“Quan una persona pateix fins al punt de voler plegar de viure cal ser-hi, acompanyar i no allunyar-se’n”

Judit Pons (Prats de Lluçanès, 1979) és infermera especialitzada en salut mental. Forma part de l’equip de seguiment d’atenció a la conducta suïcida d’Osona Salut Mental, un grup interdisciplinari format per perfils com una psicòloga, una treballadora social o un psiquiatre. El suïcidi encara és un tema massa tabú en la nostra societat? Sí, encara ho és. Però comencen a haver-hi canvis. I se’n comença a parlar una mica més. Potser és pel fet que aquests últims anys s’ha fet molt soroll en l’àmbit de la salut mental. I crec que realment es comença a posar el tema del suïcidi sobre la taula. Tot i això, encara és molt tabú. No parlem d’una cosa que, directament o indirecta, ens afecta a tots. És que és així. Ens afecta a tots. Si demanes a qualsevol persona si algú al seu entorn ha patit un accident mortal de cotxe, segur que tothom et sap dir alguna experiència. Doncs les morts per suïcidi són el doble que les d’accidents de trànsit. Per tant, per estadística, més lluny o més a prop el suïcidi ens toca a tots. I com se n’hauria de parlar, del suïcidi? Per exemple, des dels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en tot el que és la prevenció del suïcidi. Se n’hauria de parlar com el que realment és: un fenomen complex, multifactorial –perquè no hi ha una única causa que ho expliqui– i que genera molt dolor. També hauríem de tenir clar com no n’hauríem de parlar: amb una visió morbosa, sensacionalista, plantejant que era l’únic escenari possible per la situació d’aquella persona… Simplificar-ho no ajuda gens. En canvi parlar-ne de l’altra manera pot ser una gran font preventiva. I s’ha de visualitzar quan alguna persona mor per suïcidi? En els mitjans de comunicació es tendeix a no fer-ho. Entenc que no es visualitza el motiu de la mort per preservar la intimitat de la persona i de la família. Encara hi ha molt estigma al voltant de la conducta suïcida. A més a més, una mort per suïcidi és una mort violenta. No és natural. I en aquests casos sempre s’ha de determinar si ha sigut un accident, un homicidi o un suïcidi. I a vegades no queda del tot clar quina ha sigut la causa. En un accident de trànsit, de seguida es pot informar del que ha passat, perquè és molt evident. Què passa quan hi ha un escenari d’un possible suïcidi? Doncs que hi ha coses que poden semblar òbvies i potser no ho són tant. Els tempos per explicar els fets amb exactitud són diferents. Hi ha indicadors que ens han de posar en alerta davant la conducta d’una persona del nostre entorn? Sí, hi ha senyals d’alarma en la conducta suïcida. Des del punt de vista acadèmic diem que hi ha senyals d’alerta verbals, d’estat d’ànim i també de canvi en la conducta. En aquest àmbit de la conducta per exemple ens podria alertar una persona que, en una situació de vulnerabilitat, de cop i volta s’aïlla. O que té canvis en el patró del son; que de cop i volta es torna molt irritable, expressa neguit, o comença a actuar de forma temerària. Per exemple, augmentant el consum d’alcohol i drogues. Quant a alerta verbal és important detectar que comença a parlar molt de la mort, i fins i tot arriba a expressar la idea del suïcidi. Frases com “no ho aguanto més”, o “això és insuportable”. Són missatges que ens poden posar en alerta. I són tan obvis que a vegades ens sorprèn que ho acabin portant a terme. Com a societat tendim a banalitzar aquests crits d’alerta? Tenim un gran problema, que són els mites al voltant del suïcidi. Perquè malgrat que el suïcidi és un tema tabú i no se’n parla en la majoria dels casos de la manera que tocaria tots tenim una opinió sobre el suïcidi. Per exemple, tenim molt interioritzat el mite que qui ho verbalitza no ho farà. I això no és així! La majoria de persones que moren per suïcidi ho havien expressat amb anterioritat. I si comptem els missatges no verbals, estem parlant gairebé del 100% dels casos. Aquests mites ens fan molt mal. Perquè si una persona diu al seu entorn que no passa per un bon moment i es vol suïcidar, la reacció sol ser “com que ho ha dit no ho farà”. I quan realment ho fa, ens expressen: “però si ho havia dit, com és que ho ha fet?”. Per tant sí, massa sovint banalitzem aquestes demandes o expressions de malestar pensant que només volen cridar l’atenció. I realment el que està fent aquella persona és demanar ajuda. Verbalitzar que no pot més. La tristesa en la societat actual està mal vista? Jo no diria que està mal vista. De fet, sobre la depressió se’n parla molt. El tema és l’impacte que en nosaltres ens genera la tristesa fins al punt d’expressar que no puc més. No sabem reaccionar al fet que algú ens faci saber que es vol suïcidar. I diem allò de “no diguis això”, passem de llarg i canviem de tema. Tenim por a fer front a aquesta situació. És un tema d’educació emocional? Sí, no sabem estar al costat del malestar. Al costat d’una persona que està patint, i que el patiment és tan intens que fins i tot ha pensat a plegar de viure. Què dic? Què he de fer si m’hi trobo? Doncs potser no cal dir ni fer res, sinó acompanyar. Ser-hi. No allunyar-se d’aquella persona. Hi ha un perfil concret de persona que se suïcida? Més que un perfil, hi ha una sèrie de factors de risc associats al suïcidi. En les societats occidentals se suïciden més els homes que les dones, però les dones ho intenten molt més. Hi ha un vincle entre suïcidi i els problemes de salut mental? Hi ha un factor de risc demostrat, però també hi ha part de mite. Un 90% dels morts per suïcidi tenien un problema de salut mental previ. Ara bé, no tothom que se suïcida té problemes de salut mental. El mite fa que moltes vegades associem el suïcidi amb la psiquiatria, i no és així. El seguiment d’una persona que ha intentat suïcidar-se és clau, no? Sí, perquè un factor de risc molt important de mort per suïcidi és haver fet un intent previ. Entre un 20% i un 40% de les persones que moren per suïcidi havien fet algun intent. I també sabem que un 20% de les persones que ho han intentat, en l’any posterior repetiran l’intent. És molt important el seguiment per poder abordar els factors de risc i, sobretot, acompanyar aquella persona. Parlem del suïcida, però cal posar molt èmfasi en l’entorn. Com ho viu? És el que es coneix com a supervivents d’un suïcidi. Les persones directament impactades per aquest fet. Es tracta d’una mort devastadora per l’entorn, perquè a un escenari de mort imprevista s’hi afegeixen un grapat de preguntes: reviure escenes, converses, el que vaig dir o vaig fer en les últimes trobades amb aquella persona… I sentir culpabilitat? És un dol molt complex. Cecília Borràs, una referent en el món dels supervivents, remarca que és una mort que no es pot superar mai. És viure amb això. Perquè no es pot superar una cosa irreversible. I en conviure amb aquest dol hi juguen un paper clau els grups de suport de supervivents. La pandèmia quins efectes ha tingut sobre el suïcidi? Ha incrementat el malestar emocional, però com a societat també som molt més conscients que quan apareix cal demanar ajuda. Ha tingut un efecte positiu en la prevenció? Sí, potser perquè se n’ha parlat molt als mitjans de comunicació en els últims anys. Socialment crec que som més conscients que cal reconèixer quan no estem bé emocionalment, i que hem de demanar ajuda de forma preventiva.

“Quan una persona pateix fins al punt de voler plegar de viure cal ser-hi, acompanyar i no allunyar-se’n”

Càstig excessiu pel Voltregà

L’advocacia alerta del risc de col·lapse i vulneracions de drets si la regularització no té prou recursos i garanties

“La pedregada ha estat la situació més difícil que hem hagut de gestionar”

Restablerta l’R3 entre la Garriga i Ripoll

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Una carta diària durant 25 anys

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

Orriols, a Illa: “Gràcies pels pressupostos i per haver desarticulat el PSC a Ripoll; ha sigut una jugada mestra”

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

La carrera de Medicina de la UVic-UCC valdrà un 40% menys als alumnes que l'acabin