“En paraules com “ser valent” o “sortir-se’n” no hi ha mala fe, però poden generar pressió”

Imma Ribé Ramos és una de les dues psicooncòlogues que treballen al Consorci Hospitalari de Vic. El servei, que no és a tots els hospitals, el fa possible el finançament d’Osona contra el Càncer. Què sent una persona quan arriba el diagnòstic?L’impacte emocional és molt gran, però no comença amb el diagnòstic, sinó abans. Hi ha un moment inicial en què algú et diu que alguna cosa no va bé: s’encén una primera alarma, apareix l’angoixa, cal esperar proves... i la persona ja se sent en risc. El diagnòstic és la confirmació, un impacte psicològic fort on pesen la por i la falta d’informació: “Quins tractaments em caldran? Com els portaré? Com ho explico a la família?”. S’activen mil emocions, perquè es comprèn que alguna cosa es desmunta i que la vida canviarà, i sense saber com. La tristesa, la ràbia o fins i tot la negació poden ser útils?Són emocions normals i adaptatives. Fan falta. Que no ens agradin no vol dir que no serveixin. Toca transitar-les. Fins i tot la negació té el seu sentit, ja que a vegades no es pot assumir tot de cop i la persona necessita més temps per pair el diagnòstic. El repte no ha de ser no tenir aquestes emocions, sinó saber conviure-hi. Quines eines aporta la psicooncologia?El primer és oferir un espai on poder expressar el que un sent i on sap que l’entendran. A vegades això pot costar amb la família, per no fer-la patir, i en canvi el nostre és un espai neutre on ventilar emocions. Acostumem a fer molta psicoeducació. Primer escoltem i veiem què preocupa. En general és bo establir una mica de rutina, sortir de casa, passejar... Un ordre que ajudi a adaptar-se al nou dia a dia. Osona contra el Càncer proposa moltes activitats, amb l’afegit de trobar-se amb persones que estan passant pel mateix. Per gestionar l’angoixa i les esperes també són útils tècniques de relaxació i autocura. Sovint es diu que cal “ser fort”, però què vol dir “ser fort” en un procés oncològic? Expressions com “lluitar”, “ser valent”, “sortir-se’n”... poden fer mal?S’entén que es diguin, perquè són amb bona fe, però poden generar pressió. És com si s’hagués d’estar sempre bé, amb ganes i esperit de lluita, quan en realitat hi ha dies difícils. Passar moments baixos no vol dir afrontar el càncer amb menys valentia. Què és bo que faci l’entorn i la família?No hi ha fórmules universals. La clau és acompanyar, ser-hi, escoltar i preguntar què necessita la persona. De vegades suposem que pateix per una cosa i en realitat n’hi preocupa una altra. També és important el suport logístic: portar els fills a l’escola, cuinar... Ajuda a mantenir la rutina. Això dona molta seguretat. Explicar el diagnòstic a les persones estimades i veure-les patir pot costar més que la mateixa malaltia?Passa molt, sobretot en dones, per la càrrega de cuidar. Hi ha la por que tot es desmunti si deixen de fer el paper d’abans, a més a més de la voluntat de protegir tothom. Gran part de la feina és rebaixar aquesta exigència i assumir que ara la persona està malalta. S’ha de posar el focus en un mateix, i això, sobretot a les dones, ens costa molt. Explicar el diagnòstic als fills. Sí o no?Sí, adaptant-ho a l’edat i a la manera de ser de cadascú. És important que hi hagi coherència entre el que veuran a casa i el que saben: que potser la mare estarà molt cansada, que els anirà a buscar algú altre a l’escola... Com amb els adults, respondre les preguntes i tenir informació dona tranquil·litat. Què li agradaria que s’entengués sobre el càncer que encara tinguem pendent d’aprendre?L’escolta. Cada persona ho viu a la seva manera. I també és important que, quan finalitza el tractament més actiu, no “s’acaba res”. Sobre el paper, en aquests casos tot ha anat bé, però per la persona pot representar un esforç molt gran només sortir de casa. Comença un moment difícil: hi ha menys protecció mèdica, menys acompanyament de l’entorn, i sovint se sent molta soledat. A això s’hi sumen efectes secundaris dels tractaments i el repte d’aprendre a viure amb limitacions. El cansament pot ser molt majúscul, i hi ha la comparació constant amb el que un feia abans i ara no pot. Per això cal escoltar-se i ser generós amb un mateix.

“En paraules com “ser valent” o “sortir-se’n” no hi ha mala fe, però poden generar pressió”

“Un quiròfan més o menys el faria de memòria, però volia que fos com el que veuran els nostres nens i nenes”

Robot quirúrgic, operació d’una hora i mitja i cap a casa l’endemà

L’Hospital de Vic fa la primera operació amb cirurgia robòtica

Lluís Gamell, de Camprodon, nou gerent de l’hospital de Berga

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

S’esfondra una teulada al carrer Tagamanent de Vic

Desmantellen una plantació de marihuana en una masia de Gurb