Mostrar com el disseny gràfic, més enllà de millorar la imatge corporativa d’una empresa, pot servir per explicar i difondre els trastorns mentals i l’estigma social que arrosseguen.
Aquesta és justament la perspectiva que Clàudia Falgà, de Roda de Ter, ha incorporat al seu treball de final de grau (TFG), que ha presentat durant el curs 2021-2022, amb 33 anys. Graduada en Disseny Gràfic per l’Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona (Elisava), el projecte, impregnat d’una forta càrrega personal, és el resultat d’anys d’estudi del trastorn bipolar, una malaltia mental crònica que pateix la seva mare, Maria Dolors Llagostera, de 55 anys, i que Falgà ha volgut visibilitzar a les pàgines del treball. En paraules seves, “la meva mare era conscient que la investigació implicaria deixar de viure la malaltia en silenci, però ho va acceptar perquè sabia que compartir la seva història podia donar eines a persones amb trastorn bipolar”.
Així, segons Falgà, sota la premissa que “el dissenyador gràfic ha de comunicar visualment unes necessitats individuals”, el treball és un exercici catàrtic que traspua els pensaments de culpa i frustració que pertorbaven la ment de l’autora davant la impossibilitat de no haver pogut ajudar la seva mare quan els metges encara no havien esbrinat què tenia.
Tot i que els estudis científics apunten al fet que el trastorn bipolar es comença a manifestar durant l’adolescència, s’acostuma a diagnosticar en l’edat adulta. En relació amb això, Falgà creu que “s’ha de lluitar per escurçar el temps del diagnòstic, que es tradueix en anys de patiment per la persona amb trastorn bipolar i el seu entorn”. I és que la manca de recursos dels familiars d’una persona amb bipolaritat fa que “et sentis desemparat i no sàpigues com fer front a la simptomatologia causada per la malaltia”.
És així com, després d’una part teòrica en què esbossa les característiques del trastorn bipolar, Falgà plasma en forma de relat cronològic les repercussions del trastorn en l’estat anímic de la família durant els últims 26 anys. “El punt de partida de la narració és el 1996, quan amb set anys m’adono que la meva mare no està bé”, explica. Des de llavors, van haver de passar 20 anys perquè Llagostera fos diagnosticada de trastorn bipolar l’any 2016, amb 49 anys.
Entremig, un munt de diagnòstics erronis que confonien el trastorn bipolar amb l’ansietat o la depressió contribuïen a la progressió d’una malaltia que es presenta en forma d’episodis recurrents que van des de la mania (exaltació o eufòria) fins a períodes de tristor i desesperança en què la persona pot tenir idees de mort. Falgà detalla que “durant els moments de mania, a la persona li costa dormir i fins i tot pot deixar de menjar”. Si bé es tracta d’una malaltia que afecta diferent a cada pacient –per exemple, el trastorn de Llagostera es caracteritza pels brots psicòtics, quan perd la connexió amb la realitat– Falgà detalla que les variacions anímiques “afecten tots els àmbits de la vida” de qui pateix el trastorn.
“La meva mare té un grau de dependència severa que el sistema sanitari no li reconeix econòmicament”. Arran del diagnòstic, Llagostera rep actualment un tractament que, tot i combinar el vessant farmacològic amb el psicològic, tindria marge de millora. Pel que fa al liti, que és el medicament receptat per prevenir les recaigudes, Falgà afirma que “l’efecte estabilitzador que produeix al cervell fa que d’alguna manera deixis de ser tu mateix”. I respecte de la teràpia psicològica, explica que les sessions, que no sempre imparteix el mateix psicòleg, “són només d’una hora cada dos mesos”, la qual cosa dificulta que el pacient estableixi un vincle de confiança amb el professional.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, i és per això que, amb l’objectiu de remoure consciències sobre el trastorn bipolar, Falgà ha pretès abocar els coneixements adquirits en disseny gràfic a la part pràctica del seu treball: una posada en escena de 26 peces de formigó que la personifiquen a ella i un martell gros que, representant el trastorn bipolar, colpeja els pilons sense pietat. Així, “la reacció del formigó seria la mateixa que la de la persona davant els impactes del trastorn bipolar”, comenta Falgà. Ara, la creació d’un projecte amb la voluntat d’obrir el camp d’actuació del disseny al servei de les persones és precisament el que ha fet que el seu treball figuri entre els nominats als premis EI! d’Elisava, dedicats als millors treballs de final de grau de cada promoció. A més, el projecte també ha estat seleccionat al festival de disseny Blanc!, que va néixer l’any 2009 a Catalunya com un esdeveniment que té l’objectiu de reunir els dissenyadors gràfics amb més projecció a nivell nacional i internacional.
El que està clar, però, és que ara com ara Clàudia Falgà ja ha recollit el seu particular guardó: haver realitzat un treball que encoratja les persones amb trastorn bipolar a deixar de viure en silenci.
