Passar-hi un dissabte o diumenge i no veure la terrassa plena i un munt de bicicletes aparcades es farà estrany. El Collet de Sant Agustí ha estat des de fa molts anys un punt de parada per esmorzar i dinar per a ciclistes, excursionistes o simplement turistes i gent de la zona. La crisi del coronavirus, però, farà que no torni a obrir més les portes. “Són molts anys i costa prendre una decisió així, però ens anem fent grans i és un esforç molt gran cada dia”, explica Margarita Rodellas, que juntament amb la seva germana Ester es feien càrrec des de fa nou anys fins ara del Collet. Són la quarta generació de dones que han estat al capdavant d’aquest restaurant emblemàtic de Sant Agustí de Lluçanès.
La decisió de tancar no és nova. “El nostre pensament era tancar d’aquí a un any i mig”, explica Rodellas. Tot i això, amb el pla de desconfinament “les coses es complicaran més i això ens ha ajudat a fer el cop de cap ara en lloc d’esperar”. Tenen clar que “no tanquem perquè no tinguem feina. Hem tingut sempre una clientela molt maca i la gent estava contenta quan venia”. “Ens sap greu i només podem fer que estar-los molt agraïts a ells i a tots els treballadors per tants anys de confiança”, afegeix.
Una de les grans peculiaritats del Collet era la cuina amb llenya. “És tot un món i costa molt més. Una llenya petita volia dir més foc i una llenya més grossa menys foc”, explica Rodellas, que es passava el dia entre fogons, emplatant i vetllant perquè el servei funcionés. Al menjador, la seva germana Ester era qui es cuidava d’atendre, servir i coordinar el servei.
Ja volien tancar d’aquí a un any i mig però han avançat la decisió
Els seus canelons de fulla de col havien portat gent des de Barcelona al Lluçanès només per tastar-los. “Sempre hem fet cuina casolana, la cuina familiar que ens va ensenyar l’àvia, la tieta i la mare”, les tres generacions anteriors que havien estat al capdavant del Collet. El conill a la calma era un altre dels plats estrella. “El fèiem molt a poc a poc, durant hores”, explica Rodellas, que confessa que “si feia falta també el podíem fer a la ràpida i també funcionava”. L’anec guisat, la vedella amb bolets o els plats de senglar també els funcionaven així com una extensa carta de postres casolanes de les quals se’n cuidava l’Ester. “Alguns clients ens deien que teníem més postres que no pas plats normals”, explica rient Rodellas.
“Ens agrada cuinar. Si ho haguéssim fet per força segur que no ens hauria sortit així”, reconeix. La feina, però, els absorbia massa. “Des de petites ja hem pujat així, però has de sacrificar coses. A l’adolescència em va costar perquè les amigues sortien i jo no podia”, lamenta Rodellas. I és que fins al 1989, el Collet feia la jornada sencera: esmorzars, dinars, berenars i sopars exceptuant els dijous, que sempre han tancat per descans setmanal. Els berenars van desaparèixer amb els anys i el 1984 van decidir deixar de fer sopars. “Volia passar més temps amb la meva família. M’acabava de casar i no podia ser que hi anés des de bon matí i en sortís a la 1 de la matinada. La feina no s’acabava mai”, recorda, sense oblidar que “a la nostra mare li va passar el mateix. No podia estar per nosaltres”.
Amb el confinament dels darrers dos mesos, Rodellas s’ha adonat “de tot el que m’estava perdent. No he pogut passar-ho tan bé com voldria amb els fills. Ara també tinc una neta i m’agradaria gaudir-la. Tot això ens ha ajudat a fer el cop de cap definitiu”. “Durant anys he prioritzat la feina i ara toca posar per davant la família”, reconeix.
La família Rodellas fa molts anys que regenta el Collet, però “la casa no és nostra. Nosaltres som arrendataris”. Això també els ha impedit arreglar una casa que “és molt antiga. Jo l’arreglaria, però no és nostra”. I és que la casa data del 1762 en la seva part antiga i es va reformar el 1812. Des de llavors es va anar arreglant fins la darrera gran reforma, el 1969, quan va assumir la direcció l’Angelina, la mare de l’Ester i la Margarita.
El restaurant sempre ha mantingut un ambient rústic amb bigues de fusta (amb nius d’orenetes inclosos) i tovalles de paper que “agradava a la gent. Ja sabien el que hi trobarien aquí: cuina casolana i ambient rústic”.
El Lluçanès perd un referent i els ciclistes, un lloc mític pels esmorzars de forquilla i ganivet.
