La bellesa és tan subjectiva que es fa difícil debatre’n. Sant Agustí es preguntava si les coses eren belles perquè ens plaïen, o si ens plaïen perquè eren belles. Victoria Cirlot, Catedràtica de Filologia Romànica a la UPF, diu que la bellesa pot ser un rostre maco, un paisatge bell… però no només això. La bellesa, segons Cirlot, és un adveniment; apareix, de cop. És un instant etern, i un sent una commoció enorme en sentir-la. De vegades passen aquestes coses, perceps, vius la bellesa en les coses menys imprevistes i inesperades.
El passat 4 de març es va inaugurar a Vic una petita joia que no pot passar desapercebuda. En el marc de la capitalitat de Vic com a ciutat de la cultura catalana VICCC2016, el Museu Episcopal acull l’exposició “116 anys de pintura catalana”, un recull d’una vintena d’obres que tracen una petita narrativa de la història pictòrica del país del darrer segle. Bellesa en estat pur.
L’elecció de les obres no ha estat una tasca fàcil. L’espai era el que era, i haver de seleccionar només vint quadres i artistes per condensar un segle d’història de l’art és una labor complexa i injusta. Qui en queda fora? I per què? Sigui com sigui, la tria final és una alineació espectacular: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Salvador Dalí, Joan Miró, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Miquel Barceló… La comissària de l’exposició i professora de la UVic-UCC, Ana Palomo, explicava que la intenció final ha estat “donar visibilitat a tots aquells que amb la seva tasca van confeccionar una sòlida escullera”.
A més de Palomo, a la inauguració hi van assistir Anna Erra, alcaldessa de Vic, Jaume Massana, director territorial de CaixaBank, Josep Maria Riba, director del Museu Episcopal, i Àngels Blasco, directora dels serveis territorials de cultura de la Generalitat a la Catalunya Central. Tots ells van posar èmfasi en la gran qualitat pictòrica de l’exposició, i sobretot en la gran oportunitat que representa comptar amb una mostra com aquesta a Vic, una manera de “descentralitzar la cultura més enllà de l’àrea d’influència de Barcelona”, segons Palomo.
L’exposició és molt íntima i personal; quan s’entra a la sala (fosca, amb molt poca llum, la justa per il·luminar els llenços) és com si s’endinsés cap a un espai totalment aliè del món exterior. Les olors, els traços, el silenci. Es pot interpel·lar el quadre a través de les reflexions i de les emocions que transmeten. Les imatges oníriques de Dalí, les formes de Miró, les lletres de Brossa… a cada quadre es fa un salt en la història de l’art, però també de la humanitat. Encurioseix pensar que en el moment en què es van pintar i elaborar algunes de les obres que apareixen a l’exposició (l’any 1900, per exemple) s’inaugurava l’exposició Universal de París, Max Plank anunciava el seu estudi sobre la teoria quàntica, naixia Luis Buñuel, o moria Oscar Wilde. Màximes formes d’expressió de coneixement en àmbits diferents. Cultura en estat pur.
Fins al 25 de juny hi ha temps per veure la mostra al Museu Episcopal. És una bona excusa per acostar-s’hi i deixar-se endur per la bellesa, per aquella crida, silenciosa però addictiva, que produeix la bellesa: la comunió entre colors, traços, formes, relleu i llum. Entrar dins els quadres i les seves històries; adoptar la mirada dels seus personatges, o intentar entendre que les experiències, de vegades, no tenen sentit. Són simples i pures formes de bellesa.
{{ comment.text }}