Pere Vila i Margarita Turrats. Són els noms de les primeres persones d’Osona i el Ripollès que van rebre la vacuna contra la covid-19. Ella, el 30 de desembre de 2020 a la residència de Campdevànol i ell, cinc dies més tard al Nadal de Vic. Laia, Josep, Aitor, Muhammad… Milers d’osonencs i ripollesos els han agafat el testimoni durant el 2021, un any marcat per la vacuna i que ha basculat de la il·lusió de les primeres dosis a l’explosió de contagis d’aquest desembre.
Mirant només les dades, de fet, podria semblar que tanquem el 2021 pitjor que el 2020: als hospitals d’Osona hi ha el doble de pacients ingressats i al Ripollès, amb un risc de rebrot de 3.574 punts, els indicadors toquen sostre. L’única variable que convida a l’optimisme són les defuncions. Segons dades de Salut, la covid s’ha emportat 714 persones d’Osona i 95 del Ripollès des del març de l’any passat, però en aquestes comarques s’hi han administrat també 310.000 dosis de la vacuna que milloren notablement el pronòstic dels malalts. En això no hi ha dubte: tot i que el coronavirus continua transmetent-se i infectant, fins i tot reinfectant algunes persones, la majoria passen la covid com un refredat. És un canvi transcendental respecte a la primera i la segona onada de la pandèmia, però també en comparació amb l’abril d’aquest 2021, quan la coincidència del virus amb un boom d’altres patologies va catapultar els malalts ingressats a l’Hospital Universitari de Vic fins als 220. Ara la quantitat de sanitaris contagiats obliga a fer malabars una altra vegada, i s’han hagut d’ajornar novament operacions i proves, però la branca que frega el col·lapse és l’atenció primària. “Estem desbordats per patologia lleu de covid”, explica Marta Serrarols, gerent del CAP del Remei de Vic, “a les primeres onades vèiem persones greus, però ara les que tenen un refredat o una grip senzillament s’haurien de quedar a casa. Hem d’aplicar el sentit comú i, en comptes de centrar-nos en molts pacients lleus, posar el focus en qui més ens necessita”. Això inclou malalts crònics que continuen descompensats o gent que debuta amb malalties greus per no haver consultat abans el sistema sanitari.
L’efecte de la vacuna s’ha demostrat també aquest 2021 en la represa del curs escolar. Després d’un estiu relativament tranquil, els infants van tornar a les aules sense haver començat a vacunar-se i la tardor va ser un continu de positius. L’escola Monjoia de Sant Bartomeu o la Pirineu de Campdevànol són només dos exemples de desenes de centres que han viscut grans brots. Dels nens i nenes, el virus va saltar a les famílies i després, fruit de la interacció social, a la feina o les trobades amb amics. L’escenari actual, amanit per la irrupció inesperada de la variant òmicron, difícilment l’hauríem pogut preveure dos mesos enrere. La pandèmia ens ha clavat una altra plantofada. I Catalunya tanca el 2021 amb els contagis desbocats. Només a Osona s’hi han detectat més de 2.000 positius durant l’última setmana i, qui més qui menys, tothom sent a prop l’amenaçada de viure (o reviure) el coronavirus en primera persona. La multiplicació dels contagis ha tingut també un efecte a les farmàcies: tot i que poden vendre testos d’antígens des de l’agost, trobar-ne s’ha convertit en una odissea coincidint amb les festes.
La realitat, tossuda: Catalunya tanca el 2021 amb els contagis desbocats. Només a Osona n’hi ha hagut 2.000 l’última setmana
Els girs de guió que hem anat vivint des que la pandèmia va irrompre a les nostres vides fan que qualsevol pronòstic sigui arriscat. Vist amb perspectiva, però, també hem avançat molt. A base de fredes i calentes: el Ripollès iniciava el 2021 tancat perimetralment, però alhora l’arribada dels primers vaccins de Pfizer donava el tret de sortida a la cursa cap a la immunització.
La vacuna s’ha estès al llarg del 2021 entre diferents col·lectius i franges d’edat, prioritzant sempre els més exposats i vulnerables. De les persones que viuen en residències i els professionals sanitaris de primera línia a funcionaris de presons, mestres, bombers, veterinaris, els majors de 70 anys, els de 60, els de 50… Fins arribar aquest mateix desembre als infants de 5 a 11 anys. Pel camí, la proesa científica d’haver aconseguit vacunes en un temps rècord, un èxit organitzatiu descomunal i un esforç mai prou reconegut ni agraït als infermers i infermeres.
L’acceleració de la campanya va coincidir a l’abril amb la posada en funcionament d’espais de gran capacitat, com el recinte firal del Sucre de Vic. Durant setmanes va ser habitual veure-hi cues, saludar-hi fins i tot coneguts, però cinc mesos més tard la demanda de cites havia caigut en picat. Des de llavors l’estratègia de vacunació va entrar en una nova fase i –segurament sense ser conscients de com de necessàries acabarien sent les terceres dosis– la campanya s’ha traslladat als centres d’atenció primària i en espais més petits.
Tot això s’ha combinat al llarg de l’any amb anades i vingudes en qüestió de restriccions: primer, toc de queda i confinament municipal; després, comarcal, a escala catalana… La mascareta va deixar de ser obligatòria al carrer a finals de juny i per l’octubre reobrien les discoteques, però novament hem acabat retrocedint. No hi ha prou línies per enumerar tothom qui ho pateix directament i indirecta: bars i restaurants, sales de concerts, avis, adolescents que transiten més que mai entre esperances i frustracions. Epidemiòlegs com Salvador Macip o Oriol Mitjà diuen que cada vegada és més difícil que el coronavirus s’empesqui nous trucs. Paciència i, per si de cas, no estalviem les mascaretes.
