Enric Sitjà Rusiñol / John McAulay
Havien passat deu mesos de la mort de Francisco Franco i el règim encara mantenia dempeus bona part de les seves estructures quan Catalunya va recuperar públicament l’Onze de Setembre. El 1976, la primera gran celebració de la Diada després de quatre dècades de dictadura no es va poder fer a Barcelona, sinó a Sant Boi de Llobregat, on el Govern Civil va acabar autoritzant a última hora un acte que inicialment s’havia previst al parc de la Ciutadella. Per a una generació que encara havia viscut les Diades en clandestinitat, celebrar la cita als carrers era històric. “Va ser la gran victòria de la democràcia”, afirma l’advocada Magda Oranich, una de les testimonis que explica a l’ACN com va viure aquella jornada que ara compleix 50 anys.
Amb la victòria franquista durant la Guerra Civil, l’Onze de Setembre, que havia nascut com una celebració catalanista a finals del segle XIX i s’havia convertit durant la Segona República en una jornada de gran mobilització política, va quedar prohibit. Durant la dictadura, els homenatges van sobreviure en la clandestinitat, amb concentracions que sovint acabaven amb la repressió policial.
“L’escena era trobar-nos uns quants al centre, treure unes senyeres, venia la policia i tothom fugia” relata Oranich, que era membre fundadora de l’Assemblea de Catalunya. La mort de Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, però, no havia significat l’arribada immediata de la democràcia. L’oposició política continuava sense reconeixement legal i les llibertats de reunió i manifestació estaven restringides pel règim.
Tot i les dificultats previsibles, el 10 d’agost de 1976 el Consell de Forces Polítiques de Catalunya va constituir formalment la Comissió Onze de Setembre, encarregada de preparar la commemoració. La voluntat de l’oposició democràtica catalana era celebrar una Diada unitària que servís per “acabar” amb la clandestinitat, segons Miquel Sellarès, un altre membre fundador de l’Assemblea de Catalunya. “Vam arribar a la conclusió que calia que sortir a la superfície, sortir al carrer amb ordre”.
El lloc escollit inicialment era el parc de la Ciutadella de Barcelona, un espai carregat de simbolisme: després de la derrota catalana de 1714, Felip V hi havia fet construir una fortalesa per controlar la ciutat. Però quan faltaven només cinc dies per a la Diada, el Govern Civil va comunicar que l’acte no seria autoritzat a Barcelona. Les autoritats temien que una convocatòria a la capital catalana pogués provocar una mobilització massiva. “No volien que hi anés massa gent”, diu Oranich.
Per als organitzadors, renunciar a Barcelona era una concessió assumible a canvi de poder celebrar l’Onze de Setembre públicament. “És que mai s’havia autoritzat cap Diada”, destaca l’advocada. “D’acord, volíem Barcelona, però no recordo que el trasllat fos un problema”.
L’alternativa la va suggerir l’historiador Josep Benet, qui va proposar Sant Boi de Llobregat, on estava enterrat Rafael Casanova, el conseller en cap de Barcelona durant el setge de 1714. A darrera hora del 9 de setembre, el Govern Civil i la comissió organitzadora van arribar a un acord per autoritzar l’acte en el seu nou emplaçament.
La por, encara present
La memòria de la repressió era encara recent. La veïna de Dosrius Neus Alzina, qui va assistir a la Diada de 1976, reconeix que a casa seva hi havia preocupació. “Els meus pares em deien ‘No hi vagis, no hi vagis, a veure si hi haurà merder’”, explica. Ara bé, l’autorització governativa ajudava a afrontar la jornada amb confiança.
“Ho vam viure amb una certa tranquil·litat”, explica el Josep Puig, un altre resident de la localitat del Maresme que va ser present a Sant Boi. “Tot i que no es podien tenir totes perquè, venint del franquisme, podia haver-hi qualsevol problema”.
Malgrat tot, l’assistència va ser massiva. L’actriu Pepa Arenós, que va conduir la presentació de l’acte, relata l’arribada a la plaça de Catalunya de Sant Boi, on la convocatòria estava prevista per a les cinc de la tarda. “Vaig anar en tren amb tota la gent. Vam baixar a Sant Boi, caminàvem tots. Molta gent, molta gent, aquella plaça de Sant Boi era plena i els trens anaven plens”, explica.
Les estimacions sobre l’assistència han variat des d’aleshores. Els organitzadors van parlar de 100.000 persones, però estudis posteriors han situat la xifra per sota dels 30.000, per les limitacions de capacitat de la plaça. ‘El País’ explicava l’endemà que ja era impossible entrar-hi mitja hora abans de començar l’acte. En qualsevol cas, els testimonis coincideixen que la concentració va ser multitudinària i va desbordar l’espai i els seus accessos. “Hi havia gent a tot arreu, fins i tot pujada als arbres”, relata Oranich.
La plaça de Catalunya de Sant Boi va vibrar amb els discursos dels ponents. La força de la Diada de Sant Boi no provenia només del nombre d’assistents, sinó de la seva capacitat d’aglutinar sectors polítics molt diversos. El que unia aquella gent era el catalanisme, però també l’oposició al franquisme i la voluntat d’aconseguir les llibertats democràtiques, l’amnistia pels presos i l’autogovern.
Alzina ho resumeix des de la seva experiència personal: “Jo el que volia és que es restablissin les llibertats democràtiques i també volia un Estatut d’autonomia per a Catalunya”. La independència, afegeix, “ja va venir més tard”.
Intervencions històriques de Roca, Saltor i Carbonell
L’acte va començar amb la presentació d’Arenós i un minut de silenci pels morts en la lluita per la llibertat. L’actriu també va llegir un missatge del president de la Generalitat encara a l’exili, Josep Tarradellas. Mentre era a l’escenari, Arenós va veure que sobrevolava un helicòpter i va fer un comentari espontani assenyalant l’aparell policial. “És que me’n recordo molt bé. ‘Ens tracten de terroristes, però són ells els terroristes’. I la gent va aplaudir”, explica.
Després van arribar els parlaments de Miquel Roca i Junyent, en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya; de l’escriptor Octavi Saltor, membre de la Lliga Liberal Catalana; i de Jordi Carbonell, de l’Assemblea de Catalunya. Eren persones “acceptables” per al govern central, segons Sellarès, si bé l’últim orador va ser una elecció “indiscutible” per als organitzadors.
Carbonell va anar més enllà del que esperaven les autoritats: en un informe confidencial, la Guàrdia Civil va advertir que havia parlat en termes ‘marcadament separatistes’. Seva va ser la frase que quedaria associada per sempre a aquella Diada: “No volem que la prudència ens faci traïdors!”.
Entre el públic hi havia una multitud de senyeres, un símbol que només uns mesos abans encara estava prohibit. Algunes banderes republicanes, però, van ser intervingudes. Es van sentir càntics de “Visca Catalunya lliure” i “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”, així com la consigna “Viola, dimissió”, en referència a l’alcalde de Barcelona, Joaquín Viola Sauret. L’acte va acabar amb una interpretació del cant d’Els Segadors.
“Estava canviant la història”
Malgrat la presència policial, la jornada es va desenvolupar sense incidents greus. Un grup d’ultradretans va intentar provocar aldarulls, però la policia va impedir que es produïssin danys importants. Per als qui hi eren, el més impactant era que aquella vegada no havien hagut de fugir de la repressió.
“Era històric, estava canviant la història, perquè feia 40 anys que no podíem fer res, que rebíem amb tanta naturalitat”, relata Oranich. “Jo deia ‘ostres, no estem ni corrent’”.
Sant Boi va durar només un any com a escenari central de la Diada. El 1977, ja en ple procés de reforma política, les autoritats van permetre que la manifestació tornés a Barcelona. Un milió de persones van omplir els carrers sota el lema ‘Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia’. Poques setmanes després, es restablia la Generalitat de Catalunya i Josep Tarradellas tornava de l’exili.
Amb la consolidació de l’autonomia i de la democràcia, el caràcter reivindicatiu de l’11 de setembre va perdre força en favor dels actes institucionals i commemoratius. Anys després, la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, el 2010, i l’esclat del Procés, el 2012, van reactivar aquest esperit combatiu de les primeres diades, ara amb l’independentisme al centre.
Mirant enrere, Arenós reconeix que no va copsar la transcendència d’aquella històrica Diada de Sant Boi fins molt temps després. “No li vaig donar la importància que ha tingut”, admet. “Després, al cap d’uns anys, li he donat. Però pensar que al cap de 50 anys estaríem parlant d’això? Ni boja, per res”.
