El grup Resiliència, amb components de Manlleu i Castelldefels, ha publicat un nou tema a través del qual explica l’origen de la cançó infantil En Joan Petit. Parlen de com aquest personatge “en realitat va ser un revolucionari occità que va desafiar la monarquia francesa l’any 1643”. Segons els components del grup, la cançó original d’en Jan Petit en occità encara es pot trobar a la xarxa i ha servit d’inspiració per crear la nova versió. En Joan Petit, “una cançó que tots associem a les primeres paraules de la canalla”, comenten els rapers, en realitat descriu com torturaven el seu protagonista: primer el dit, després la mà o el peu.
La nova versió es va estrenar al programa de TV3 Manual de Supervivència, que havia encomanat la cançó a Resiliència. Per sentir el tema en directe el grup de rap tancarà la gira el proper 12 d’octubre a la Sala Salamandra de L’Hospitalet de Llobregat.
Aquest és l’apunt de la història segons el grup Resiliència:
Jan Petit no és tan sols el protagonista d’una cançó infantil. Va ser un personatge real: el líder d’una revolució social i política que va desafiar la monarquia francesa. Jan Petit, nascut a Vilafranca de Roergue a principis de la centúria del 1600, era barber i cirurgià (dues activitats que, en aquella època, formaven part de la mateixa professió).
El 1643, la monarquia francesa estava en una situació financera molt compromesa: feia vuit anys que tenia fronts de guerra oberts per mitja Europa. La corona, necessitada d’argent per a pagar les tropes, pressionava l’estament senyorial i aquests extorquien les classes populars.
Poc abans de l’esclat de la revolució, l’intendent Noaïlles demana a Jan Petit i els seus companys, Calmels i Bras, una entrevista “sense armes damunt de la taula”. Però, en canvi, el 23 de maig de 1643, es presenta a Vilafranca de Roergue amb un exèrcit armat fins a les dents, format per 100 cavalls i 500 peons. Els líders croquants (revolucionaris) acusen Noaïlles d’extorsionador, corrupte i traïdor a la confiança del Rei. Noaïlles, desemmascarat, proclama públicament que enviarà “au gibet, de fers et de flammes” (a la forca, als ferros i a les flames) tots els qui no paguin. El 2 de juny de 1643 passa per Sant Vensan i posa setge a la vila. Tement la humiliació de no aconseguir saltar la muralla, s’acarnissa amb els habitants d’extramurs: els empaita pels camps amb la cavalleria i assassina més de 500 persones.
El mateix dia 2, arriben a Vilafranca de Roergue les notícies de la massacre de Sant Vensan, i el poble es revolta. Els obradors, les botigues, les tavernes i els hostals tanquen les portes i els veïns aixequen les llambordes i tallen els carrers. El batlle reial envia els seus sequaços, i empresona i maltracta tot el qui pot detenir. És la metxa que encén la revolució. Petit, Calmels i Bras, que ja havien organitzat i armat un exèrcit popular, es llancen, definitivament, a la lluita: a mitja tarda, 1.200 croquants de les viles veïnes de Riupeirós i Najac arriben a Vilafranca: entren al poble, derroten els sequaços del batlle reial i alliberen els presos. L’endemà el batlle reial signa la derogació de les derrames i situa els impostos als nivells de 1618 (any de l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys).
Els croquants van reunir 15.000 efectius que, durant l’estiu de 1643, van tenir en escac (i quasi “i mat”) la monarquia francesa. Però el principi de la fi del moviment s’escriuria a partir de la desaparició dels seus líders. El poder reial, conscient del paper fonamental dels líders croquants, va ordenar la seva captura a qualsevol preu. El 20 de setembre de 1643, Noaïlles oferia a Petit una altra entrevista “sense armes damunt de la taula” que resultaria ser una emboscada. Jan Petit i Bras van ser capturats a traïció i públicament exhibits amb uns grans cartells que deien “cap de sedició, revolta i rebel·lió”. El 8 d’octubre de 1643 van morir estripats a la roda de donar turment. I els seus cadàvers van ser conduïts al cadafal i executats post mortem.
En Jan Petit quan balla…
La jacqueria, decapitada, va ser finalment derrotada i els camps d’Occitània van quedar sembrats de cadàvers. Milers de cadàvers. La violència extrema que van esmerçar la monarquia i la noblesa revela la importància d’un moviment que hauria pogut canviar el curs de la història francesa i europea. La derrota d’aquella jacqueria confirmaria el declivi i la ruïna d’Occitània en benefici de París i del nord francès. I el seu record quedaria clavat en la memòria popular: en una cançó que, inicialment, era subversiva. I, sobretot, en aquella estrofa mal coneguda que diu: “En Jan Petit quan balla, balla, balla, balla. En Jan Petit quan balla, balla amb el dit… I si el rei de França vol ballar, que pugi dalt del dit”.
