem a l’Amèrica Central i la del Sud. El que passa és que ens agrada humanitzar les bèsties, i ens hem fet a la idea que un ratpenat, en concret un vampir que menja sang, és dolent i un colom, per exemple, bo. Els vampirs són molt socials, com nosaltres, i viuen en comunitats. Si un no ha pogut menjar, un altre individu pot vomitar sang del seu estómac i alimentar-lo. Això els fa bons o dolents? El tudó, o els coloms de bosc, davant del perill de ser descobert no té cap inconvenient a abandonar les cries al niu i deixar-les morir. No és qüestió de ser bo o dolent, tot és qüestió de supervivència de l’espècie. Des del punt de vista humà, el bé de l’individu sempre és més important que el conjunt de l’espècie. Crec que l’únic animal que té aquesta idea de fer mal per fer mal són els humans.
Amb els mercats d’animals vius i carn salvatge on hauria començat a propagar-se el virus sí que tenim un problema…
Consumir carn d’animals salvatges és un perill, i si estan vius als mercats, encara més. Sempre hi ha el perill que un virus pugui fer una mutació i acabar afectant persones. Si volem menjar ratpenat o qualsevol espècie animal, en comptes d’anar a caçar-lo al seu hàbitat natural el que cal fer és granges i mantenir unes condicions de salut dels animals, d’higiene, etc. És un efecte bumerang: qui sembra recull, i en aquest aspecte no s’ha fet bé.
Potser algun dia rebrem una garrotada de la qual no ens aixecarem mai més com a espècie humana
També hi ha virus humans que arriben en zones verges i exterminen espècies animals.
Sí, passa sobretot amb els primats. No és un fet estrany i entre animals també passa. Hem de pensar que el virus també vol guanyar-se la vida. És un ésser viu i si troba l’oportunitat de mutar i viure bé en un altre lloc, ho farà. Un símil podria ser la papallona del boix a Catalunya. Va arribar, s’hi va trobar bé, es va poder desenvolupar i s’hi ha quedat. Els virus fan el mateix.
Som animals socials i ara ens diuen que ens separem. Això va contra natura.
Fa temps que fem coses contra natura. Som animals de contacte, d’estar en grup. No sabem viure sols, però som nosaltres els que ens hem ficat en aquesta situació d’una manera poc natural i n’haurem de sortir de la mateixa manera. Ara no tenim cap altra opció que el distanciament social si el que volem fer és aturar la propagació de la malaltia. Ara mateix no se m’acut cap altra alternativa per intentar solucionar el que ens està passant.
Han sigut i encara són dies de confinament i per tant una bona oportunitat d’observar per la finestra. Ha canviat gaire la fauna que veu des de casa seva?
No, perquè tinc la gran sort de viure a pagès. L’entorn de casa meva és el mateix que fa uns mesos enrere; el mateix un dimarts que un diumenge. Els animals que veiem voltar són els de sempre. Ara bé, he vist en els mitjans de comunicació que molts animals han canviat el comportament, sobretot en el sentit d’investigar nous territoris i atrevir-se a entrar més en zones urbanes. És normal perquè la majoria d’animals tenen por de les persones. D’una manera o altra és el seu enemic, i si l’enemic es replega o desapareix, tal com hem fet, la tendència és anar a veure què hi ha. En general, per la natura i els ésser vius, el confinament dels humans ha sigut una bona notícia. Passatgera, però bona.
Vostè és un apassionat dels viatges de natura. Continuarem viatjant com fins ara després d’aquesta pandèmia?
No ho sé, perquè no m’hauria imaginat arribar mai al punt on som ara. Partint d’això, soc incapaç de fer previsions. I si arriba un virus que en comptes dels efectes del coronavirus doncs mata les persones en 24 hores? Pot passar. Puc explicar el que m’agradaria. M’agradaria que poguéssim conviure millor amb la resta de veïns del món natural, i que aprofitéssim la nostra intel·ligència i els nostres mitjans per gaudir de l’entorn on estem. Poder viatjar i veure els fantàstics racons del planeta i els animals que els habiten. Conèixer és el primer pas per estimar. No hem de viure tant d’esquena a la natura com ho fem ara. Això és el que m’agradaria. Si hagués de fer una aposta, però, crec que passarà igual que amb les guerres. Quan passen desgràcies com poden ser els conflictes bèl·lics tothom veu que han sigut molt dolentes, però tard o d’hora hi tornem. L’espècie humana té molta supèrbia i tornarem a la situació d’abans. Tornarem a rebre garrotades i tornarem a repetir els errors del passat. Potser algun dia rebrem una garrotada de la qual no ens aixecarem mai més com a espècie.
I per acabar, com a animals que som, quina lliçó hauríem d’extreure de tot plegat?
Si nosaltres entenem que no som els reis de l’univers i que la natura no és una cosa que puguem dominar a plaer ja tindrem molt de guanyat. La natura no està al nostre servei, i nosaltres els humans només som una peça més de l’engranatge del planeta. Per millorar la situació caldria racionalitzar el consum, no basar-ho tot en el capitalisme, que la població mundial no continués creixent com ho està fent. No estic parlant d’exterminar a ningú, que no se’m mal interpreti. Dic que no podem continuar creixent al ritme que ho fem ara. Si ho fem, només aconseguirem anar a pitjor. Cada persona que viu al planeta necessita més recursos per viure, i tots aquests recursos surten del mateix lloc. Tot surt de la natura, i la natura és única. El planeta té un límit i nosaltres estem creixent d’una manera il·limitada. Això no té cap futur. Cada cop som més gent, i el que fem és mossegar tots plegats de la mateixa peça. Tot plegat se’ns girarà en contra.
