Jordi Naudó és doctor en Psicologia i especialista en sexologia i teràpia de parella. Professor de la UVic-UCC, és un dels ponents que han participat en el cicle En Família del col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic amb la xerrada “Sexe, educació i prevenció sobre la pornografia”.
Com i quan arriben els infants i joves a la pornografia?
Hi arriben molt d’hora. Un estudi de Save the Children explica que entorn als 12 anys els nens ja han tingut el seu primer contacte amb la pornografia. Però també hi ha uns altres estudis que fins i tot parlen d’edats inferiors, als 8 o 10 anys. És un ritual iniciàtic en el món del comportament sexual molt allunyat del que passa després a la realitat. Això d’alguna manera genera o pot generar expectatives que acaben no sent certes i creen malestar a les persones. És una mala manera de començar. El problema és que això que està a les xarxes no ho podem aturar i no ho aturarem.
Accedeixen a continguts pornogràfics mentre utilitzen dispositius mòbils?
El com potser és a l’atzar, perquè de vegades els nens petits estan jugant i surt una pàgina pornogràfica de forma atzarosa. Altres vegades és de manera intencionada, perquè volen tenir respostes a coses que no saben i que ningú els explica, la seva curiositat per la pròpia excitació és el que els hi porta. D’alguna manera, és una font que la tens molt a mà, és privada, poc o gens controlable, i també perquè estan en una fase de deixar de ser nen a passar a ser adult i això és el que genera moltes preguntes i moltes coses a voler saber. Llavors és quan es busca. Anys enrere es feia buscant paraules al diccionari per saber què volien dir algunes paraulotes que sentien i ara amb les noves tecnologies la cosa és completament diferent.
Per tant, no es pot evitar?
Evitar, no ho aconseguirem.
Llavors què cal fer? Quin seria el missatge cap a les famílies?
El missatge per a les famílies seria que ja que no podem evitar que tinguin accés a aquests continguts perquè són a tot arreu, hauríem d’intentar veure com podem donar elements que compensin aquesta informació o desinformació que la pornografia ofereix tan gratuïtament. Hem de tenir en compte que el nano d’11, 12, 15 o 18 anys es queda únicament amb el model que la pornografia ofereix. Jo em puc fer una imatge del que és la sexualitat en general, però els nanos està claríssim per on reben la informació: el primer canal és la xarxa; el segon, els amics; en tercer lloc, l’escola, i en últim terme, la família, i a més a més de forma molt descompensada. Si aquest nano es queda només amb el model que veu a la pornografia, segurament li passaran unes coses en les seves primeres relacions sexuals que vindran condicionades per aquesta única font de la qual ha rebut informació. I si aquí no hi ha altra informació que la contrapesi, la cosa anirà encara pitjor. Per tant, la idea seria dir, jo sé que mires això, jo sé que veus aquest tipus de material, però sigues capaç de veure-ho també amb un ull més crític. El que passa en pel·lícules pornogràfiques és que tot és perfecte, tot és ràpid, tot és fantàstic, les respostes fisiològiques són immediates, els orgasmes sempre presents, les escenes molt llargues…
També hi ha components de masclisme en la pornografia?
Des del començament, la pornografia ha tingut una mirada masculina: ha sigut un material fet per homes i enfocat a satisfer el públic masculí. Sí que és cert que des de fa uns pocs anys algunes dones productores de cinema per a adults han intentat portar a terme pel·lícules d’aquest tipus des d’una altra mirada. Es parla de pornografia en femení, de pornografia ètica. On d’alguna manera aquests estereotips que es forcen tant de l’home vers la dona i que aquesta és un objecte sexual comença a canviar. Tenim algunes productores aquí a Catalunya que des de fa uns anys lluiten per fer-ne un tipus diferent, amb l’objectiu que té la pornografia però amb un component menys desequilibrat.
Quan s’ha de començar a parlar a casa de sexe i sexualitat amb els infants?
Des de sempre, des de zero anys. Un dels errors que durant èpoques s’ha produït és que quan el nen fa el canvi, quan a la nena li ve la regla… llavors es considera que és quan se n’ha de parlar. Però ja és massa tard. Aspectes que els passen als nens en el seu desenvolupament psicosexual es produeixen en una etapa tan primerenca com és la de 0 a 2 anys. En funció del que els diem, els hi reprimim, del que fem al seu costat, ells van interioritzant en un sentit o en un altre una actitud més positiva o menys envers la sexualitat. Per tant, jo diria des de zero, de la mateixa manera que intentem educar en l’alimentació o en l’afecte des de ben petits, també ha de ser així en la sexualitat. El que passa és que ens sembla que això històricament ha de ser quan hi ha el canvi, però s’ha de començar molt abans perquè quan ho intentes fer a una edat adolescent moltes vegades el que fan ells, per frustració dels pares, és girar cua i marxar. Et diuen: què m’expliques ara? I és perquè segurament hem fet tard. Hi ha material, hi ha diverses maneres d’introduir aquest tema, de normalitzar-ho, de manera directa o indirecta perquè amb 6, 7 o 8 anys la criatura pugui anar introduint aquests elements que es troba en la vida quotidiana. És habitual veure l’ús del cos com a reclam de moltes coses…
Per tant, s’hauria de normalitzar, però a les famílies encara els costa de parlar-ne?
Costa de parlar-ne, perquè donar el que no has rebut és difícil. Però sí que és veritat que hi ha molts pares que han intentat fer de frontissa. Penso que en l’àmbit social és la gran assignatura pendent. Si em demanes què crec que hi falta en aquesta societat et diria que una de les grans mancances és una vertadera educació sexual, perquè això té conseqüències. Cada dia a les notícies hi ha temes que tenen a veure amb l’educació sexual, tots aquests casos d’abusos, de violència…
Apareixen casos d’abusos, i també hi ha polèmica amb la llei del “només sí és sí”…
I la quantitat de catifes que es van aixecant de conductes relacionades amb això, com recentment el de l’escola de teatre de Reus… Té a veure, entre altres coses, amb una manca d’educació sexual com a país. Les escoles fan el que poden, ho fan amb les eines que tenen, però no hi ha un consens. A Catalunya tots els alumnes han d’estudiar matemàtiques, literatura i no hi ha ningú que ho qüestioni, però que s’hagi de tocar segons quins temes a les aules hi ha qui encara en dubta. Com a país, és un tema que no el tenim resolt.
