Soldats aixecats en armes van sortir als carrers de Barcelona amb l’objectiu d’ocupar punts clau de la ciutat el 19 de juliol del 1936 a trenc d’alba, per seguir el cop d’estat militar feixista iniciat el dia abans a l’Espanya peninsular. Aquell matí, Joan Escudé preveia fer una excursió, però “amb la motxilla preparada”, va sentir trets als voltants de plaça Espanya que el van dissuadir. La Guerra Civil havia començat, encara que “la impressió els primers dies era que no s’allargaria”, diu l’home més vell de Catalunya a l’ACN. La dona més anciana del país, Carme Noguera, també va creure que la contesa seria breu. Tots dos, així com la també centenària Núria Bosch, encara recorden els trets, barricades i atacs a esglésies d’ara fa 90 anys.
Escudé, nascut a Capellades fa 110 anys, estava a punt de sortir de casa el 19 de juliol per fer una excursió, però el so dels trets van frenar-lo. Segons explica, aquell matí va sortir al terrat de casa seva i va veure “gent uniformada” a plaça Espanya. Hi havia una caserna de l’exèrcit en aquella zona i ell va poder veure “soldats amb el fusell a banda i banda de la Gran Via” cap a la plaça que es troba als peus de Montjuïc. Aquell dia se’l va passar sentint trets i pendent de la ràdio, i va intentar contactar amb amics per telèfon, però va ser impossible, ja que la línia “estava tallada”.
El mateix dia, Carme Noguera, que tenia gairebé 22 anys, tenia previst anar a l’Hospital Clínic de Barcelona per seguir els seus estudis d’infermeria –formava part de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat republicana–, però tampoc ho va poder fer. L’endemà sí que hi va anar, i explica a l’ACN que ja van curar “molts ferits” dels primers compassos del conflicte a la ciutat. Un home, relata, va acudir al centre ferit d’una bala que “va travessar un matalàs” que l’havia de protegir, però que no ho va fer.
Soldats acompanyant les infermeres al lloc de treball
Dos dies després de l’aixecament militar a la ciutat, Escudé es va decidir per sortir de casa, malgrat que “els tramvies no funcionaven, no anava res”. Caminant, va arribar fins a la Basílica de la Mercè, hi va entrar, però un home el va advertir de marxar perquè estaven a punt de calar foc al temple. L’endemà ja va anar a treballar al seu lloc de feina a una empresa reparant plomes estilogràfiques de la marca Parker, malgrat que “els amos, que eren italians, havien fugit”. Segons apunta, a “un munt de carrers” ja no es podia circular perquè estaven parapetats.
Noguera també va tornar a ocupar el seu lloc d’estudiant al Clínic. I, de fet, diu que cada dia un soldat acompanyava les infermeres des de la residència on vivien fins a l’hospital, cosa que “va durar molt temps”. De fet, diu que només anaven del centre mèdic a la residència, així que no s’assabentaven “de res” sobre com evolucionava el conflicte. A més, “no estava permès” sortir al carrer a passejar.
La també centenària Núria Bosch, nascuda el 1924 i resident encara a la capital, recorda d’aquells primers dies la presència de “milicians amb carabines” on vivia al carrer València prop de Sardenya també de la capital catalana. Aquesta circumstància va fer “agafar por” als seus pares, que van “començar a tapar les obertures de la casa”. També van col·locar “matalassos darrere les portes, perquè hi tiraven bales”, especialment tenint en compte que hi havia una barricada just davant de casa seva, aixecada per milicians per la proximitat d’un centre feixista. A més, narra com el seu pare no sortia de casa per evitar ser reclutat per anar al front.
L’exhibició de cadàvers de monges a Barcelona el juliol del 1936
Bosch rememora un dels episodis més impactants del primer mes de la guerra a Barcelona, del qual va ser testimoni: l’exhibició de cossos profanats de monges al convent de les Saleses, al passeig de Sant Joan, que actualment acull el col·legi La Immaculada dels Maristes. “Van obrir el cementiri, van treure les caixes amb els morts a dins, que eren monges, les destapaven i les deixaven anar allà”, explica des de la segona residència a Premià de Mar. “Entre aquestes caixes n’hi havia de petites amb ossos, i la gent deia que eren els ossos de les criatures que havien tingut les monges”, segueix, tot i que afegeix que per ella, eren massa grans per ser d’infants.
Unes setmanes després del cop d’estat, Joan Escudé va passar a formar part d’un grup organitzat per la Generalitat que es dedicava a desarmar ciutadans al Vallès, a municipis com Santa Perpètua de Mogoda. Al cap d’uns mesos, es va allistar al regiment pirinenc de l’exèrcit de la República, on va combatre les forces franquistes sobretot al front d’Aragó, a zones com Bielsa o Jaca. També a la batalla de l’Ebre, on va estar al servei d’informació i va fer tasques d’observació, de subministrament d’aliments i d’ajudant de cuiner, abans de la retirada que el va portar a travessar la frontera francesa.
Alhora, Noguera va continuar la seva tasca de cura de ferits de la guerra al Clínic, i recorda que no passava por perquè els soldats sempre escortaven les infermeres per entrar i sortir de l’hospital. “Menjar no ens en va faltar mai”, encara recorda, i a més, l’alimentació era gratuïta, perquè la Generalitat les mantenia. Durant la guerra, va estar a les urgències del Clínic i també al sanatori del palau del comte de Fígols amb malalts de tuberculosi. Noguera, que està entre les cent persones més grans del món i que el mes vinent farà 112 anys, encara rememora que en un moment del conflicte va “portar una maleta plena de patates” des de Barcelona a Olot. Es tractava del municipi on ella va néixer i on els seus pares, que sí que havien passat penúries d’alimentació, encara residien. Després de la guerra, va continuar exercint com a infermera fins que es va casar el 1951.
Núria Bosch explica també com d’atípics van ser els primers mesos de la guerra. En aquest sentit, rememora com, sota un clima de tensió al carrer també entre ciutadans i coneguts, el seu pare “va agafar por” i es va amagar durant uns dies en un magatzem tant ell com el seu cotxe, al qual “va tapar de caixes d’ous buides i de palla”. El cotxe va acabar sent trobat, però no el van requisar gràcies a la intermediació d’un milicià que havia estat parella d’una tieta seva.
Amb la situació a la capital catalana, explica, “el dia que la van bombardejar per primera vegada”, la seva família va decidir mudar-se a Lliçà d’Amunt, on es van construir una casa i van poder-se allunyar del polvorí barceloní. Al municipi vallesà hi van criar animals com conills i cabres, i es van dedicar entre altres a “vendre oli d’estraperlo”. A més, van poder tenir el racionament de Barcelona i també el de Lliçà. Els familiars més directes van evitar anar al front, com ara el seu avi; en el seu lloc, hi va anar un mosso que els ajudava i a qui van matar a l’Ebre. Al final de la guerra, els nacionals van entrar a casa seva i “els moros van ser els que van robar més”, destaca.
Sensació que la guerra seria breu
La dona i l’home ara més grans de Catalunya, que ja rondaven la vintena en aquells anys, coincideixen a recordar que al principi semblava que el conflicte duraria poc. Des del seu domicili de Barcelona, Escudé explica que tant és així que el mes d’agost es va reunir amb uns amics “per organitzar sortides” i excursions a partir del setembre. A més, el 15 d’agost, va assistir a la festa major de Capellades amb aparent normalitat, tot i que durant la festa “es van sentir uns trets”.
El fet que el líder dels rebels a Barcelona, el general Goded, fos detingut i afusellat per les forces fidels a la República l’agost del 1936, el va fer pensar que el cop d’estat tenia els dies comptats. També, el fet que Saragossa va caure a les mans dels revoltats, però que semblava que seria recuperat ràpidament. “Quan em vaig allistar, va ser quan em vaig adonar que la cosa anava per llarg, perquè no hi havia exèrcit i tot eren milícies”, diu.
Noguera, en la mateixa línia, també explica des del seu domicili actual a Taradell que el sentiment general era que la contesa acabaria aviat. A més, ella feia relativament “vida normal”, ja que continuava vivint a la residència d’estudiants i treballant d’infermera al Clínic, per bé que atenent molts ferits de guerra.
