Els bessons de Sant Pau de Segúries Vicenç i Jacint Lapedra s’han passat més de mitja vida fent de bombers voluntaris de la Vall de Camprodon. La seva trajectòria es va veure recompensada recentment amb la Medalla d’Or pels 35 anys de servei al cos i fent el pregó de la festa major del seu poble natal. L’any 1982, just després d’acabar el servei militar, van entrar a formar part del Grup de Rescat de Muntanya de la Creu Roja i a finals dels anys vuitanta, al cos de bombers voluntaris de Camprodon. Durant tot aquest temps, han passat per tres parcs de bombers diferents: dos al nucli urbà camprodoní i el darrer, al costat de la benzinera, on són des del 2011, i han tingut cinc caps: Josep Monells, Mingo Claret, Francesc Siscu Carola, Tania Penas i Quim Argemí.
En més de tres dècades, el món dels rescats de muntanya ha canviat molt. Jacint Lapedra explica que abans només es feien “un 10% dels rescats que es fan ara”. Als anys 80 i 90, solien fer un rescat al mes i la majoria eren “de nit i greus”. Eren altres temps. La gent se solia espavilar més, però ara “amb els mòbils van més segurs”. “El primer telèfon que hi havia era a Setcases”, apunta. El modus operandi també ha canviat. En els rescats d’abans se solia anar a peu i s’havia de cridar l’afectat pel nom, mentre que ara, gràcies a la ubicació del mòbil, “si hi ha bon temps, amb l’helicòpter pots anar-hi directament”.
El rescat que més els ha marcat no podia ser cap altre que la tragèdia del Balandrau del 30 i 31 de desembre de 2000 provocada pel torb, amb set morts i només un supervivent: Josep Maria Vilà. Els germans Lapedra eren el dia 30 al Costabona amb un company, fent una excursió amb esquís de muntanya. “Era dissabte, feia un dia esplèndid amb sol i gens de vent. Una temperatura ideal”, recorda Vicenç Lapedra. Però cap a mig matí, després d’esmorzar, van veure un núvol que venia de Vallter i la temperatura va caure en picat, fins als 8 graus sota zero. Van decidir baixar, ja que va començar a nevar i va aparèixer la boira. “Si haguéssim acabat l’excursió, ens hauria enganxat”, assegura. Es van quedar a dinar a Setcases, i a mig àpat a fora ja feia un temporal de torb. Els van començar a entrar avisos de contenidors i arbres caiguts, però encara no eren conscients de la magnitud de la tragèdia.
Al principi, no sabien res del Balandrau i van anar a buscar una parella perduda al Coma d’Orri. A 14 graus sota zero, van passar a només deu metres d’ells –ja morts–, però no els van poder trobar fins l’endemà. La nit del 31 de desembre es va saber que hi havia un altre grup al Balandrau. Els familiars van donar el senyal d’alerta. No sabien on havien anat a esquiar i van haver de rastrejar els pàrquings de muntanya fins a Andorra. Al final, van trobar els cotxes aparcats a la creu de fusta de Tregurà i “vam pensar el pitjor, perquè hi havia llocs amb cinc o set metres de neu”. Els van anar trobant un per un. Després ho van corroborar pel supervivent, però ja intuïen que els havia enganxat una allau “que els va deixar molt cansats i això els va desmoralitzar”.
Han salvat moltes vides, però és inevitable que les morts es recordin més. Com l’accident de trànsit d’Espinavell el 2017, amb quatre joves morts; l’accident d’helicòpter de Queralbs el 2001, amb tres víctimes mortals; la mort de Xavier Collboni per una allau a Vallter el 2021, o les dues cases calcinades per un foc en una xemeneia a Font Rubí. Els bessons Lapedra tenen 64 anys i en quatre mesos es jubilaran, però el llegat de salvavides perdurarà.
