Una cinquantena de persones es van aplegar a Sant Climent de la Riba el dissabte 27 de novembre en la trobada anual que reuneix veïns, exveïns i lluçanencs diversos. Com en els darrers anys hi va haver una missa amb el cant dels goigs, un dinar comunitari i una sobretaula musical amb l’acordionista pradenc Jordi Bosch.
A les 10 del matí una quinzena de persones van sortir de Lluçà per resseguir a peu el camí fins a la capella, situada a la vall de la riera de Merlès. Un itinerari amb unes vistes panoràmiques espectaculars del Montseny al Pedraforca i gran part del Pirineu i que passa per la masia El Castell, el Collet d’en Roca, el Pla de la Mala Junta i Cal Toves. Una vegada més el retrobament va permetre fer aflorar els records dels que hi havien passat part de la infantesa i la joventut, i també rememorar la satisfacció d’haver pogut contribuir al reviscolament d’aquest paratge.
L’any 2010 una colla de veïns i exveïns van començar a organitzar aquesta trobada amb la finalitat de recuperar la festa d’aquest llogarret, que se celebrava el 23 de novembre, data de Sant Climent. En aquells moments es va decidir traslladar-la al dissabte següent de la festa major de Lluçà, tal com s’ha vingut fent els darrers anys.
L’església presentava llavors un aspecte ruïnós, i de mica en mica es va començar a restaurar. Cinc anys més tard, gràcies a l’esforç d’una colla de voluntaris, en col·laboració amb la parròquia i l’Ajuntament de Lluçà, es va reconstruir la teulada i això va permetre que hi tornés a haver culte. I és que des del 1963, quan es va localitzar una esquerda a la volta de la coberta, l’església havia restat tancada i el seu progressiu deteriorament va fer que el 1988 se n’ensorrés el sostre. Era una de les conseqüències del despoblament de l’indret, un procés que es va accelerar a mitjans de segle, quan s’abandonaren gran part de les masies del terme parroquial. Jordi Camps, un dels habituals a participar-hi, recordava que els seus pares li explicaven que la gent de Lluçà hi anava a festa major i es portava cadascú el dinar mentre que “als que cantaven a la missa els el donaven a la Riba”, una gran masia ben propera, avui també en runes.
