Fèlix Jurado, nascut a Hinojosa del Duque l’any 1924, va arribar a Sant Romà de Sau fugint de la misèria de la Còrdova de la postguerra buscant una feina per prosperar. Van fer falta un miler de treballadors com ell per aixecar un faraònic mur de formigó de més de 80 metres d’altura.
Van dedicar els millors anys de la seva vida a una feina gairebé d’esclau, sense mesures de seguretat i on la vida d’aquestes persones no tenia cap mena de consideració. No hi ha xifres oficials, però es creu que més d’una cinquantena de treballadors van perdre la vida aixecant la presa de Sau.
És l’ombra de la història del pantà, que el documental d’EL 9 TV i La Xarxa Sau. La memòria submergida, dirigit per Ot Burgaya, ha volgut que sortís a la superfície. Divendres i diumenge, en una doble sessió que va aconseguir penjar el cartell de complet a l’espai ETC de Vic, se’n va fer la preestrena.
Va ser un moment especial, carregat d’emocions, que tal com es va poder comprovar en el debat posterior amb els autors del documental, encara compta amb moltes ferides obertes. L’audiovisual, que s’estrenarà a EL 9 TV i a la resta de televisions de La Xarxa el proper 16 de juny, vol ser un homenatge a la gent de Sau, als que hi vivien i en van haver de marxar i els que hi van arribar per construir la presa.
El resultat n’és un documental carregat d’història amb testimonis directes i amb unes imatges inèdites de com era la vida abans del pantà i de com va ser la construcció d’una obra que es va projectar durant la Segona República i va acabar fent-se seva el règim franquista.
La vida a la vall de Sau abans de la construcció del pantà no era gens fàcil, recorden. Els paisatges verges s’han idealitzat, però la gent vivia del bestiar, el bosc i les carboneres. No hi havia recursos. Per arribar a Vic per l’antiga carretera de Sau es trigava més de mig dia.
En el documental, veïns de Sant Romà que llavors eren uns nens recorden com els avis i els pares ploraven quan van haver de marxar abans que l’aigua inundés el poble. “Xocava veure una persona com en Jaume de Cal Ferrer, un home tant ferreny, plorant” per haver de deixar una casa i uns terrenys que havien estat durant anys de la família.
Van marxar uns i van arribar uns altres, els pantaners, els que treballarien deu o dotze hores al dia per un jornal de deu pessetes i cinquanta cèntims en unes condicions més que precàries. Fèlix Jurado explicava que quan van aterrar a Sau els van portar a uns barracons prop del molí de Sant Romà.
No hi havia matalassos i els van donar un sac que ells mateixos van haver d’omplir de palla d’un paller proper. Els van donar una manta, però durant els mesos de més fred aquesta no era suficient per poder escalfar el cos i poder dormir.
Josep de Santos encara recorda com la seva mare havia de curar amb aigua, vinagre i sal –el mateix tractament que utilitzaven llavors per guarir el bestiar– l’esquena del seu pare, cremada pel pòrtland calent que havien de carregar sense dret a queixar-se els treballadors de la presa.
Els primers treballadors eren presoners de guerra, custodiats per un grup de falangistes i guàrdies civils, que van construir una caserna al nou poble de Sant Romà, on també hi havia la casa dels enginyers i l’escola. La relació entre els veïns de tota la vida i els nouvinguts no sempre va ser fàcil. “A mi la paraula xarnego sempre m’ha fet mal”, explica De Santos al documental.
Entre els treballadors hi havia tota mena de persones, gent senzilla, però que vivia molt amargada. L’obra de Sau era com una presó a l’aire lliure, i l’abús del consum d’alcohol era una vàlvula d’escapament i això a vegades comportava tensions que obligaven a actuar a la Guàrdia Civil. Fèlix Jurado recorda la primera missa del Gall on ell i algun company van anar a l’església de Sant Romà a beure i a cantar, com es feia a la seva Còrdova natal. El capellà va sortir del confessionari irat i els va acabar dient que aquestes no eren les tradicions d’aquí, que a Andalusia tenien un altre Déu.
L’actual alcalde de Vilanova de Sau, Jaume Orra, explicava en el debat posterior a la projecció del documental que s’ha passat pàgina. “És la prova que la gent no ha de tenir por de la immigració, hem enterrat la paraula castellans o espanyols”, deia.
El públic va poder comprovar el que avançava la cap de Continguts de La Xarxa, Joana Vallès, abans de començar: “Aquest documental fa posar la pell de gallina”. La Xarxa, coproductora del documental d’EL 9 TV, va apostar des del primer moment pel treball que el seu director, Ot Burgaya, i Martí Roviró, director de la televisió del Grup EL 9 NOU, van presentar ara fa un any al Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) a Granollers.
“És una obra molt bona que ha fet emergir la capacitat de l’equip d’EL 9 TV per fer documentals d’aquest nivell”, assegurava Vallès. La directora de Difusió de la Generalitat, Eva Pomares, ho qualificava d’“un treball periodístic de primer ordre” i defensava la feina que van fer els pantanaires a la segona meitat del segle passat per aixecar una obra que s’ha convertit “en una icona i un patrimoni” del país.
Per la regidora de l’Ajuntament de Vic Anna Alemany el documental “ajuda a preservar la nostra història i la nostra identitat”. Alemany també valorava que el documental és una prova més “del rigor amb què els espectadors d’EL 9 TV estem acostumats”.
Agustí Danés, director de Continguts del Grup EL 9 NOU, aprofitava per elogiar la feina de tot l’equip d’EL 9 TV, coincidint amb el vintè aniversari de la televisió, i que s’hagi rebut el reconeixement per la qualitat dels informatius i la resta de la programació de la cadena. El director del documental, Ot Burgaya, agraïa a les persones que han donat el seu testimoni, a vegades obrint el record a uns fets dolorosos i que no són fàcils d’explicar.
Martí Roviró posava en valor “el repte i alhora el luxe d’executar un projecte audiovisual d’aquestes dimensions”. Un documental que ha comportat mes de sis mesos de feina de l’equip d’EL 9 TV i que ha empès la televisió del Grup EL 9 NOU a fer un pas més endavant coincidint amb els seus 20 anys de trajectòria, creant per primera vegada un producte rodat i editat en 4K només un any i mig després que la cadena fes el salt a l’emissió en alta definició.
Més enllà de la història dels que van haver de marxar i els que van arribar, el documental, que ha comptat amb el suport de la Institució Puig-Porret, el Memorial Democràtic i la Generalitat, és també una història d’amor a un territori i a la seva gent. Ho resumia bé Mila Martínez: “El pantà atrapa, aquesta terra vermella se t’enganxa als peus i no en pots escapar”.
