LES CASES DEL TREN: 3. LA CASANOVA DE SANAIÀS, ENTRE MANLLEU I TORELLÓ
Ell és fill de Pla Traver, a Vidrà; i ella, de l’Alou, de Pruit, és a dir que d’entrada ni un vincle amb el tren, perquè la línia no arriba a cap dels dos pobles. Tot i això, el ferrocarril ha estat una constant a la vida de Xavier Coromina des que de petit se’n va anar a viure amb els avis i els pares a la Casanova de Sanaiàs, entre Manlleu i Torelló.
Estrella Barris hi va arribar un temps més tard, quan es van casar, i diu que al principi era “realment molestós: senties el sotragueig tant de dia com de nit”. Ara ja no. S’hi han acostumat. Però malgrat viure a pagès no es lleven amb el cant del gall, sinó que saben que són les 6 perquè és quan passa el primer tren cap a Barcelona.
Situats en terme municipal de Torelló i parròquia de Manlleu, el matrimoni explica que no estat gaire passatger de l’R3. “Com a molt alguna vegada per anar fins a Ribes si fèiem excursió a Núria”, apunta Coromina. Els seus nets, però –i en tenen set–, sí que han volgut gaudir l’aventura de veure casa els avis de les finestres dels vagons i pujar, per tant, a l’estació de tren de Torelló i baixar a la de Manlleu.
“Travessar les vies, mai, perquè nosaltres vam ser els primers que en tenir els fills vam deixar de passar-hi. Els nens repliquen el que veuen dels grans.”
Això, que és tan lògic i assenyat, implica en el seu cas un maldecap. I és que per arribar a la Casanova de Sanaiàs s’ha d’agafar un trencant a la BV-5224 i passar després per sota un pont que té l’arcada força estreta. A sobre hi ha la via. “L’obertura està feta pels metres d’ample d’aquell temps”, diu Coromina, “adequada per a un carro”, però no per als vehicles d’avui. I encara menys si es tracta de camions grossos, segadores, tractors i altra maquinària imprescindible per al dia a dia al camp.
“Fins i tot ens hem trobat que l’ambulància ha hagut d’anar a voltar per dalt o, si un dia hi ha foc, passa el mateix amb els bombers”, hi afegeix Barris.
Temps enrere van demanar solucions a l’Ajuntament, però “a pagès som pocs i ja se sap que ven més el que es fa al mig del poble”.
De la Renfe tampoc en destaquen la diligència, ja que “van tardar tres anys a donar permís per passar el cable del telèfon per sota el pont”, a més a més que es va haver de fer a pic i pala.
En general, tot i això, gairebé no hi han tractat, només quan es desplega la brigada d’operaris que netegen la via i el seu entorn. “Sempre els demano que no em tirin el que treuen als camps”, explica Coromina, “i n’hi ha que en fan cas i d’altres que no tant”. El preocupen especialment les restes de rails i altres peces metàl·liques, perquè “si es barregen amb la terra després és molt fàcil que ens espatllin les eines que enganxem al tractor”.
Aquest últim, com el del pont, és un dels exemples pels quals Barris i Coromina veuen més inconvenients que avantatges a viure a prop del tren. Un altre és el del maneig de les vaques: en crien de la raça Fleckvieh –de carn– i “si no hi hagués la via, amb fils electrificats en faríem prou, però vam haver de muntar una tanca metàl·lica més sofisticada”. Des de la Casanova de Sanaiàs defensen, en aquest sentit, que “es podria seguir l’exemple de l’Eix Transversal, i que als costats de la via hi hagués filat. No travessaria bestiar ni seria de tan fàcil accés per a les persones, ens evitaríem tràngols i ensurts”.
És just en aquest punt de la conversa que Coromina cita també el seu pare, que es veu que va dir que “si l’hagués conegut com ara, no hauria vingut mai tan a prop del tren”. Tots dos s’assemblaven en la feina de pagès a la qual han consagrat la vida, malgrat que a Coromina li hauria agradat ser mecànic, i que als seus 70 anys no veu el moment de jubilar-se. “I això que em trobo com el tractor, que les peces estan cada cop més desgastades!”
Barris el coneix com ningú –fa gairebé mig segle que estan junts–: “Rondina sempre, però no ho deixaria. No sap plegar”.
