Vestir iguals per marcar la diferència?

El debat sobre la vestimenta a l’escola i, sobretot, a l’institut és recurrent. S’han de poder portar gorres, caputxes, tops o samarretes de futbol a dins l’aula? Les modes van canviant, però aquesta discussió acostuma a tornar. Ara està sobre la taula amb la decisió presa al col·legi El Roser, de Sant Julià de Vilatorta (vegeu pàgina 3), que l’implementarà de cara al curs vinent. Actualment, a Osona, el Ripollès i el Lluçanès no hi ha cap centre en què l’alumnat vagi uniformat. Hi havia hagut el col·legi Pive de Tona, que va tancar el 2020, i els més propers –i privats– són el SEK Catalunya, de la Garriga, o el Saint George’s School, a Girona. Tal com contextualitza a EL 9 NOU Jordi Collet, catedràtic de Sociologia de l’Educació i professor de la UVic-UCC, l’uniforme va néixer amb la creació de l’escola moderna de masses durant el segle XIX arreu d’Europa. Va començar, doncs, amb “una lògica clarament d’homogeneïtzació”: que tots els alumnes siguin iguals, aprenguin el mateix, al mateix moment i de la mateixa manera. En aquest marc, doncs, l’uniforme hi encaixa. Collet exemplifica aquest moment amb una frase que va fer servir Jules Ferry, qui va ser ministre francès d’Instrucció Pública, a finals del segle XIX: “Si avui és dimarts, a totes les escoles de França s’estan fent matemàtiques.” La frase il·lustra, doncs, aquesta lògica d’un model d’uniformitat de l’ensenyament i d’igualtat d’accés. Aquest pensament, com descriu el catedràtic, l’han mantingut molts països d’Europa, com Anglaterra, on “tant a les escoles públiques com a les privades van en uniforme”. Un altre exemple són els centres educatius de la gran majoria de països llatinoamericans. En el cas de l’Estat espanyol, s’associa l’uniforme al franquisme i, per això, genera “reticències” i rebuig. “Quan es va arribar a la democràcia, les escoles, sobretot les més alternatives, de seguida van voler trencar amb tot això: l’uniforme i una escola de càstig, homogeneïtzadora i disciplinadora.” “A casa nostra, no portar-ne s’associa a la llibertat i a la democràcia”, reitera. ■ DEPÈN DE L’ÚS I DE L’OBJECTIUMés enllà del tret cultural de cada país o territori, l’uniforme no està deslligat de la classe social. D’una banda, tal com exposa Collet, es pot fer servir “com una marca de distinció, de prestigi i d’elit”. És a dir, des de diferenciar-se de la resta pel sol fet de portar-ne i/o també per vestir-ne un de “molt car, sofisticat i exclusiu que els altres no poden”. Tot i això, l’uniforme també pot capgirar això. Tal com exposa el professor, fa uns anys a l’Hospitalet de Llobregat es va posar sobre la taula aquest debat, però en el sentit d’uniformitzar els alumnes per evitar les diferències, “per tal que les desigualtats en relació amb les peces de roba es veiés menys”. D’aquesta manera es pretenia, doncs, “desactivar que infants i joves vinguessin amb marques de roba”. En aquest exemple hi encaixa a la perfecció el que fan la majoria d’escoles públiques a la classe d’educació física, en què es marca un codi de vestimenta i tots porten el mateix xandall “a un preu mitjà”. Per tant, l’uniforme “es pot fer servir per generar una distància, una distinció i una marca de prestigi o plantejar com el fet de generar una dinàmica i un sentiment de grup i de reducció de desigualtat”. “Té més a veure amb l’ús i l’objectiu” d’aquest tipus de vestimenta que vol donar el centre educatiu en qüestió. ■ DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ AL GÈNEREUn dels arguments contraris a vestir uniforme és que limita la llibertat d’expressió de l’alumnat. Collet reitera que “la institució és qui marca, els marges de llibertat en relació amb l’expressió”. A Anglaterra, tal com exemplifica, hi ha escoles “absolutament estrictes amb l’alçada de la faldilla, com es porta l’americana o el nus de la corbata, i d’altres que no”. Així mateix passa amb els estereotips de gènere: “Es reforcen si així es marquen.” En centres anglesos, hi ha escoles de noies que només poden anar amb faldilla –i òbviament reproduint els estereotips de gènere– i d’altres que permeten fer el que vulgui l’alumnat. Hi ha, de fet, institucions que “han fet una obertura en relació amb el dress code des del punt de vista transgènere sense abandonar l’uniforme” i, per tant, un noi que s’identifiqui com a noia pot anar amb faldilla. Però també hi ha centres que no ho permeten. Un cop més, doncs, depèn del marc institucional i l’ús que li vol donar. En el context actual català, Collet atribueix la implementació d’un uniforme per part d’escoles –privades i concertades– a la “recerca del prestigi, l’exclusivitat i la distinció”: “S’inclou l’uniforme una mica a rèplica a l’imaginari que tenim de Harry Potter, de les escoles privades angleses.”

Vestir iguals per marcar la diferència?

Tensions contra l’uniforme a l’escola: “És prou important perquè les famílies hi tinguem alguna cosa a dir”

Els fongs i les humitats com a companys de classe

Vaga al sector de l’educació: Bicicletada dels docents pels carrers de Vic

Una associació d’advocats d’Osona denuncia la infiltració de mossos a les assemblees de docents

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

“Ara cada setmana tenim més d’una taula d’estrangers”

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Fortuny, de Centelles a Vic

El primer Esclat a Barcelona d’un home decidit a “fer empresa”

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Pressió per treure el parc infantil de la rambla Tarradellas de Vic