L’altra gran inquietud de la societat preindustrial, a més de les sequeres, era l’aparició sobtada de tempestes amb trons i llamps, sovint acompanyades de fortes pedregades. Les parròquies havien de preveure mitjans propis, entre els quals comptava l’imprescindible reliquiari de la Vera Creu.
Circumscrits en la religiositat, hi havia dos nivells d’execució: els preventius i els d’urgència. Els primers estaven constituïts per la benedicció del terme que solia fer-se per la festa de la Invenció de la Santa Creu, el 3 de maig. En processó i amb la Vera Creu, s’anava a punts determinats de l’entorn on es pronunciaven les pregàries pertinents. Després de la missa dominical, fins a la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, el 14 de setembre, el sacerdot anava al pedró més proper a l’església per dir la pàssia, oració formada de fragments de la Passió de Crist, que havien d’exercir protecció.
Quan el temor de mal temps esdevenia una veritable alarma, es desencadenaven uns rituals premeditats. Inicialment es va creure que el toc de campanes servia per dissoldre els núvols.
Malauradament, la forma arquitectònica dels campanars i el material de les mateixes campanes atreien els llamps. A partir d’aleshores es van començar a construir els comunidors. Aquests eren construccions que formaven part del mateix temple o petits edificis individuals. Amb obertures als quatre punts cardinals, era el lloc cap on el clergue s’adreçava amb la màxima rapidesa. I amb la Vera Creu, com un amulet protector i de combat, conjurava el desafiament meteorològic. Hi pronunciava l’oració que les constitucions sinodals del bisbat indicaven per aquest motiu.
Els primers comunidors es van habilitar en plantes inferiors dels campanars. Més elaborats que aquests, hi havia les torres-comunidor alçades a l’altra banda de la nau dels temples respecte al campanar, fos la façana o el presbiteri i absis. I amb la intenció d’allunyar, encara més, l’espai per comunir, es van aixecar petites construccions amb pilars i teulada, especialment a un extrem del cementiri que envoltava l’església. D’uns i altres encara hi ha exemples conservats a moltes parròquies; fins i tot la catedral de Vic encara té el seu propi comunidor a la part més alta de la façana principal, sota la gran creu de pedra.
