“Sempre seré l’Antonio de La Bomba”

Nascut fa 85 anys a Fuente-Tójar, un poble de la província de Còrdova, Antonio Hernández porta tota una vida a Manlleu. Com molts andalusos, va aterrar-hi buscant feina i futur. Tenia poc més de 20 anys i va començar a treballar a Barcons-Riera de Roda, una empresa que es dedicava a la fabricació de telers. Amb els anys va fer feines vàries en llocs diversos fins que va muntar el popular bar La Bomba. Aquest bar, ja desaparegut, va ser durant dècades un dels centres neuràlgics del barri de l’Erm. I potser per això, avui encara molta gent l’identifica a ell amb el bar: “Sí, és veritat. Mentre visqui seré l’Antonio de La Bomba”. De fet, La Bomba, batejat amb aquest nom perquè el cortijo on vivia a Andalusia es deia La Bomba, era més que un bar. El regentava amb la seva dona, la Rosario, amb qui tenen tres fills –en Joan, en Marcel i la Mari–, i era famós pels entrepans majúsculs, les tapes vàries i el cafè, però, sobretot, per ser un punt de trobada a l’Erm i un focus d’iniciatives esportives. Gran aficionat a l’esport, de La Bomba en van néixer, entre d’altres, un club ciclista i un equip de futbol sala que jugava als mítics campionats d’estiu a les antigues pistes de les piscines o les 24 hores de La Salle. Eren els anys 80. Figures del Manlleu de futbol com Garrido, Paquito o Marcel, que van arribar a militar a Segona B, els estius jugaven amb La Bomba a les pistes de les piscines contra els Marinus, Xauxa o Cosmos. “Era espectacular”, rememora l’Antonio acompanyat a la conversa pel seu fill Marcel i per un amic, José García, artífex de la fundació de l’Erm de futbol sala, club al qual ell sempre ha estat vinculat. El bar no existeix, però els records sí. Quan acabaven els partits, tothom hi anava. La primera ronda sempre era gratis. Persona generosa, expliquen que té molts amics, però, també, que no té enemics. Potser perquè és més d’escoltar que de parlar. Escoltant, per exemple, és com es descobreix quan algú té un problema. Darrere la barra d’un bar, a vegades, també es fa de psicòleg. –Diuen que vostè, quan sabia que algú tenia dificultats per arribar a final de mes, de manera discreta intentava ajudar-lo? Això al barri ho sap tothom. –No me’n recordo... Potser no se’n vol recordar. –Vostè es considera bona persona? –Això ho ha de dir l’altra gent. No ho he de dir jo. Els que no en tenen dubte són els veïns del barri que fa 40 anys eren nens i que anaven a escola al Puig-Agut. Sortint de col·le, recorden, anaven a jugar a la plaça Sant Antoni i a La Bomba a... beure aigua. L’Antonio, pacient, els en donava a tots. Aquest era el primer contacte de molts nanos amb La Bomba on de més grans anaven, per exemple, a veure el futbol. Els del Barça i el Madrid, junts. –I vostè de quin equip és? –Del Còrdova. No vol triar entre Barça i Madrid –al bar hi tenia sempre l’As i Mundo Deportivo–, però encara que els amics sospitin que simpatitza amb el Madrid la primera samarreta que li va regalar al seu fill Marcel va ser la del Barça de Cruyff. Potser perquè l’Antonio és una síntesi. Mai ha volgut fer bàndols, sinó sumar. El seu color preferit és el groc, associat al procés, però rebutja parlar de política: “No l’entenc ni la vull entendre”, diu. Prefereix la col·laboració de l’esport. Aficionat al ciclisme –fins als 80 anys va sortir amb bici i, a Andalusia, ja havia muntat un petit taller de bicicletes–, dos nets seus, en Pol i en Jon, van arribar gairebé a ser professionals. El ciclisme, explica, és un esport de sacrifici i esforç, valors que cal practicar i transmetre. En això s’ha esforçat com un dels impulsors del projecte del futbol sala de l’Erm, club nascut del col·legi Puig-Agut que amb els anys es va fusionar amb el de La Salle per donar lloc al FS Manlleu i al qual ell, encara ara, continua lligat. De fet, molts nens el coneixen com l’avi del futbol sala. Mai diu una paraula més alta que l’altra i, quan hi ha protestes a l’àrbitre, fa el difícil paper de posar pau. Potser perquè ell també havia fet d’àrbitre i sap que és una feina desagraïda que s’ha de fer, sempre, amb honestedat, com tot a la vida. –M’alegra veure que passen els anys, jo ja soc gran, però quan ve un àrbitre o un delegat d’un equip contrari sempre m’abracen. Ho diu amb un fil de veu que delata emoció. –A vegades plora? –Em costa poc... Avui no ha plorat, però s’ha descobert. –Ho posaràs tot? –Tot no hi cabrà, Antonio. Una vida és impossible de resumir en una pàgina.

“Sempre seré l’Antonio de La Bomba”

Els dos osonencs del Tour

Sílvia Coll, campiona d’Espanya sub21

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França

Mor Josep Saigí, històric interventor de l’Ajuntament de Vic durant quatre dècades

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic