Anna Ribas, directora de l’EAP Santa Eugènia de Berga i de l’ACUT Osona, ha estat reelegida com a presidenta comarcal del Col·legi de Metges de Barcelona. Des dels inicis passa consulta al CAP de Folgueroles i ara, amb la pandèmia, ha vist com canviava tot el seu entorn laboral.
Defineixi’s en tres adjectius.
Professional, compromesa i respectuosa. A la feina intento ser una persona molt professional, que segueix un mètode científic. Estic compromesa amb els meus pacients, n’estic al cas i defenso sempre els seus interessos. Soc respectuosa perquè crec que és essencial tenir en compte la manera de pensar i entendre la vida de tothom.
Per què medicina familiar?
Des que tinc ús de raó m’agradava la idea de ser metgessa. La medicina de família es va donar per casualitat, però sempre m’havia fet gràcia aquesta especialitat.
Quina ha estat la seva trajectòria professional?
Des dels inicis que estic al CAP de Folgueroles. Seguidament vaig entrar com a directora de l’Àrea Bàsica de Salut (EAP) de Santa Eugènia de Berga i de l’ACUT Osona, des d’on gestionem les urgències. L’EAP és una àrea bàsica rural que la formen Santa Eugènia, Calldetenes, Folgueroles, Espinelves, Sant Julià, Taradell, Viladrau i Vilanova de Sau. D’entre aquests pobles, jo sempre m’he encarregat de l’assistència a Folgueroles.
Com és això de treballar tota la vida en un mateix lloc?
Mai ha set un problema per a mi. A vegades la vida et va portant cap on estàs còmoda, i aquí sempre m’hi he sentit molt a gust. No he tingut la necessitat de canviar ni vull fer-ho. Jo mateixa vaig demanar expressament entrar aquí, em feia molta il·lusió ser metgessa de poble.
Què destaca de treballar al CAP d’un poble com Folgueroles?
És molt fàcil i agradable. Permet tenir un tracte molt més proper amb els pacients i en tens un bon mapa familiar. Aconsegueixes una visió més àmplia de l’especialitat en un entorn fantàstic. Des del 1990 formem metges de família durant el MIR i la majoria d’ells, al cap d’uns anys, ens diuen que recorden la residència com un lloc molt excepcional.
El 2019 la van escollir presidenta comarcal del Col·legi de Metges de Barcelona. Com va ser el relleu amb el doctor Clos?
Sí, el 2018 el doctor Clos ja havia manifestat que volia fer un canvi i se’m va proposar si volia acabar el mandat. Durant aquests dos anys he estat la presidenta i, enguany, finalment electe.
Què representa per a vostè aquest càrrec?
És un reconeixement a la trajectòria professional. El fet de ser metgessa de família ja representava molt i que fos dona, encara més. Estic molt orgullosa de poder representar els meus companys de professió.
Com funciona la tria?
Amb candidatures. Hi ha quatre col·legis de metges, nosaltres som el de Barcelona. La candidatura la presentava el Dr. Padrós i les filials comarcals li donaven suport a través de les juntes comarcals. Es proposen diferents professionals per estar al capdavant de cada zona. Aquí aquest any no hi havia cap més candidatura.
Quines són les seves tasques dins del Col·legi?
Fer d’intermediari entre els col·legiats i el Col·legi, retenir el talent de la comarca i promocionar la formació i la recerca. També gestionem els Premis Sanitat Osona, que és una de les coses que més intentem mantenir. El nostre principal objectiu és que els professionals es formin i s’especialitzin, ja que en ser una zona petita i allunyada de grans hospitals se’ns fa complicat mantenir l’atractiu perquè els estudiants no marxin fora.
És difícil conciliar vida laboral i vida familiar?
En el meu cas ja no tinc problemes, però es complica molt per a una dona quan té fills petits. És una feina constant i que necessita dedicació. Ser mare i professional a la vegada fa que tinguis una vida molt condensada. Moltes dones han d’esperar a dedicar-se a la recerca o a formar-se un cop els fills ja són grans. També cal que nosaltres mateixes fem autocrítica. Cada vegada que et poses tota la responsabilitat a sobre i no permets que la teva parella t’ajudi, també ho estàs fent malament. No som superdones.
Com ha afectat la pandèmia als centres d’atenció primària?
Moltíssim. Hem hagut de canviar totalment la manera de treballar. Ens vam trobar de cop amb una situació desconeguda, la gent tenia por de venir i nosaltres havíem de seguir assistint pacients crònics. Arran de la Covid hem augmentat l’assistència a domicili per evitar riscos i ens hem adaptat a consultes telefòniques i telemàtiques d’una manera molt ràpida. Aquestes noves modalitats de consulta permeten resoldre algunes coses més àgilment. La pandèmia ha set un canvi radical. Nosaltres també teníem por i cal dir que tot i així ningú es va retirar.
Quins canvis perduraran?
La visita no presencial, sense cap dubte. Sobretot amb la gent jove, que li va molt bé quan requereix assistència puntual o burocràtica. A mi m’agrada molt treballar amb e-consulta, crec que és una cosa que perdurarà. També la figura de l’administrativa sanitària, que facilita i agilitza totes les gestions.
Totes les onades han afectat per igual?
La primera va ser la més dura en general, per la novetat. Tot i això depèn de la zona, ja que per a Folgueroles va ser pitjor la segona. En la primera hi havia molta incredulitat i els canvis eren constants, ens havíem d’anar adaptant diàriament. Va ser tot un repte saber-nos organitzar de nou i vam aprendre moltes coses. Entre la segona i la tercera hi ha hagut una gran demanda d’atenció psicològica.
S’han hagut de formar en el món en línia?
Va passar amb tanta rapidesa que ens ho vam trobar a sobre. Ens ajudàvem els uns als altres. Em quedo amb el fet que ho vam fer tot i ens vam superar a nosaltres mateixos.
Com els ha afectat emocionalment?
Som humans, la mateixa afectació de la població també l’hem tingut els professionals. Hi ha hagut moltes persones que han necessitat atenció psicològica i, per sort, a Osona de seguida es va oferir l’opció de tenir aquest servei.
Com és la situació actual de Covid-19 a Folgueroles?
Estem molt més tranquils. Vam tenir un rebrot a finals de juliol, però s’ha parat. Hi ha ajudat molt la vacuna.
És la solució?
Rotundament, sí.
El sistema sanitari estava preparat per fer front a una crisi d’aquesta magnitud?
No, amb la pandèmia s’ha vist que els recursos destinats a la salut pública i a l’atenció primària són insuficients. S’ha evidenciat que calen més inversions i més subvencions. Vam ser poc previsors, no ens pensàvem que seria tan gros tot.
Què ha après de la Covid?
Que els humans ens adaptem al que calgui.
On podem trobar l’Anna a partir d’ara?
Seguiré a Folgueroles fent el que m’agrada fer, visitar, i durant quatre anys estaré al capdavant de la presidència comarcal del Col·legi. M’ho passo molt bé a la meva feina, tinc sort de dedicar-me a una cosa que m’agrada, que em dona per viure i que m’ha permès gaudir.
{{ comment.text }}