“La feina de botiguers dels meus pares va ser important, perquè m’ha permès arribar aquí”

Un 34% dels vots pel rectorat de la Universitat de Barcelona van donar-li suport. Malgrat no poder-hi accedir davant del candidat continuista, vostè s’ho esperava?No. Presentar-me va ser una decisió d’última hora, veient que no hi havia cap altra alternativa al candidat que ja era rector. La meva intenció era posar sobre la taula diversos temes perquè es discutissin, i no tenia una expectativa sobre què podia passar. Era la primera vegada que em presentava a les eleccions i amb aquest sistema de vot. El 34% és el vot ponderat, però si comptem el total seria un 36%. En el ponderat el percentatge de vot que tenen els estudiants és inferior al del personal permanent, o al d’administració i serveis, o al del personal docent i investigadors. En tot cas està bé saber que allò que reivindico no és només d’una sola persona, sinó que una mica més d’un terç de personal em dona suport o té un punt de vista similar al meu. El seu perfil és independent i així ho va subratllar durant la campanya. És possible accedir a llocs rellevants en el nostre país sense tenir padrins?Em resisteixo a pensar que sigui així. No he abaixat els braços i vull pensar que a la Universitat la feina ha d’estar molt allunyada de faccions, de partits polítics o d’associacions, i a prop de persones que es dediquin a solucionar els problemes que ens planteja el dia a dia. Aquesta vegada el rectorat no ha sigut com en les darreres ocasions un plebiscit entre independentistes i no independentistes, o com a mínim jo no ho he inclòs al programa electoral. Em sento obligat cap a la gent que forma part de la Universitat de Barcelona. A les institucions que en formen part ja hi aniria a reclamar, demanar o negociar el que convingui. Hi ha gent que et diu que cal buscar aliats, però jo no em trobo còmode amb aquest sistema. Per tenir un rector d’aquest perfil ja n’hi ha d’altres. Ara s’obre un període de sis anys sense eleccions. Ho tornarà a intentar?No ho sé. Són molts anys, durant els quals la Universitat canviarà molt, i hi haurà nous estatuts que n’han de fixar les condicions de la gent que es pot presentar. Ara mateix la meva expectativa no és preparar-me per presentar-me d’aquí a sis anys. Quan n’hi hagi l’ocasió ja ho veurem. La meva prioritat és seguir fent la feina com fins ara, reclamar els mitjans quan calgui, fent les coses amb rigor i coherència, sense nyaps, i solucionar una mica més de problemes dels que soc capaç de crear. Amb això ja estaria content. Com arriba un ripollès a convertir-se en degà de Ciències Físiques de la Universitat de Barcelona?Doncs sense plantejar-m’ho. Soc una persona afortunada. Hi ha gent que ha treballat tant o més que jo en el món acadèmic i per circumstàncies de la vida no hi ha pogut continuar. I una cosa m’ha portat a l’altra. Una activitat molt intensa en recerca en un moment determinat em va permetre que em demanessin ser vicedegà de recerca i doctorat. I quan formes part d’un equip d’un altre degà i aquest plega, i ningú va fer el pas, jo vaig fer-lo. És un compendi de concatenacions d’esdeveniments on acabes convertit en degà. Quan era investigador principal d’un projecte, hi havia persones que feien tasques en benefici de la resta del grup. I sempre s’acaba accedint a un càrrec superior, o de vegades pels motius que siguin, ho acabes deixant. No és un títol nobiliari, sinó aquesta tasca de servei. Vostè ve d’una família de botiguers en una fruiteria, però cap dels tres fills van seguir-ne el negoci. Dos van estudiar Física i un altre, Química. L’ADN té coses rares o som els humans que tenim massa prejudicis prejutjant les persones pel seu ofici?En un moment determinat els avis i els pares van trobar-se fent una feina que els omplia, els donava una sustentació vital, i els va permetre formar una família i donar estudis als seus fills. El que et proporciona l’esforç dels pares és obrir-los el seu món el màxim possible i que ells puguin triar o fins i tot equivocar-se. I llavors intentes fer el mateix en cas de tenir fills. Vam disposar de més opcions que quedar-nos a la botiga, i això va fer que tots tres tinguéssim altres vicissituds. Que tots tres féssim ciències va ser una mica casualitat. Si el germà gran hagués fet Econòmiques o Psicologia, no tinc clar cap on hauríem tirat la resta. Un sempre es comporta d’acord amb allò que coneix i li és més proper. Els meus fills encara són joves, però un ja estudia i no ha triat ciències, i a l’altre tampoc sembla que el motivin massa. Amb 18 anys, quan encara no sabia massa bé què fer amb la meva vida, vaig triar Física per influència dels germans. I això va funcionar, m’ha agradat i m’ha donat l’opció de viatjar, conèixer molta gent a través de la Universitat. Que no vol dir que la feina dels meus pares no fos important, perquè és el que m’ha permès ser aquí avui en dia. La mare em deia que intentés fer altres coses, i que sempre seria a temps de decidir. Aquesta ha estat la idea. La docència i la Universitat és com se la imaginava quan vivia a Ripoll, i segurament el més a prop que ho teníem eren les pel·lícules o les sèries de televisió?És bastant diferent. I a més ha canviat molt des que vaig començar a estudiar fins al dia d’avui. El món universitari ha tingut una transformació molt gran en els últims quaranta anys. Als vuitanta i noranta s’hi van abocar molts diners i va haver-hi una transformació molt gran del que era durant el postfranquisme, respecte a la de tombant de segle, molt més equipada i moderna. Això no s’ha sostingut en el temps, i encara vivim d’aquella embranzida. Tenim estructures que s’han fet velles, obsoletes. Té més glamur tallar una cinta en la inauguració d’un nou edifici que no pas invertir en manteniment. L’experiència universitària també la veig diferent. La relació entre professors i alumnes és molt més propera. Quan jo estudiava era una educació molt despersonalitzada, sobretot en els primers cursos. Clar que llavors hi entrava un nombre molt més gran d’estudiants en els primers cursos. Però de primer a segon el 60% d’estudiants ja ho deixaven. Ara el 80% o 85% de la gent acaba el programa docent en el temps que toca. Tampoc se’ns permetria uns coeficients tan baixos com aleshores. Tot plegat vol dir que ara té molt més pes el batxillerat i la selectivitat. Abans la selecció la feia l’inici de la universitat. En aquella època les classes eren molt teòriques, perquè no hi havia diners per experimentar o fer pràctiques. Això ha canviat i encara que no estem a escala europea intentem que no tot siguin classes magistrals. Quan retorna a Ripoll hi reconeix el poble de la seva infantesa i joventut?Ripoll ha canviat moltíssim. Fa quatre o cinc anys vaig anar a Nàpols. És una ciutat bruta i caòtica però plena de vida, amb gent pels carrers, negocis petits, sorollosa. Allà vaig tenir la sensació de retrobar-me amb el Ripoll de quan era infant. Una ciutat menys arreglada, plena de cotxes, fum, contaminació. Però on els carrers tenien vida, els negocis eren oberts. Amb nens jugant al carrer, on un dia et podia atropellar un cotxe o tu li trencaves un mirall jugant a futbol. Ara la plaça dels Porcs o el carrer de les Vinyes viu una pau que se’m fa estranya. El carrer Sant Pere era un brogit. Amb l’adaptació per a vianants tot és molt més bonic i arreglat, però quan hi torno ho trobo canviat, encara que això també hagi passat a molts altres llocs. Potser només és nostàlgia de quan érem petits. Amb ulls d’ara segurament no ho veuria de la mateixa manera. Un ribetà com Eudald Carbonell llegeix des de l’antropologia com la humanitat ha arribat al seu estat actual. Pot la física quàntica donar la mateixa mena de respostes?No. Això té molt més a veure amb fluxos socioeconòmics. Quan érem petits a Ripoll hi havia un munt d’indústria tèxtil. Hi havia companys que venien a estudi amb mi que de molt petits tenien claus de casa perquè els pares treballaven al tèxtil o a la paperera. Això ha canviat de manera radical, sobretot fora de l’àrea metropolitana. A alguns llocs han buscat la resposta en el turisme. Ripoll no sé si se n’ha sortit o si és el que ha de buscar. Desgraciadament la física no pot donar respostes. La física busca la raó primera de com funcionen les coses, que no vol dir que sigui la solució última de res. Però com a persones socials tots tenim el nostre criteri i fem la nostra anàlisi de com evoluciona la societat. De petits tot era com era i no hi havia res a negociar. Ara es negocia tot, des de les notes d’un examen fins a quina hora es pot sortir un dissabte al vespre amb 15 anys. Els temps canvien, tothom està molt més hiperconnectat, encara que no necessàriament més ben informat. Recordo que una de les coses boniques de l’estiu era anar a la biblioteca a llegir els diaris. Malauradament ja no tenim temps per això. La física quàntica no et pot donar més respostes que les que pugui aportar jo des de la meva experiència personal i vital. Eugeni Graugés ja no deu votar a Ripoll.No. Què li van semblar les últimes eleccions municipals?Les vaig veure amb certa tristesa. Tinc la sensació que tothom està barallat amb tothom, que ningú es parla amb ningú. I el partit que va guanyar les eleccions és una conseqüència d’això. Quan hi vivia, el partit que guanyava no solia ser el que jo havia votat, però hi havia una certa cordialitat. I parlo des de la distància, perquè des que els meus pares van morir, vinc poc a Ripoll. Però em sembla que quan simplifiques a bons i dolents les solucions als problemes, estàs en camí de complicar les coses. Ho visc amb inquietud, perquè tinc amics i familiars que hi viuen. Però l’expectativa no sembla que sigui retornar al camí del progrés, sinó més aviat al contrari. Per cert, com tenim el català a la Universitat?Bé, podria estar molt millor, però el tenim bé. Tan bé o tan malament com a la resta de la societat. Intentem que els professors facin les classes en la llengua on se sentin més còmodes. Malauradament com a societat el nostre idioma no passa el millor moment. Jo mantinc el català i m’hi dirigeixo a tothom, des del forn de pa fins al supermercat, i sovint em trobo amb la sorpresa que gent que parlava en castellà o altres idiomes també parla un català fantàstic. Només falta donar-los l’oportunitat que l’exerceixin. Cal una consciència de patrimoni important a mantenir. Encara que això faci que ens mirin amb recel. És important que els professors que vinguin dominin el català perquè els alumnes el puguin utilitzar, però això se’ns qüestiona fins i tot des de les mateixes institucions de Catalunya. I això dol. La internacionalització i el multilingüisme no són un perill pel català. A mi em sap greu no saber parlar l’alemany o el xinès, tal com em defenso en altres llengües. Però això no està mai en conflicte amb la defensa del nostre idioma. És totalment compatible.

“La feina de botiguers dels meus pares va ser important, perquè m’ha permès arribar aquí”

Vall de Núria bat rècords de neu en una temporada excepcional

Quan Ripoll tenia hospital

“Si Ripoll rema a favor del Consell? Per nosaltres tots els pobles són iguals”

Vetlladors anònims del patrimoni

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Doble accident de camions a la C-17 i la C-25 a Gurb

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

Detenen un conductor begut després de fugir d'un control pel Carnaval de Taradell

Condemnen a tres anys i vuit mesos de presó el conductor que va causar la mort d’una jove de la Guixa

Un detingut per l'atracament amb arma de foc al Dia de Centelles

Detenen dos treballadors de la Vall de Núria pel robatori de la caixa forta

Quin és el perfil professional més buscat per les empreses d'Osona?

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi