“Deixar el castell al poble és el meu llegat a la societat”

No sé si impressiona el títol. Vostè és el senyor del castell, oi?
Ara, això sembla, sí [riu]. Quan el vam comprar, un amic del poble em va dir: “Escolta’m, ja saps què has comprat? El senyor del castell té molt mala fama!”. Es veu que un dels Xatmar, els antics propietaris durant l’edat mitjana, era terrible. Penjava tots els enemics.

Sort que vinc en so de pau. Vostè se l’ha estimat sempre, el castell.
Provinc d’una família d’origen basc, però barcelonina de diverses generacions. Vam venir al Moianès per la malaltia d’un dels meus germans. Primer vam anar a Moià i després vam venir a Castellterçol. En aquella època el castell tenia dos habitatges, la masoveria i el pis dels propietaris, que es llogava als estiuejants. El pis estava molt “esgavellat”, però la meva mare adorava la història i li feia il·lusió viure al castell. Vam aconseguir un lloguer baix a canvi de fer-hi millores cada any.

Llavors, viure al castell, no era com a les pel·lícules? Mobles espectaculars i llars de foc enceses per tot arreu…
Tot al contrari! L’aigua la trèiem d’un pou proper i l’electricitat era molt dèbil. No hi havia calefacció ni mobles. Ni tan sols un pas directe per als cotxes des del poble. La vida al castell era força precària. Els pares van arreglar molt la casa per dins. També van portar l’aigua corrent, van arreglar la teulada i van gestionar la construcció del pont per arribar al castell més fàcilment.

El van llogar amb fantasma?
Nosaltres no n’hem vist mai cap! En canvi, sí que sentíem les rates quan es passejaven per l’altell de l’habitació on dormíem.

La fortalesa devia ser una bona zona de jocs, quan era jove.
Quan hi vam arribar, quedaven encara en peu parts de la muralla i de la torre principal. Però mai vaig jugar a ser un cavaller medieval. Amb els amics de la colònia d’estiuejants jugàvem a lladres i policies, amb pistoles de ganxet. Ens les fèiem nosaltres, amb un tros de fusta, un ganxet de cortina i una goma. Ens perseguíem al voltant de les ruïnes. Aquest lloc era ideal per a la canalla a l’estiu, envoltat de natura i animals.

També va passar uns quants hiverns al castell. Això devia ser més dur.
Ja era més gran i vaig venir-hi sol. Feia molt fred i nevava de tant en tant. Em vaig instal·lar en una habitació petita, per on passava la xemeneia dels masovers. El vespre anava a casa d’ells, que tenien la llar de foc encesa. I a la hora de dormir m’acompanyaven unes ampolles d’aigua calenta. Era dur, però de jove ho aguantes tot.

Va venir a l’hivern a Castellterçol a sanar-se.
Al campament militar de Castillejos, l’últim dia de les milícies universitàries, em va explotar una bomba de mà. Em va fer ferides, però sobretot vaig patir seqüeles, probablement de l’ona expansiva. Els metges en deien un “mal silenciós”. Tenia mal de cap, no em concentrava, llegir em cansava. Llavors tenia 21 anys i feia cinquè de la carrera de Dret. Vaig pensar que venir al poble em faria bé. Feia vida a l’aire lliure, dormia millor que a Barcelona, sortia d’excursió, a caçar, vaig jugar amb l’equip de futbol local… Em vaig fer amb la gent d’aquí i vaig conèixer un altre Castellterçol, molt diferent del poble d’estiueig. I em vaig anar recuperant.

Això el va influir per comprar la propietat?
Era una finca petita, que no rendia gaire i l’any 1987 les propietàries, les germanes Oller, la van posar a la venda. Nosaltres ja vivíem en una casa propera, Can Tombarella, però els meus pares encara estiuejaven al castell. Ens els sentíem molt nostre. I de tots els meus germans, jo era el que em sentia més lligat a Castellterçol. Volia continuar treballant en l’edifici, perquè no es perdés. Era la manera d’ajudar un poble que sempre m’ha fet molt bé. On m’hi trobo molt bé.

I què se sent quan signa les escriptures d’un castell?
La meva mare em va dir: “Heu comprat el castell, però vosaltres en sou només els administradors. Un castell és un bé de la comunitat.” I la meva dona Terry em va recordar que seria una despesa per a tota la vida. I així és. Però ens feia il·lusió. No tenim fills i vaig pensar que aquesta era la meva manera de deixar un llegat a la societat, una cosa que jo estimo.

Però no l’han donat pas a l’Ajuntament, sinó que el gestiona una fundació.
Aquest és un castell petit, però necessita manteniment i millores. Intentem pagar-ho amb les quotes dels Amics del Castell i les entrades d’algun acte cultural, lloguem un habitatge turístic, busquem subvencions. I la meva dona i jo encara hi afegim una mitjana de 20.000 euros l’any. Per a l’Ajuntament seria una càrrega econòmica, una despesa que potser no podria assumir, perquè entenem que hi pot haver altres prioritats o urgències. I el castell s’aniria desfent. Per això, fa cinc o sis anys, vam decidir donar-lo a una fundació, i ens en vam quedar només amb l’usdefruit. La Fundació Josep Maria Anzizu està pensada per garantir el futur del castell. Ara hi ha una part de la muralla que amenaça ruïna. Doncs ens agradi o no, l’hem de reparar. Mantenir el patrimoni històric és car.

Un arquitecte els va dir que, per mantenir-lo dempeus, havia de ser un castell viu.
Vam consultar a l’historiador Antoni Pladevall, al servei de Patrimoni de la Generalitat, a l’arquitecte Jordi Sarri… Tots ens van dir que, per no acabar ruïnós, un castell havia de compaginar usos: l’agrícola, l’històric i el cultural. Així que hem continuat cultivant la finca, hem fet excavacions arqueològiques i s’ha redactat un pla director arquitectònic que ens guia a l’hora de fer qualsevol millora. També ens van dir que obríssim el castell al públic. I vam ser dels primers a fer-ho a Catalunya. Oferim visites guiades. I cada any organitzem un concert i celebrem un aplec a l’ermita. També hi hem fet teatre, sardanes, cinema, contes, exposicions de fotografia…

La sort del castell, potser, és que aquí sempre s’hi ha viscut.
El primer document data del 898, en temps de Guifré el Pilós. Va cedir les terres a un tal Tersol per fer-hi un castell. Tot i que creiem que no queden restes d’aquesta època. Era un castell per controlar camins, situat en línia amb les fortaleses de Sant Martí de Centelles, Castellcir i Granera. La muralla és plena d’espitlleres, però mai s’han trobat documents de cap batalla. Al segle XVI el castell medieval, el vell, va deixar de ser útil, però la part més nova, convertida en masoveria, no es va abandonar mai. El recinte i la finca han estat sempre cuidats.

Quines obres tenen pendents?
N’hi ha un parell d’importants en l’aspecte econòmic. Arreglar la torre nova, que ens agradaria condicionar com a mirador. I fer habitatges per als masovers fora del recinte. Així podríem ensenyar al públic tot l’edifici i ampliar el museu. També tenim el repte de fer rendir les terres. Ara hi provarem el conreu de nogueres.

El poble, Castellterçol, porta el nom del castell i del seu primer senyor. Els veïns se’l senten seu?
Costa, la veritat. La gent de Castellterçol mai li van donar massa importància, el van considerar més aviat una masoveria. Però quan hi entren i en coneixen la història se sorprenen. I solen canviar d’opinió.

Vostè ha comprat el castell i l’ha donat al poble, sense ànim de lucre. A Catalunya, s’entén el mecenatge?
Es practica poc, comparat amb altres països com els Estats Units, on està a l’ordre del dia. Jo provinc de dues famílies molt humanistes que sempre han fet accions d’aquest tipus. El meu germà ha fundat diverses fusteries al Txad. Sor Eulàlia Anzizu va ser mecenes del monestir de Pedralbes. L’oncle de la meva mare, Modest Furest, fundador de Vichy Catalán, va ajudar a fer que el seu poble, Sant Pol de Mar, tingués atractiu turístic. La Terry i jo tenim una vida força senzilla, fins i tot austera. Podem dedicar diners a ajudar els altres. Ens ve d’arrel.

La seva dona Terry és un puntal de la seva vida. També és una “senyora” del castell atípica.
Ella és americana. Treballava al consolat del seu país a Barcelona, i volia aprendre català. I jo volia aprendre anglès, per poder estudiar als Estats Units. Primer vam ser parella lingüística quan això no estava ni de moda. I ja en fa cinquanta-molts anys. És una dona de valors, independent, esportista, emprenedora. No li costa gens arremangar-se per fer qualsevol arranjament que necessiti el castell.

L’1 de maig vostè fa 90 anys. No li cal cap regal, doncs.
Amb 90 anys no necessites res més que salut per anar aguantant. Jo sempre he fet molt esport, he estat federat en set disciplines diferents. A futbol, vaig jugar a Tercera Divisió. He fet vela, alpinisme, esquí de muntanya, tennis, golf i vaig estar jugant al pitch&putt fins a 85 anys. De fet, en vaig ser el primer president de la federació catalana. L’esport sempre m’ha anat bé.

Ha treballat com a advocat, economista i a l’empresa de finques familiar. Ha fet docència i ha assessorat a les millors universitats de negocis del país. Malgrat el “mal silenciós” va tirar endavant.
Sí, vaig aconseguir acabar Dret. I el vaig enfocar al món de l’empresa i l’economia. Vaig treballar per a advocats del sector i per a una important consultora anglesa. També he estat lligat a les escoles de negocis com l’IESE o ESADE. D’aquesta última en vaig promoure la internacionalització. He col·laborat amb la UAB, la Pompeu Fabra, la Universitat de Vic. Mai he buscat fer gaires diners, sinó dedicar-me a coses que m’agradessin. Del meu pare, en vaig heretar Finques Anzizu, una empresa que vaig rejovenir i ha funcionat bé. I és la que m’ha permès dedicar-me al mecenatge.

Economista, empresari, docent… Ha viscut moltes crisis i molts canvis.
I el més gran i ràpid és l’època digital d’ara. A la gent gran ens costa molt d’adaptar-nos-hi. Jo encara domino l’ordinador, però moltes persones de la meva edat no n’han tingut mai. El mòbil em costa i ja no et dic les xarxes socials. I la Kings League? 92.000 persones que van omplir un estadi. A aquesta gent, què els interessa, de la vida? Em té realment encuriosit.

Ha escrit unes memòries, “Arrels i sobretot ales”.
Per una banda explico les meves arrels, provinents d’una família basca, molt arrelada a Catalunya, amb un pare estricte i una mare apassionada per la història. Però, a la vegada, he anat una mica per tot el món, he volat.

I què li ha influït i ensenyat més a la vida, les arrels o les ales?
Les ales! Vaig marxar a estudiar fora quan aquí no ho feia ningú, a París, a Anglaterra, els Estats Units, la Xina. Les ales em va ajudar a aprendre que el món és molt divers, que la gent té principis molt variats i que s’han de respectar. Hem de ser molt més tolerants.

Amb 90 anys, falten coses per fer?
Deixar-ho tot ben organitzat. Una de les coses que més m’ha agradat fer és organitzar. Per exemple, esdeveniments esportius. Amb 14 anys vaig fundar un club esportiu amb els joves de la colònia d’estiueig, el Club Atlético de Castelltersol. Fèiem atletisme, futbol, bàsquet, ciclisme… Va arribar a tenir gairebé un centenar de nens!