La Casa Serra i Moret, a la rambla Hospital de Vic, acull des d’aquest juliol una subseu de la fiscalia. Es tracta d’una petició històrica que ja havia fet fa 16 anys Ramon Menac (Girona, 1961), fiscal en cap de l’àrea de Manresa-Igualada-Vic llavors i ara. L’espai és el mateix que fins ara utilitzaven els fiscals que s’havien de desplaçar de Manresa a Vic. Amb la nova seu permanent als jutjats de la capital osonenca, a EL 9 NOU entrevistem Ramon Menac per valorar la posada en marxa, la necessitat d’un Palau de Justícia o la salut del català en aquest àmbit.
Des de quan exerceix com a fiscal?
Des de les Olimpíades del 1992. Vaig aprovar aquell any, però anteriorment ja treballava al món judicial com a secretari judicial, el que ara es coneix com a lletrat de l’administració de justícia. Tenia, doncs, cinc anys d’experiència com a lletrat.
Quant temps fa que és fiscal a l’àrea de la Catalunya Central?
Pràcticament hi he desenvolupat tota la meva carrera, tret d’un període curt a Girona. Podríem dir que estic a l’àrea de la Catalunya Central des del 94.
Des de quin dia funciona la subseu de la fiscalia?
Va entrar en funcionament l’1 de juliol. Ha sigut un procés molt llarg. L’any 2009, ja vaig iniciar els tràmits per poder obrir una seu de la fiscalia a Vic perquè entenia que tocava i era convenient per la ciutat i la fiscalia. Recordo que em vaig entrevistar amb l’alcalde d’aquella època [Josep Maria Vila d’Abadal], que em va atendre perfectament. De fet, només amb una visita ja em va oferir aquest mateix espai en què estem. Per raons de burocràcia han passat 16 anys abans no hem començat. Fa una mica de riure, però és així.
Quanta gent treballa a l’espai de Vic?
La plantilla actual són cinc fiscals que donen servei als jutjats de Vic, però eventualment hi ha un reforç i en tenim sis. Com a personal auxiliar, tenim un gestor, un tramitador i un auxili que donen suport a aquests fiscals i porten l’oficina.
Per què és important que hi hagi aquesta seu?
Vic té una importància a nivell de població i de litigiositat. Actualment té sis jutjats i n’hauria de tenir set o vuit, però hi ha una limitació física en l’edifici i per això no amplien els jutjats o les places. A Vic realment hi ha molta feina i a la fiscalia ens convé molt estar treballant al costat del jutjat perquè intervenim cada vegada més en actes presencials, judicis, declaracions, guàrdies, temes de violència contra la dona… Això no es pot fer a 50 quilòmetres de distància com hem fet fins ara. Veníem només per complir amb les guàrdies i fer judicis, cosa que suposava fer uns desplaçaments continus. Era molt incòmode i gens pràctic. En canvi, ara es treballa molt millor al costat del jutjat, també més a prop dels advocats i el ciutadà.
Quines millores suposa per al ciutadà?
La millora és sobretot per a la fiscalia, però també per al ciutadà. Les coses poden fluir molt millor. Evitem desplaçaments no només de persones, fins i tot de papers i expedients, i si està aquí mateix es pot solucionar qualsevol incidència anant al jutjat. A distància les coses sempre són més difícils.
Hi havia alguns casos que pel fet que el fiscal no fos físicament aquí no hi pogués haver la representació de l’acusació pública?
Quan hi hem de ser hi som sempre. És veritat que a vegades hem fet servir la videoconferència per evitar desplaçaments. Aquestes eines també estan bé i es poden utilitzar, però no hi ha res com estar al mateix lloc.
La gent del carrer, si no ha estat implicada en un procés judicial, difícilment sap quina tasca desenvolupa el fiscal. Com els ho explicaria?
Som una mica desconeguts. La nostra tasca principal és en l’àmbit penal, en l’àmbit dels delictes. Si a tu et roben a casa, no cal que vagis a buscar un advocat perquè et defensi, ja ho farà el fiscal. El fiscal acusarà i demanarà que t’indemnitzin pels danys, pels efectes robats, pel que sigui. És a dir, el fiscal està al costat de les víctimes dels delictes. La funció del fiscal és acusar i després el jutge dicta sentència. En canvi, en altres àmbits, com el civil, com un divorci, t’has de buscar un advocat que defensi els teus interessos.
Quins són els delictes més habituals al partit judicial de Vic?
Com a tot arreu, tenim robatoris amb força, o amb violència o intimidació. Afortunadament sembla que hi ha un descens dels robatoris amb violència o intimidació, que són els més greus perquè implica un perill per la integritat física de la persona. Els robatoris sense violència també són greus, però no és tan greu com que t’atraquin pel carrer i et puguin fer mal. També abunden els relacionats amb la marihuana: es diu que Catalunya és el lloc de cultiu de tota la marihuana d’Europa. I el que ens trobem molt últimament són les estafes en temes de comptes bancaris o de targetes.
Quins són els delictes que preocupen més des del ministeri públic?
Ens preocupen els més greus, com els delictes contra la llibertat sexual, contra la vida… Afortunadament, podríem dir que aquests últims estem a unes ràtios, per dir-ho d’alguna manera, “raonables”. És a dir, no hi ha la incidència que podria haver-hi en altres països del món, on hi ha molts més homicidis. Pel que fa als delictes sexuals, el problema és que no sabem ben bé els que hi ha, només els que es denuncien. Això no reflecteix tota la realitat. Actualment hi ha hagut una reforma legal de manera que hi hagi una especialització. El jutge que tracta els temes de violència contra la dona també investigarà tots els delictes sexuals, sempre que la víctima sigui una dona, i a l’Audiència, on se celebren els judicis més greus, també hi ha una secció especialitzada per a delictes sexuals. Tots estem posant el coll per intentar que aquests delictes s’investiguin bé i que hi pugui haver un judici amb totes les garanties.
Els alcaldes d’Osona i el Lluçanès fan pinya per lluitar contra la multireincidència i les ocupacions. Com els poden ajudar des de la fiscalia?
Intentarem ajudar en el que puguem. La multireincidència és un problema, però ho és més a l’àrea metropolitana. Estem parlant de furts, de gent que es dedica a furtar sense violència i que ho fa repetidament. No hem detectat que n’hi hagi massa a la zona que es dediquin exclusivament a això. Hi va haver una reforma legal que quan es comprova que repetidament es produeixen aquestes conductes, el delicte es pot penar amb més gravetat, encara que l’objecte sostret tingui poc valor. No és tant el valor, sinó la repetició.
Moltes vegades sentim allò que els delinqüents entren per una porta i surten per l’altra. És la presó preventiva la solució per frenar la delinqüència?
No, no és la solució. Potser és veritat que entren per una porta i surten per l’altra, però també és veritat que les presons estan a rebentar. O sigui, una cosa o altra no és veritat. La presó preventiva s’utilitza en casos excepcionals, greus i quan hi ha risc de fugida, de reiteració delictiva o que pugui atacar la víctima. La presó està feta per anar a complir condemnes fermes, després d’un judici i després dels recursos que calguin. La presó preventiva és excepcional, però l’apliquem, per exemple, en robatoris amb violència o delictes greus contra la vida. El que preval és la violència. Per un robatori amb força en un cotxe no es posa en presó preventiva.
Una de les principals queixes de la ciutadania és que la justícia és lenta. Falten recursos humans i materials a les fiscalies per atendre els casos amb més agilitat?
És veritat que falten recursos però a vegades s’han d’optimitzar els que ja tenim. En general a l’àmbit judicial no hi ha prou control intern perquè les coses que no van bé vagin millor. Quan hi ha una inspecció es poden donar compte que alguna cosa no funciona i poden prendre algun tipus de mesures. Però hi hauria d’haver un control més del dia a dia. A Vic hi ha sis jutjats i n’hi ha que van bé i n’hi ha que van malament. I la feina que tenen és idèntica i està ben repartida. Llavors, què passa aquí? Poden haver-hi moltes circumstàncies, però l’element de les persones aquí és primordial.
També hi ha molta rotació de jutges, fiscals…
Hi ha molta rotació, sí, i això no és bo per la feina. Si una persona sap que estarà molts anys allà mira de portar-ho bé. Una que sap que hi estarà un any, en general, pot cobrir l’expedient i punt.
És lògic que els judicis penals s’hagin de fer a Manresa encara?
No, no té cap sentit. Crec que a partir del gener es tornaran a fer aquí a Vic. El jutjat penal seguirà tenint la seu a Manresa, però serà el jutjat que es desplaçarà a Vic per celebrar els judicis. Això anirà molt millor per a tothom: advocats, acusats, testimonis, pèrits… De fet, això ho portaven fent des de l’any 1989. S’havia fet tota la vida i es va deixar de fer perquè les dependències no estaven en condicions. Ara ja hi és i només falta que comencin a assenyalar aquests judicis que no es fan d’un dia per l’altre, sinó per d’aquí a tres o quatre mesos.
Té sentit que Vic reclami un Palau de Justícia?
És molt lamentable que no hi hagi més jutjats a Vic per un tema de limitació física de l’edifici. Per números li convindria un setè o un vuitè jutjat, però no es fa perquè no s’hi pot encabir la gent. Per tant, és necessari un nou Palau de Justícia, igual que és necessari un jutjat penal, no només que vinguin a celebrar els judicis aquí.
Sabem que vostè és molt bo jugant a escacs. Ens hem d’imaginar un judici com una partida d’escacs?
És més com una obra de teatre on tothom fa el seu paper. L’altre dia vaig preguntar a una advocada penalista de molt prestigi si creia que ens equivoquem molt als jutjats en l’àmbit penal. Em va respondre que el sistema és tan garantista que en un 99,99% dels casos que condemnen algú és que ho ha fet. És per dir-ho i és per estar-ne orgullosos. Sempre hi haurà errors i estem exposats. Però potser el nivell d’error en aquest país és inferior a altres sistemes judicials com pot ser per exemple els Estats Units. Al final, la veritat és la veritat judicial, la que diu la sentència. Crec que hi ha més culpables a qui no se’ls condemna que al contrari, innocents condemnats.
Quin resultat espera un fiscal en un procediment judicial?
Que es faci justícia. No volem una condemna sí o sí. Tenim un estereotip que està molt bé per a pel·lícules i novel·les, però el que volem és que s’encerti i que la sentència sigui totalment justa i d’acord amb la realitat, amb el que ha passat.
Què el satisfà més: que un culpable acabi condemnat o un innocent quedi en llibertat?
Totes dues coses. És el que et dic: encertar. A mi em sabria molt greu que un innocent acabés condemnat i per això espero que no n’hagi passat cap a les meves mans.
Vostè és un gironí afincat a Manresa. Hi ha molts fiscals que són de fora de Catalunya. Per quin motiu?
Crec que és per tradició. A Catalunya no hi ha aquesta tradició d’opositar. Són minoria els que acaben la carrera de Dret i es volen dedicar a això. És un tema sociològic. En canvi, en altres regions d’Espanya, doncs, és quasi una primera opció. Això ens porta al que dèiem abans: hi ha molta rotació. Per exemple, els sis fiscals que tenim ara a Vic tots són de fora. No n’hi ha cap de català. Hi ha un mallorquí. I, per això, probablement d’aquí a dos anys, alguns d’aquests ja hauran canviat.
Això va en detriment de la llengua catalana.
Sí. Aquest és un gran problema de la justícia. Des del 87 que estic al món judicial i encara hi ha dificultats pel català. Anar a un judici i haver de parlar en castellà perquè algú no l’entén em passava abans i em passa encara ara. T’ho diuen amb educació i, per no crear conflicte, canvies l’idioma. Però no hauria de ser això. Hauríem d’optar pel model belga en què l’usuari de la justícia pot escollir l’idioma en què es desenvoluparà el procediment. El ciutadà té dret a escollir un idioma o l’altre. Aquí hauria de ser igual.
Vostè fa els judicis i els escrits en català?
Sí, i això que encara soc d’una època en què no vaig aprendre el català a l’escola. Però per inquietud l’he anat aprenent, m’he anat traient els nivells que tocaven i intento fer les coses en català.
El Suprem ha processat per primer cop un fiscal general de l’Estat. Això malmet la imatge de tot el ministeri?
És una cosa que al carrer la gent no entén. El fiscal no plega perquè és una cosa de la qual s’ha fet una bola, que realment no té massa importància i segurament ni ha passat.
