Els ajuntaments s’han de fer càrrec dels abocaments de residus als boscos i pagar-ne la retirada i el tractament. Els pneumàtics, la runa i els plàstics d’embalar són dels que més es troben a Osona i el Lluçanès. I en els últims anys, no han parat d’augmentar.
Pneumàtics, totxanes, neveres, matalassos, mobles... són alguns dels objectes que es troben en els abocaments il·legals de residus en indrets naturals d’Osona i el Lluçanès. “N’hi ha de molt diversos”, explica Quim Dalmau, cap dels Agents Rurals a aquestes dues comarques, exemplificant que poden anar “des d’un abocament de runes d’una petita obra o de quatre mobles fins a algú que ha buidat tota una nau o un taller mecànic”.
L’últim cas més recent, i que està investigant el cos, va ser l’abocament d’una cinquantena de pneumàtics al riu Gurri, a la resclosa del Cantarell, a Vic, el dia de Sant Esteve.
De fet, tal com apunta Dalmau, els residus que s’aboquen més a Osona i el Lluçanès són runes, pneumàtics i plàstics de bales de palla. La runa prové sobretot de petites obres que es fan il·legalment, mentre que els pneumàtics poden ser tant d’alguns tallers mecànics fora de la llei com d’un pagès que se’n desempallega per la via ràpida.
Els plàstics per embalar la palla també és una de les altres problemàtiques de la pagesia. “No està ben resolt ni aquí ni enlloc, ja que es tracta d’un embolcall de plàstic no reciclable i d’un volum important de rebuig”, destaca Dalmau. Per això, alguns opten per abocar-ho al medi ambient i estalviar-se tractar-ho a la deixalleria.
I la tendència és creixent. Segons dades dels Agents Rurals, i que es poden consultar al gràfic, el 2018 a Osona i el Lluçanès es van aixecar 27 actes per abocaments al medi ambient. Aquest 2023, amb dades provisionals del desembre, s’enfilen fins a 65. És a dir, en cinc anys s’han més que duplicat.
El cap dels Agents Rurals a Osona i el Lluçanès ho atribueix a diversos factors. A part que el cos tingui més recursos humans per detectar-ne més, destaca que la implantació del sistema de recollida de residus porta a porta en molts municipis ha fet incrementar els abocaments.
També hi ha casos en què augmenten per canvis en la normativa en el món ramader. Per exemple, quan les granges van haver de canviar els engraellats per al benestar dels animals. A partir d’aquí es va començar a trobar “un boom” d’engraellats enterrats.
NOUS ABOCAMENTS: MARIHUANA I CABLES
A més d’aquests residus, els Agents Rurals se n’han trobat de nous vinculats a altres activitats delictives. “Últimament en tenim bastants provinents de plantacions de marihuana”, expressa el cap, en els quals s’hi troben “sacs de terra, torratxes, cables o estris que han desmantellat i ho deixen allà”.
Precisament, Dalmau recorda que alguna vegada, en aquests llocs més inaccessibles on només s’hi pot arribar a peu, s’han hagut de retirar els residus amb helicòpter i amb la col·laboració dels Mossos. “També hi trobem matalassos, generadors, mànegues… se’n fa una pila i s’estira amb l’helicòpter”, relata.
D’altra banda, darrerament també s’han detectat restes de cables de coure, que molt sovint roben de les vies del tren. Concretament, per treure el coure cremen el plàstic que recobreix el cable i la resta, “una mena de crosta”, queda allà al terra. Se n’han detectat a Gurb i Muntanyola. Tal com exposa l’alcalde d’aquest darrer poble, Carles Morera (ERC), les cremes es fan de nit perquè emet un fum molt negre i deixen “un residu bestial”.
DIFÍCIL ENXAMPAR ELS INFRACTORS
Enxampar els infractors és complicat. “Costa molt”, reconeix el cap dels Agents Rurals. I si s’aconsegueix esbrinar, sovint amb la col·laboració dels Mossos, s’interposa una denúncia que pot acabar en una sanció. La gravetat d’aquesta va en funció del volum o de l’espai, per exemple. Les sancions greus per abocaments oscil·len entre els 400 i els 4.000 euros.
Sigui com sigui, Dalmau insisteix en el fet que d’entrada des del cos fan pedagogia. “Els fem veure que aquesta no és la manera”, subratlla. A partir d’aquí fan un seguiment del cas, des de la retirada dels residus (i si es presten a fer-la els infractors) fins als comprovants de la deixalleria que acrediten que s’han acabat reciclant.
Tot i això, de la majoria dels abocaments no se’n troba l’autor. Mentre que els Agents Rurals fan d’ulls i investiguen les infraccions, els braços executors que acaben retirant-ho acostumen a ser els ajuntaments de la localitat on s’ha produït o altres ens. Per exemple, en el cas de l’abocament de pneumàtics al Gurri, l’Ajuntament de Vic va retirar-ne una trentena amb una excavadora, però els que estan a dins la llera del riu són responsabilitat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
DE L’EMPRENYADA D’UN VEÍ A UN DESPIT AMORÓS. Els Agents Rurals s’han trobat de tot i més en alguns d’aquests abocaments. I en aquells que n’han pogut esbrinar l’autoria n’han sortit històries sorprenents. Per exemple, la d’una disputa de parella. Un dels membres va buidar el pis i va tirar tots els objectes marge avall. Allà, a més d’articles propis d’una llar, s’hi va trobar paperassa i fotos de tota la relació. Això va permetre estirar el fil i enxampar-ne l’infractor. Un altre cas va ser el d’un veí que va crear un abocador llençant les bosses d’escombraries dia rere dia. Resulta que l’Ajuntament del seu municipi li havia canviat la ubicació del contenidor per on passava cada dia mentre passejava. En lloc de modificar la ruta, l’home, emprenyat pel canvi, va decidir llençar els residus prop d’un camí al bosc. Després d’investigar i obrir diverses bosses, els indicis van determinar que el culpable era aquest veí. També van enxampar una furgoneta d’una empresa d’alimentació que després de recollir els productes caducats de les botigues va llençar-los en una àrea d’aportació.
POBLES PETITS I AMB MOLTA EXTENSIÓ
Les principals víctimes d’aquestes pràctiques acostumen a ser pobles petits amb molta extensió, que tenen a prop vies transitades i accessos al bosc. A Oristà, per exemple, tal com explica el seu alcalde, Marc Sucarrats (Junts), s’acostumen a trobar “amagats no gaire lluny d’una carretera”.
Si és petit, ho retiren els agutzils, però si és d’una mida considerable han de llogar maquinària per treure-ho i després portar-ho a tractar a la deixalleria. Sucarrats calcula que “les despeses poden anar d’entre 2.000 i 3.000 euros l’any”.
“A Orís tenim dos o tres abocaments al mes”, explica per la seva banda l’alcalde, Arnau Basco (Junts). En aquest sentit, lamenta que és un fenomen que ha passat sempre i s’ha convertit “en una realitat oculta que només pateix l’Ajuntament”. De fet, remarca la impunitat que suposa per a un poble petit que “no té recursos per perseguir-ho ni ordenances per sancionar-ho”. A Orís han hagut de posar pedres a un camí per evitar que s’hi facin abocaments.
Des de l’Esquirol exposen una situació semblant. Pels recursos del mateix Ajuntament i per l’extensió del municipi, que comprèn altres pobles, “és fàcil fer un abocament sense ser vist”, lamenta l’alcalde, Àlex Montanyà.
A Gurb ho pateixen també en les seves àrees d’aportació per als disseminats. Tal com explica l’alcalde, Josep Casassas (ERC), és força habitual trobar-s’hi mobles i electrodomèstics, com neveres, però en aquest últim cas sense els materials més valuosos.
A Tavèrnoles tampoc “tenim capacitat per assumir-ho”, explica l’alcalde, Pep de la Mora (Junts). Tot i això, el fet que la meitat del poble formi part de l’Espai Natural Guilleries-Savassona fa que la despesa de retirar-ho l’acabi assumint el mateix consorci.
Per llei, si un abocament es fa en un terreny de propietat i, com passa sovint, no es troba l’infractor, ha de ser l’amo de l’indret qui es faci càrrec de la retirada. Al final, però, a la pràctica, la majoria de vegades ho assumeixen els ajuntaments. “No té cap sentit que li fem pagar a un pagès la retirada d’un abocament de pneumàtics que ha fet una altra persona. La culpa no la té l’Ajuntament, però el propietari menys”, exemplifica l’alcalde de Muntanyola.
A més d’això, tal com remarquen els de Gurb i l’Esquirol, és important netejar els abocaments ràpidament “per evitar que s’hi acumulin més residus”. Tant la Generalitat de com la Diputació han impulsat subvencions per costejar la retirada d’aquests abocaments. Sigui com sigui, els ajuntaments acaben pagant-ne els plats trencats. “Al final allò que preocupa no és el cost, sinó la poca sensibilització i el poc respecte pel medi ambient d’alguna gent”, conclou Basco.
