Del 0 al 100. El 0 simbolitza que tothom guanya el mateix i, per tant, la renda està ben distribuïda, mentre que el 100 és tot el contrari: una sola persona ho concentra tot. Aquesta escala és la que fa servir l’Índex Gini per mesurar la desigualtat d’ingressos que hi ha entre habitants municipi per municipi. Als d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès ha baixat lleugerament. Comparant les dades entre 2015 i 2023 (les últimes disponibles a l’Institut Nacional d’Estadística), disminueixen uns dos punts en els últims anys. Així mateix es pot observar en el recull que ha fet EL 9 NOU i hem plasmat a la taula.
D’una banda, cal preguntar-se si aquesta baixada és significativa. “Des del 2015 fins al 2023, amb totes les coses que han passat a Catalunya, Espanya i al món és bo”, ja que és “una mica menys desigual”, apunta Rafa Madariaga, professor d’Economia de la UVic-UCC. Ara bé, sí que és cert que “dos punts sobre 100 és molt poc”.
De fet, el doctor en Ciències Econòmiques ho exemplifica amb una altra mesura: la distribució de la renda a través del coeficient P80 i P20, és a dir, el quocient entre el percentil 80 (el que guanya el 80% més ric) i el percentil 20 (el que guanya el 20% més pobre). Amb aquesta mesura, a municipis com Vic, Manlleu, Torelló o Centelles, la xifra per mesurar la desigualtat disminueix de mitjana al voltant d’un 0,2 (Manlleu està al 0,5; Vic, al 0,3, i Torelló, al 0,2). “Surt un número més intel·ligible”, diu Madariaga, remarcant que la variació, en els municipis amb més població, “és molt petita”.
Posant la lupa a la taula de l’Índex Gini, es pot observar com a les capitals de les tres comarques ha disminuït la desigualtat: a Vic, en 2,5 punts; a Ripoll, 1,5, i a Prats de Lluçanès, 1,1. També en altres municipis com Manlleu (4,9), Centelles (3), Torelló (2,1), Tona i Taradell (ambdós han baixat 1,8 punts). On més han baixat, però, són poblacions petites com Espinelves, Vilallonga de Ter, Molló, les Llosses, Sant Martí de Centelles, Alpens, Tavertet o el Brull.
Segons Madariaga, cal tenir en compte, però, que “en les unitats molt petites és poc significatiu”, ja que un sol individu pot alterar les xifres del municipi. Imaginem-nos per exemple que l’hereu d’una gran fortuna s’instal·la en un poble que no arriba als 200 habitants. Això, tan anecdòtic, podria explicar l’Índex Gini dels municipis on més ha augmentat la diferència: Malla (7,7 punts), Gombrèn (6,6), Pardines (6,2) i Sant Martí d’Albars (4). En aquesta línia, Madariaga relata que com més gran és el municipi més representatiu és l’índex pel simple fet que “té més individus” i és “més difícil que un de sol ho canviï”.
MITJANA CATALANA I NIVELLS EUROPEUS
La majoria de municipis que apareixen a la taula estan per sota la mitjana catalana, que se situa a 31,4. Entre aquests destaquen Vic (30,3), Manlleu (28,5), Torelló (25,9), Tona (27), Centelles (24,7), Balenyà (26,3), Ripoll (26,6), Sant Joan de les Abadesses (25,7), Campdevànol (23,1), Prats de Lluçanès (25) o Olost (27,1). Només la superen pobles petits com Campelles (37,3), Pardines (35,2) i Gombrèn (34,6). “Si ens movem de 20 a 30 com a molt, estem a nivells europeus mitjans baixos de desigualtats”, apunta Madariaga.
Si comparem Vic amb altres ciutats mitjanes de Catalunya, no hi ha molta diferència. A Badalona, per exemple, l’Índex Gini és de 30 (ha baixat 2,7 punts el 2023 respecte del 2015); a Girona, 32,9; a Manresa 31,4, i a Granollers, 29,8.
Cal destacar que també s’ha calculat les desigualtats en algunes àrees metropolitanes de l’Estat i s’han trobat valors d’Índex Gini de 65. Una xifra que traslladada a països equivaldria a aquells més desiguals del món, com poden ser Mèxic, Argentina, Colòmbia o Equador. Aquesta mesura, segons el professor de la UVic, “pot variar molt”. En funció de l’espai que s’acoti, la variabilitat és molt gran i és en aquest context que dos punts no són gran cosa.
POLÍTIQUES DE RECUPERACIÓ
Sigui com sigui, per entendre aquesta baixada des del 2015, tal com explica Madariaga, cal tenir en compte diversos factors. Un dels més importants és la pandèmia de la covid-19, que va paralitzar l’activitat econòmica i les dificultats per a la recuperació. Malgrat tot, des d’Europa s’ha fet una “política fiscal molt expansiva” després de l’aturada forçada. Tal com subratlla el professor de la UVic, “els fons europeus han ajudat molt a recuperar l’ocupació, els salaris…”.
A això s’hi sumen altres mesures en clau estatal com l’augment del salari mínim o les polítiques per reduir la temporalitat. “El que reflecteix la reducció de la desigualtat són aquestes mesures de tipus molt social”, destaca.
TENDÈNCIA A UNA DESIGUALTAT CREIXENT
De totes maneres, tal com subratlla, “la tendència de fons als països europeus i occidentals és un augment de la desigualtat molt bèstia” des dels anys 80. Madariaga es fa ressò de l’informe World Inequality Report 2026, acabat de publicar, que recull per exemple que “el 10% es queda el 53% de la renda que genera; en canvi, el 50% més pobre només té el 8%”. Desigualtats que es plasmen en l’accés i les opcions d’habitatge, d’educació o, fins i tot, a la salut.
