“Qui es pensa que a la muntanya a ell no li passarà mai res és un ximple”

El Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers es va crear l’any 1997. Rescata persones al medi natural i en llocs de difícil accés per a la resta de cossos d’emergències. Alfons Esterlich, de Montesquiu, n’és el sergent. A l’estiu, a la muntanya, s’hi pot morir d’hipotèrmia. No fa falta pensar en abstracte: es va donar el cas d’una parella de francesos aquest setembre a la Vall de Boí. D’això, la majoria de gent no n’és conscient? Hi ha de tot. En episodis com aquest, el que acostuma a ser letal són els canvis bruscos de temps i mullar-se. Que ens enganxi una tempesta inesperada, que haguem suat i ens fem mal i no puguem continuar... A la que un s’atura i deixa de generar escalfor, el fred se’l menja. Els francesos de la Vall de Boí eren muntanyistes experts i anaven ben equipats. Segurament no van cometre cap error greu, sinó imprevistos com retardar-se una mica, trobar-se vents forts que no havien sabut interpretar amb la predicció... Quan cada cop hi ha més gent fent activitats al medi natural és normal que passin coses. I no diria, per tant, que s’infravalora la muntanya? No m’agrada generalitzar. Ho comparo amb el trànsit. Hi ha conductors imprudents, sí, però la gran majoria estem pendents de la carretera i fem les coses bé. Això no treu que un dia puguem tenir un accident perquè ens ha entrat una vespa per la finestra, perquè pensàvem en les nostres cabòries... A la muntanya passa el mateix. A vegades han de renyar algú? Sí, hi ha cops que sí. No som un cos punitiu com els Mossos d’Esquadra, però amb imprudències flagrants intentem picar el crostó i aplicar la llei de taxes. Ha de ser així. Ara bé, tampoc entenc la gent que a través de les xarxes socials de seguida exigeix que els rescats es paguin. Anar a la muntanya no és una ciència exacta. Et pots trobar mil imprevistos, com una pèrdua momentània del camí. Això et converteix automàticament en un persona imprudent? De fet, els rescats pugen perquè també hi ha cada cop més febre pel medi natural... Amb la pandèmia vam viure un boom, dos estius de xifres a l’alça. Aquest 2022 ha baixat una mica. Durant l’any també ens hi trobem: els serveis es concentren sobretot els dissabtes i diumenges. Entre setmana n’hi ha menys, i d’un altre tipus. Què vol dir? Els dies feiners fem moltes recerques de gent gran. És una cosa que com a societat ens hauríem de plantejar. Són sobretot persones amb deterioraments cognitius, però que físicament estan bé i poden caminar quilòmetres i quilòmetres. Quan vaig començar a treballar de bomber, a Barcelona, era molt habitual haver d’entrar a pisos perquè els veïns detectaven que un senyor o una senyora havia deixat de sortir. Llavors els trobàvem malalts, o a vegades i fins i tot morts. Amb el servei de teleassistència es va solucionar. Per què no en plantegem un de geocalització que ens eviti ensurts amb gent que es desorienta? Nosaltres no som antropòlegs ni sociòlegs, però pensem que fa falta. Què canvia els caps de setmana respecte a aquests dispositius dels dies feiners? S’incrementen els rescats d’excursionistes que s’han fet mal, lesions de turmell, rebolcades... També cada cop més ciclistes. La bicicleta elèctrica ha donat ales a gent que abans no s’atrevia a fer segons què. En aquests casos, a més a més, a vegades els serveis no són tant per caigudes, sinó atacs de cor i altres indisposicions de salut que apareixen en el moment de fer exercici. De rescats en portem a terme de molt variats. A vegades també ens activem per persones que senzillament no poden més: surten en grup i després es troben que no tots estan al mateix nivell. Aquí és quan pateixen aquesta pressió de cobrar pels salvaments? Sí. I estem d’acord que a qui fa les coses molt malament se li ha d’exigir consciència i aplicar la llei de taxes. Ara bé, no pot passar a ser l’habitual, perquè d’errades en cometem tots, igual que sorgeixen imprevistos. Al final, som un servei que l’administració pública posa a l’abast dels ciutadans. Si un té un problema al mig del carrer i el va a buscar una ambulància, fins i tot perquè va borratxo, ningú li farà buidar les butxaques. A la muntanya, excepte negligències flagrants, ho hauríem de veure igual. Abans, però, hi havia més cultura de sortir en grups excursionistes i amb rutes més treballades. Els temps canvien. Ara passem una època en què es valora molt el lleure. La gent vol experimentar, llevar-se d’hora i veure sortir el sol, fer fotos a la posta des de llocs elevats... Tot això multiplica l’interès per la natura, i, com més persones, més risc d’accidents. El GRAE està ben dotat? Considero que sí. Els recursos no són il·limitats i si coincideixen alhora tres incendis, com va passar aquest estiu, es posa en escac tota l’organització, però en general diria que estem ben dimensionats per fer front al que entenem com a normalitat de les emergències. Pel que fa a material, l’administració pública implica que els processos de compra triguen bastant, però ara mateix ens n’ha arribat de nou i de bona qualitat. Operen a través de tres bases a Olot, Cerdanyola del Vallès i la Seu d’Urgell. La pròxima que obriran serà a Valls. N’hi ha prou? La clau de la nostra feina no és tant on tenim les bases, sinó l’helicòpter. Ens permet desplaçar-nos de pressa i intervenir a llocs de difícil accés; o, si no podem arribar-hi, com a mínim quedar-nos a la vora. Hi ha punts que per terra a vegades trigaríem hores i això, que és temps, pot implicar salvar o no salvar vides. En comarques com el Ripollès, els bombers voluntaris hi han jugat històricament un paper clau. Ara també? Anys enrere eren molt importants, una assistència bàsica, però a mesura que l’administració s’ha anat musculant i professionalitzant el mateix sistema els ha rebaixat responsabilitat. Això també implica que es troben cada vegada més obstacles a l’hora d’obtenir recursos. El Ripollès destaca al podi de rescats. I Osona i el Moianès? A zones d’Osona com el Collsacabra o el Bisaura s’hi fan força sortides de cap de setmana i ens trobem gent amb relliscades, turmells torçats, pèrdues d’itinerari... Ara, a la tardor, també boletaires desorientats. El Ripollès és un capítol a part. L’oferta d’activitats és amplíssima i l’alçada de les muntanyes ho complica tot perquè com més amunt, més fred. Sobretot a l’hivern hem de ser molt ràpids, perquè les conseqüències poden ser fatals. Gra de Fajol, Bastiments, pic de l’Infern... On més intervenen és a la zona de Vallter? És veritat que hi anem sovint i, a vegades, a causa d’accidents derivats de desconeixement. Les raquetes de neu, per exemple, no són aptes per al nostre Pirineu. En aquesta cara del Ripollès és fàcil que hi nevi pel desembre i la neu s’hi mantingui setmanes i setmanes. Això vol dir que queda dura i que, sense el material adequat, hi ha molts números de relliscar. També ens anem trobant noves modalitats d’activitats al medi natural, com el barranquisme de torrents glaçats. És molt perillós i com a GRAE encara no disposem de les eines necessàries (guants amb claus, neoprens supergruixuts...) per donar-hi resposta. Ja fa més de 20 anys de la tragèdia del Balandrau. És dels que pensa que va marcar un abans i un després? Per suposat. Hi van morir nou persones, es va dilatar molts dies... Recordo que el cadàver de l’última víctima no va ser possible de localitzar fins que va començar el desgel. És el rescat més bèstia que hem viscut. Canvia la perspectiva de la vida, dedicant-se a aquesta feina? I tant. Intentes fer les coses bé, tot i que a vegades no ens en sortim ni nosaltres mateixos. El millor consell és ser prudent i previsor. Qui es pensa que a la muntanya a ell no li passarà mai res és un ximple. A partir d’aquí, cal portar el material adequat per l’activitat que es vol fer i estar sempre al cas de noves eines, com els mòbils o els GPS que permeten compartir la ubicació en directe.

“Qui es pensa que a la muntanya a ell no li passarà mai res és un ximple”

Plantegen portar al síndic la reserva d’animals a Sant Sadurní

“Ara cada setmana tenim més d’una taula d’estrangers”

“Sabia des del minut u que la política no està feta per eternitzar-s’hi”

Un vincle nascut del diagnòstic

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Colom, de quilòmetre 0 a botiga 5.0

El primer Esclat a Barcelona d’un home decidit a “fer empresa”

Can Fortuny, de Centelles a Vic

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Pressió per treure el parc infantil de la rambla Tarradellas de Vic