Bledes, porros, escaroles, carbassons i algunes mates de julivert pugen ben esponeroses a tocar de dues xemeneies i una antena de televisió. Tenen tot el que necessiten: terra adobada, aigua per gota a gota i, encara que això no importi gaire, bones vistes del poble.
“A casa meva sempre hi havia hagut hort, gallines, conills… les quatre coses que procuraven tenir les famílies per mirar de ser una mica autosuficients”, diu el Pera Tantiñá, el propietari d’aquest lloc singular. “Jo tenia clar que, més que plantes decoratives, volia tenir un jardí útil.” Va ser una de les condicions que va posar als arquitectes quan van planificar la casa.
L’altre concepte important era l’aïllament, evitar fugues de calor, en un poble a gairebé nou-cents metres d’alçada on els hiverns poden arribar a ser durs.
VIURE DINS D’UNA COVA
En Pera Tantiñá és un dels fundadors de la Fura dels Baus. Va marxar de Moià el 1978, amb 18 anys. Des de llavors ha gaudit de la intensitat de la ciutat i del món sencer perquè, amb la companyia, ha trepitjat escenaris de teatres, estadis i places de tot arreu.
A finals dels anys noranta va decidir tenir un cau propi i familiar a la comarca. I va comprar un terreny a l’Estany per fer-se una casa al gust. “Aquí hi fa un fred que pela, així que jo volia una caixa que tanqués bé”, diu en Pera. La proposta dels arquitectes va ser construir una coberta aïllada amb aigua o terra.
“Em deien que hi podria tenir una piscina. Però és poc pràctic, aquí hi gela i no volíem trobar-nos amb problemes de sobreprès.” Al Pera tampoc li convencia la idea de sembrar gespa al terrat. En canvi hi va veure un bon espai on plantar-hi hortalisses. Els dos conceptes que buscava –aïllament i jardí útil– van lligar.
Amb els arquitectes encara van trobar més solucions per millorar la climatització de l’habitatge. La façana principal, amb grans finestrals, està encarada a sud, la banda més assolellada. La façana nord es protegeix del fred amb obertures més petites.
Han col·locat les persianes a la part interior. Així el sol sempre toca al vidre i els forats de les persianes deixen passar l’escalfor cap a les habitacions. “La temperatura oscil·la molt poc, és com viure en una cova”, assegura en Pera. El confort s’acaba aconseguint fent un bon ús de la llar de foc o de l’obertura de finestres.
Quan van construir aquesta casa, a finals dels anys noranta, tot just es començava a parlar dels habitatges bioclimàtics. Des de llavors la tecnologia ha avançat molt, però aquest lloc ja en compleix els principis bàsics: captació d’energia, emmagatzematge i aïllament. Tot plegat utilitzant fonts d’energia renovable, com el sol o el vent.
UN DISSENY PRÀCTIC
El terrat d’aquesta casa està protegit amb una capa impermeable, per evitar les filtracions. També té una certa inclinació perquè l’aigua sobrant de la pluja o del rec no quedi estancada. Per això el gruix de terra oscil·la de manera progressiva entre els 30 i els 50 centímetres.
En Pera ha dividit els 130 metres quadrats de superfície del terrat en una desena de feixes, “les eres petites són més accessibles i no fan mandra. Te’n mires una i saps que, en poca estona, la podràs tenir arreglada. A més, em permet fer molta rotació.” El paisatge d’aquesta teulada verda és sempre canviant, segons la temporada.
Pel que fa al maneig, no calen escales per pujar a l’hort perquè un extrem de la teulada està enganxat als marges del jardí. Per circular entre les eres hi ha uns trams enllosats per on passa un carretó. I el rec és de gota-gota, més endreçat perquè no cal desplegar cap mànega, i més econòmic en aigua i temps.
“Reconec que se m’han mort coses per mandra a regar-les. Així que el sistema de rec és molt important!”, confessa en Pera. Tota l’aigua que gasta prové d’una bassa que s’omple amb la pluja. I aquí, la reivindicació: “No hi ha dret que els pagesos hagin de pagar l’aigua al mateix preu que els que omplen piscines. Quan un pagès estalvia un munt d’energia! Només en transport, compta què val un enciam cultivat a Almeria i un de fet a casa nostra.”
TRES HORTS I MOLTS INDIVIDUS TREBALLANT
Alerta perquè l’hort sobre la coberta té un problema. No és un lloc arrecerat del vent i algun cop d’aire massa fort ja ha fet voleiar mates de mongetes. Per això en Pera va decidir que tindria un hort dels “normals” arran de terra, per a les plantes altes, com tomaqueres, mongeteres o blat de moro.
En aquestes feixes també hi té un galliner mòbil, amb un parell de gallines felices que “s’afarten de fulles i tronxos de col i ens reciclen part dels residus orgànics que produïm”. Quan els animals han remogut prou la terra i l’han abonada amb les seves defecacions, en Pera canvia el galliner de lloc. Així les bestioletes tenen un nou espai on furgar i buscar cucs i ell té un nou camp a punt per plantar.
“Algunes feixes les deixo descansar o les sembro amb besses o blat. Abans de florir ho tallo i em serveix d’adob. També utilitzo la cendra de la llar de foc, que és fòsfor i potassi per a algunes flors i fruites. I una jardinera del poble em porta gespa per colgar parterres.”
Perquè fa servir la tècnica de l’encoixinat, una pràctica que conserva la humitat, evita les plates adventícies i és un excel·lent nutrient quan es desfà. En Pera destapa una mica d’herba per buscar els cucs que viuen a sota. “No calen compostos químics per portar un hort. Es tracta de saber conviure amb la natura.
Sota l’encoixinat hi ha milions d’individus, cuques, escarabats o cargols que potser se’m menjaran algunes fulles. Però aquests bitxos cada dia treballen incansables per a mi, enriquint la terra!” En Pera encara té un tercer hort, “el dels jubilats”, una colla de torratxes, de formigó o ferro, a l’estil dels horts urbans. No cal ajupir-se perquè estan a l’alçada dels braços i l’espai és tan reduït com controlable. Perfecte per preparar-hi el planter. I per a les maduixes, els bròquils, les cebes, les faves, els enciams…
LES MALES HERBES NO EXISTEIXEN
Confessa en en Pera que un dels seus llibres de capçalera podria titular-se L’horticultor gandul, perquè sempre busca tècniques que facilitin la feina, siguin efectives i vagin al ritme de la natura. L’encoixinat, combinar hortalisses per evitar plagues, utilitzar xarxes contra la pedra i antibitxos… “Estic descobrint que gairebé no val la pena ni plantar. Perquè el 90% de tot el que hi ha aquí és comestible i no porta ni rastre de sulfats.” Fins i tot les suposades “males herbes” es poden posar al plat.
Assenyala les que va trobant als marges: lletsons, verdolaga, plantatge, créixens, xicoies, ortigues, totes plenes de vitamines i amb grans propietats medicinals. Diu en Pera que és una pena que haguem deixat perdre la saviesa popular, reneguem dels productes del nostre entorn i ens haguem acostumat a les verdures embolcallades en plàstic.
“El meu enciam no té IVA. No em dona la gana pagar més per una cosa que puc cultivar a casa.” Per ell l’hort és un estalvi, una afició i una filosofia de vida. El manté connectat amb la natura i amb el pas del temps. “Som primavera i ho se perquè tinc un hort. Et força a tenir un ritme natural, a sembrar o menjar allò que toca, quan toca. I a acceptar amb naturalitat el cicle de la vida i la mort.”
{{ comment.text }}