“Protegir el medi natural ha estat el major privilegi de la meva vida”

Quim Dalmau es va jubilar el 31 de maig després de quatre decades entregades a la protecció de la fauna i flora de la comarca. 30 anys d’aquesta carrera han estat marcats per la seva responsabilitat com a cap dels Agents Rurals a Osona, càrrec que l’ha fet enfrontar-se a decisions complicades. Tot i això, diu que no es veu desvinculant-se d’un cos que li ha aportat tantes coses.Després de gairebé quaranta anys als Agents Rurals, què ha significat per a vosté dedicar la vida a protegir el medi natural? M’ha permès conèixer persones i entitats que treballen desinteressadament per conservar el territori i entendre que protegir la natura és una tasca col·lectiva. Sempre dic que aquí és on m’he construït com a persona, tant pels valors com pels coneixements que he adquirit. Era una feina que vivia amb il·lusió: els dilluns tenia ganes de tornar a treballar perquè cada dia representava un repte nou i una oportunitat per prendre decisions útils per al territori. N’estic molt agraït, poder dedicar la meva vida a això ha estat el privilegi més gran de la meva vida. Com va néixer aquesta vocació pels Agents Rurals? La primera vocació, de fet, era entrar als Bombers, que era el que jo coneixia, perquè els Agents Rurals encara no existien. Amb la campanya Foc Verd es va crear tota aquella estructura de les Agrupacions de Defensa Forestal i, conjuntament, també el cos dels agents, que en aquell moment s’anomenaven agents forestals. Com que jo ja estava preparant oposicions per entrar a Bombers i les dels agents forestals van sortir abans, m’hi vaig presentar. Va sortir tot bé i se’m va obrir un món que era exactament el que jo volia. Per tant, me’n alegro de que aquesta primera vocació no acabés complint-se. Al final del dia, és als Agents Rurals on m’he construït com a persona. Quin ha estat el moment més dur que recorda de la seva trajectòria? Sens dubte, els grans incendis. Les moltes hores sobre el terreny, la calor, el cansament i la incertesa deixen empremta. Recordo especialment els incendis del Bages i el Berguedà, quan vam haver de deixar equips treballant en un punt per anar a reforçar el front principal del foc. També tinc molt present l’incendi de Taradell i Seva, abans d’entrar al cos, quan la gent intentava apagar les flames amb branques perquè pràcticament no hi havia recursos. Aquelles experiències expliquen fins a quin punt ha evolucionat la lluita contra els incendis. Creu que l’incendi de Taradell va marcar un abans i un després en la prevenció dels incendis forestals? Va ser un punt d’inflexió, però no perquè des d’aleshores estiguem completament preparats. Els incendis evolucionen igual que ho fa el territori. Avui hi ha molta més acumulació de combustible als boscos i això fa que els focs siguin molt més intensos que fa trenta o quaranta anys. En aquell moment la gent treballava amb els recursos que tenia, fins i tot obrint tallafocs amb aixades. Ara disposem de més coneixement, més tecnologia i una millor planificació, però els reptes també són més grans. Per això la prevenció continua sent fonamental: cal gestionar els boscos, mantenir-los nets i entendre que el risc mai desapareixerà del tot, sinó que s’ha d’anar adaptant a una realitat que canvia constantment. Com ha canviat el medi natural i la manera de gestionar-lo durant aquests anys? Avui disposem de més mitjans i coneixement, però també afrontem incendis molt més violents perquè els boscos acumulen molta més massa vegetal. A Osona encara hi ha pagesia i ramaderia extensiva, que són claus per mantenir el paisatge, però també hi ha problemes evidents, com l’excés de purins. S’han prioritzat interessos econòmics que han acabat degradant el territori. Les solucions existeixen, però cal voluntat per aplicar-les i trobar un equilibri entre producció i sostenibilitat. També ha canviat la relació de la societat amb la natura? Molt. Després de la pandèmia molta gent va descobrir els espais naturals, però sovint sense conèixer-los. Això ha comportat més rescats, més incidències i també més conflictes. Avui una part molt important de la nostra feina és informar i fer educació ambiental. Moltes persones desconeixen com funciona el món rural i això genera incomprensions davant de feines com la gestió forestal, la caça o la ramaderia. Cal explicar molt millor el territori perquè la gent l’estimi i el respecti. Relacionat amb això, ara que hi ha hagut diversos incendis importants a Catalunya, creu que la gent que s’endinsa al medi natural sense conèixer-lo pot acabar provocant incendis? No crec que aquest sigui el problema principal. Normalment aquest tipus de visitants no surten gaire dels camins senyalitzats, i això és positiu. Estan acostumats a seguir les rutes marcades i això redueix el risc. Ara bé, sí que hi ha conductes que s’han d’erradicar. Per exemple, encara hi ha gent que llença burilles. I una burilla és foc; si algú diu que no és foc, només cal que la toqui. O passa amb les barbacoes, hi ha qui diu que “només és carbó”. Doncs també és foc. Aquestes són les coses que, encara que semblin lògiques, cal continuar explicant. En canvi, el fet que la gent vagi més per itineraris marcats ha fet que molts ajuntaments hagin organitzat millor els accessos. El cotxe es deixa en un lloc determinat, les rutes estan senyalitzades i, al final, encara que sembli un parc temàtic, la resta del territori queda més preservada. Dins del que és negatiu, això és una part positiva. Cada vegada hi ha més informadors, més campanyes per educar la població. Encara queda molt camí, però s’ha avançat força.La problemàtica dels purins continua sent un dels grans reptes ambientals d’Osona. Com valora la situació durant aquest temps? És una assignatura pendent. Els purins són un recurs que es pot aprofitar, però només si se’n fa un ús equilibrat. Durant molts anys s’han produït excessos i això ha acabat degradant els sòls i el territori. El problema no és només tècnic, sinó també econòmic: es produeix molta més carn de la que consumim i una bona part s’exporta, mentre que les conseqüències ambientals es queden aquí. Les solucions existeixen, però cal voluntat per aplicar-les i trobar un equilibri entre la producció i la preservació del territori. Quin consell donaria als joves que volen ser Agents Rurals? Que entenguin que és una feina de servei públic. Els coneixements s’aprenen, però l’actitud és imprescindible. Cal saber escoltar, tenir paciència i recordar sempre que treballes per a les persones i per al medi natural. Si hagués d’escollir entre una persona molt preparada o una altra amb una gran actitud, em quedaria amb la segona. La vocació continua sent el motor d’aquesta professió. Al final passa com a qualsevol altre ofici, si no hi posses ganes és molt díficil fer bé la feina: Si vens aquí només a mirar el rellotge, malament. Aquesta és una feina que has de gaudir.Com afronta aquesta nova etapa després de la jubilació? Encara em sembla que estigui de vacances. Continuaré vinculat al territori perquè visc en una finca forestal, col·laboro amb les Agrupacions de Defensa Forestal i participo en altres entitats per protegir els boscos. Ara, però, vull recuperar el temps, gaudir de la família, fer d’avi, que és una cosa que m’omple molt, i viure amb més calma. Seguiré ajudant sempre que pugui, però des de la serenitat, lluny del ritme frenètic i de la responsabilitat diària que comportava dirigir el cos. Vivim en una societat amb molt soroll. El que vull és precisament allunyar-me d’aquest rebombori. Crec que és una bona manera de començar aquesta nova etapa.

“Protegir el medi natural ha estat el major privilegi de la meva vida”

Queixes dels veïns pel soroll nocturn del taller de trens de Ripoll

Una mare de dues filles neurodivergents escriu un llibre infantil sobre l’autisme

Oriol Brutau s’estrena com a governador de districte a Rotary

El ‘segrest’ que no s’oblidarà mai

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França

El millor regal d’aniversari