“L’adorava”, assegura, però es va haver d’exiliar quan ella tenia 5 anys. Era republicà i “els van dir que si no marxaven els matarien”, lamenta Ester Olea. Parla del seu pare, Marià Olea, que després de la Guerra Civil, per la retirada, va anar a França juntament amb un seu nebot amb qui es portaven pocs anys de diferència, Agustí Olea. Els Olea eren nascuts a Valladolid, però es van traslladar a Sant Quirze on Marià va conèixer Rosa Culubret, la mare de l’Ester, que va néixer el 1933. Encara guarda les cartes que els enviava el seu pare, “en sabia molt, d’escriure”. Elles, tot i que hi havia una veïna que hi tenia el marit i que s’hi va traslladar, es van quedar a Sant Quirze. “La mare tenia por de marxar”, explica, “aquí tenia feina i treballava molt per mantenir-me”, a banda que li feia respecte no conèixer l’idioma. Agustí Olea també enviava cartes als seus pares, germans d’en Marià, explica el seu nebot, que porta el mateix nom. De fet, diu, “quan havia de néixer els avis van demanar si em podien posar el nom del tiet”, com a homenatge.
La correspondència va arribar “fins que se’ls van endur els alemanys”, diuen. Segons la documentació que van obtenir anys més tard, se’ls van emportar “com a francesos” dels camps de treball de França el gener de 1941 cap a Mauthausen, a Àustria, i d’allà, a l’abril els van traslladar a Gusen, on tiet i nebot van morir, amb dos dies de diferència, a finals de novembre. “No vull ni pensar com van morir, devia ser una mort horrorosa”, lamenta l’Ester. Però, almenys, diu, els dos represaliats pel règim nazi “van estar junts sempre”. En aquell moment, tot i que la família s’ho imaginava, no en sabia res. Ni cartes ni notificacions durant cinc anys: “No sabíem si eren morts ni vius”. Finalment, després que una cosina de l’Ester i tieta de l’Agustí fes diverses gestions, un cop acabada la Segona Guerra Mundial la Creu Roja Internacional els confirmava el que es temien: el 20 de març de 1946 rebien una carta que comunicava la mort de tots dos. El 3 d’abril els responia la Creu Roja espanyola amb un text semblant. A banda dels dies dels trasllats dels camps i el dia de la mort, els donaven el condol. Anys més tard, el govern alemany els va indemnitzar, arran d’una petició del govern francès.
La documentació, ara ja esgrogueïda pel pas dels anys, encara la conserven. Aquest dimecres l’Ester i l’Agustí la mostraven i recordaven els familiars. El segon també ensenyava una foto del tiet que no va conèixer mai. Ell “n’havia vist tota la vida la fotografia a la tauleta de l’àvia”. A banda del record, és el que els queda dels de qui els van separar dos dels capítols més negres de la història del segle XX.
Santquirzencs morts en camps nazis
MARIÀ OLEA BABON
Va néixer el 7 d’octubre de 1902 a Valladolid i més tard va anar a viure a Sant Quirze. Va ser internat al camp de Mauthausen, Àustria, el 27 de gener de 1941. El van traslladar a Gusen el 24 d’abril, on va morir el 24 de novembre als 39 anys.
AGUSTÍ OLEA MADRID
Va néixer el 28 d’agost de 1913 a Valladolid i es va traslladar a Sant Quirze. Internat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, juntament amb el seu tiet Marià. Traslladat a Gusen el 24 d’abril, on va morir el 26 de novembre, als 28 anys.
PASCUAL ANSALDO
UBIERGA Nascut el 22 d’agost de 1901. Es desconeix la data en què va ser internat als camps de Mauthausen i Steir. Va morir a Steir el 10 d’abril de 1943 als 34 anys.
JOSEP GARCIA PONCE
Va néixer el 24 de març de 1901. Des de França el van deportar a Mauthausen i a Gusen, on va morir el 29 d’agost de 1941 als 40 anys.
JERONI SURINYAC SERRAT
Era de Montesquiu, que en aquell moment encara formava part de Sant Quirze. Va néixer el 17 de juliol de 1904. També va ser internat a Mauthausen i a Gusen, on va morir el 20 de desembre de 1941.
