La manera com la societat entén la sexualitat ha anat canviant amb el pas del temps. Si bé és veritat que parlar-ne en converses informals ha esdevingut més freqüent, encara manca consciència i visibilització davant de determinades realitats: des del tracte de la sexualitat en la tercera edat, fins a la menopausa o la pornografia.
Com ha evolucionat el tracte que dona la societat a la sexualitat?
És cert que fa anys la sexualitat era un tema més tabú i que formava part directament de la interioritat de les persones. En canvi, avui en dia, hem avançat en educació sexual als instituts i a les escoles i, per tant, sí que hi ha una part important a la qual, d’alguna manera, es dona més visibilitat o de la qual, almenys, es fa més fàcil de poder-ne parlar obertament.
Per tant, es podria dir que s’allunya del vessant més íntim que havia carregat històricament?
Sí, és a dir, la gent comença a posar més el focus en la sexualitat i a poder-la treballar més perquè sigui més sana o més plaent. Tot i això, sí que és veritat, i cal no oblidar-ho, que encara existeixen tabús al darrere.
La societat la trasllada a algun altre àmbit, aquesta intimitat o tabú?
Aquesta qüestió dona espai a la reflexió. Crec que, actualment, compartir sobre sexualitat quan tot està bé passa a ser menys tabú o la gent té menys dificultats per fer-ho. I això també és així en altres àmbits, com ara el de la salut. Quan hi ha una bona salut, tant física com mental, tampoc hi ha el tabú per explicar-ho. Per tant, el vessant íntim crec que resideix més en el malestar o en la malaltia, en el cas de la salut, que no pas en quan s’està bé físicament o mentalment.
Per l’estigma social?
Vivim en una societat que cada cop ens vol més individualistes, perquè si no el capitalisme no se sostindria. En aquest sentit, quan una persona no té una bona salut física o mental li és més complicat explicar-ho, tot i que hauríem d’anar més cap a un model de comunitat perquè, al final, és gràcies a l’ajuda dels altres que és més fàcil tenir una bona salut. En aquest cas, la qüestió passa per veure què s’està fent en l’àmbit comunitari, perquè si es fixa tot en l’individu la responsabilitat només recau sobre ell, quan potser no és només seva.
Pel que fa a la sexualitat, però, comentava que continuen havent-hi tabús. L’evolució en el tracte que s’hi dona, per tant, seria un canvi real o més superficial?
Jo crec que és més superficial. Sí que és cert que el fet de parlar-ne a les escoles obre la possibilitat a diferents espais de diàleg al voltant de la sexualitat i, per tant, això en facilita el tracte en una conversa, però, per l’altra banda, hi ha molts aspectes que també formen part d’aquesta sexualitat i que encaren es viuen molt des de la intimitat.
Com ara?
Un exemple seria la identitat de gènere o l’orientació sexual, que sovint encara queda dins d’aquest espai més individual, també per la repercussió social que encara pot tenir parlar des de segons quins col·lectius més invisibilitzats.
Com es resol?
És complicat, perquè encara hi ha certs col·lectius que avui en dia reben molta violència quan visibilitzen la seva visió de la sexualitat. Tot i això, la feina d’educació sexual que s’està fent ja aposta per un model més d’acceptació. En aquest sentit, hi ha autors, com la Mercè Conangla o en Jaume Soler, que parlen de l’ecologia emocional i que posen el focus no només a saber gestionar en l’àmbit individual, sinó a posar sobre la taula l’impacte que té la gestió en els altres. Per tant, crec que la resposta ha de ser des d’una mirada més empàtica, d’intentar conèixer sense aïllar o discriminar.
En aquesta voluntat d’obrir-se de ment, es valoren també realitats com la menopausa o el sexe en la tercera edat, per exemple?
Sí, fins i tot també amb col·lectius amb discapacitat intel·lectual. La societat dona per fet que hi ha certs col·lectius que no tenen sexualitat, i no és així. I amb temes com la menopausa, amb canvis en l’àmbit físic i psicològic, per exemple, hi ha moltes persones que arriben a moments vitals com aquest i no saben què els està passant, perquè se’n parla poc. Sí que és veritat que ara se’n comença a parlar una mica més, però igualment has d’anar a buscar-ho.
Hi ha diferències també entre homes i dones?
Pel que fa al gènere, també hi ha qüestions que varien, perquè per un tema de socialització de gènere, als homes se’ls obre més la porta perquè puguin parlar obertament d’aquests temes, fins i tot amb el grup d’amics. En canvi, per a les persones que socialitzen com a dones, la sexualitat sempre ha de ser més íntima, i costa més que se’n parli. I això també es veu en el cas de les identitats no binàries.
“La societat dona per fet que hi ha certs col·lectius que no tenen sexualitat, i això no és així”
Per què encara és així?
Perquè no deixem de viure en una societat que està sustentada en el patriarcat i, per tant, tots els models o tota l’educació que rebem encara es fonamenta des d’aquí.
Com es treballa per conscienciar la societat en termes de gènere, però també en aquestes realitats que s’escapen de la sexualitat “normativa”?
Al final crec que tot el que és desconegut espanta i que, per tant, és més fàcil discriminar o amagar que no pas intentar conèixer. Això també va molt lligat als discursos d’extrema dreta, que van avançant sobretot entre els joves. Des d’aquí, malgrat que ja hi ha lluita, costa canviar les coses, però la idea és optar per un model d’educació sexual que sigui integral i feminista i que aposti per obrir espais de diàleg i reflexió amb la diversitat al centre.
En aquest model també hi entra el fet d’educar en aspectes com la pornografia?
Potser la línia no és tant treballar sobre la pornografia com a tal, sinó que els individus puguin desenvolupar un pensament crític. La pornografia existeix i continuarà existint, però l’important és com i des d’on la mirem. En els tallers que faig a escoles sempre utilitzo la metàfora que, de la mateixa manera que quan una persona aprèn a conduir no es posa pel·lícules de Fast and Furious, no es pot aprendre a tenir relacions sexuals mirant pornografia, perquè no deixa de ser un gènere de ficció.
En relació amb els tallers a les escoles, l’important és treballar des de la infància i l’adolescència?
Sí, perquè així s’actua amb una línia més preventiva. En aquest sentit, els tallers s’enfoquen a desenvolupar el pensament crític, a com sentir-se en l’àmbit emocional o a donar visibilitat a les diverses sexualitats.
“La idea és optar per un model d’educació sexual que sigui integral i feminista”
I pel que fa a la resta de la societat?
La idea és actuar-hi de manera directa, com una intervenció més que no pas com a forma preventiva. Al final, l’educació sexual no només és important tractar-la durant l’adolescència, sinó al llarg de tota la vida. En aquest sentit, cal crear models de referència positius en tots els àmbits. Ara mateix les xarxes socials estan a primera línia i, per tant, crear referents pot ajudar d’alguna manera a visibilitzar totes les cares de la sexualitat i, així, la diversitat, que, al final, és normalitat.
