50 Nadals dalt la Creu de Gurb

S’ha enfilat al castell de Gurb centenars i centenars de vegades i podria resseguir els topalls del turó amb els ulls tancats. Enguany, però, s’escau una fita especial per ell. Fa 50 anys que el fotògraf gurbetà Toni Anguera (Vic, 1946) hi puja cada Nadal, encetant una tradició que avui s’ha popularitzat. EL 9 NOU el va acompanyar dissabte passat, l’endemà de viure el debat sobre la massificació d’aquest espai natural, per rememorar, tot fent un puja i baixa, com ha canviat el mateix paisatge durant tots aquests anys. La imatge de la Creu de Gurb, com es coneix popularment i com ell n’ha dit sempre, forma part d’una panoràmica quotidiana. En veu la silueta des de la finestra estant. Des de casa seva, al sector del Soler, hi té 358 metres de desnivell fins al cim. “Quan estava en forma ho havia fet en 36 minuts, corrent; ara hi trigo més”, deixa anar amb un somriure, obviant que ja ha fet 75 anys. Actualment hi ha vuit camins definits per arribar a dalt, explica. Avui escull l’itinerari per l’anomenat Serrat de les Bruixes, resseguint el torrent de Falgueres, que acostuma a baixar sec, que el condueix a una de les característiques zones de margues grises, “o blaves”, i el seu aspecte gairebé lunar. “De petit ja hi venia amb els escoltes, aquí, a buscar fòssils o a ressolar amb el cul pendents avall, estripant pantalons”. Més endavant, quan va començar a practicar esquí de muntanya o marxes de regularitat, el turó es va convertir en un entorn ideal per posar-se en forma, a voltes amb ascensions “diàries”. Va ser a finals dels anys 60, quan va començar a festejar amb Dolors Bigas, filla de Can Pau Xic –amb qui es casaria el 1972 i ja s’establirien a Gurb–, quan per primera vegada s’hi va enfilar el mateix dia de Nadal. Una iniciativa “espontània” que es va convertir, gairebé sense proposar-s’ho, en tot un hàbit. Durant aquest mig segle només recorda haver-se’l saltat un any, “i perquè em van operar”. Els primers Nadals hi pujava “ben sol”, va explicant mentre continua l’ascensió, ara per l’anomenat camí transversal, tot creuant una profunda roureda. Aquesta és, de fet, una de les grans “transformacions” que ha sofert el paisatge: la vegetació. “Abans hi trobaves ben pocs arbres tot pujant; ara n’està ple fins a dalt”. El bosc s’ha anat menjant els camps de conreu; “tot això eren feixes”, indica. El camí transversal enllaça ara amb el que puja de Vilafreser, el més habitual i, per tant, també el més concorregut. I es nota. A partir d’aquí és un constant de salutacions amb d’altres caminadors que pugen o baixen. “El dia de Nadal això ja serà una autèntica corrua”, augura. Anguera entén que el primer gran boom de practicants a la Creu de Gurb es va viure a partir de l’any 1986, quan Vic va inaugurar les pistes municipals d’atletisme Josep M. Pallàs. “Mentre les pistes van ser a l’OAR, els atletes s’entrenaven a l’entorn de la font dels Frares”. Aquests últims anys la popularització i l’increment d’usuaris ha estat exponencial. Corredors i atletes hi con viuen amb amants de la natura, xirucaires de nova fornada o ciclistes; un 70% de tots ells, vigatans. “Vam calcular que cada dia hi pujaven uns 250 persones”, apunta. I és clar, el desgast es fa evident en alguns dels camins més transitats. Anguera no seria partidari de refer els xaragalls malmesos –“seria millor deixar que la natura faci el seu curs”–, però sí d’habilitar un parell de vies d’accés habitual. Un dels problemes, però, és que l’Ajuntament de Gurb no en té la titularitat, recorda; tot el massís és de diferents propietaris privats, fet que complica la unificació de propostes. “Ja hi som”, exclama Anguera en arribar al cim, on ara hi ha mitja dotzena de persones. Un sol esmorteït no resta força a la panoràmica. S’atura a la taula d’orientació que ell mateix, juntament amb Andreu Serra i Presseguer, van idear amb motiu del centenari de la instal·lació de la creu dalt del turó: “En un dia clar, des d’aquí pots arribar a veure, com un puntet blanc, el cim del Canigó”, assegura. Aprofita per fer una foto amb el mòbil –en deu haver tirat milers, en tots aquests anys– i inicia el descens, ara pel vessant sud. Aquest Nadal, si res no es torça, tornarà a pujar a la Creu de Gurb. Seran molts els que també ho faran, però ningú acumularà mig segle de fidelitat a un hàbit que, per Anguera, ja forma part de la seva vida.

50 Nadals dalt la Creu de Gurb

La festa major de Tona incorpora la Comi Jove i recupera els Descamisats restaurats

La Tuta, la nova geganta ‘boja’ del barri de la Riera de Vic que homenatja el passat adober

Més de 220 balladors a la 82a edició de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell de Tona

Centelles recupera la música del Ball del Pi

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

El temps troba casa a Ogassa

“Sobre l’hospital, conec molta gent que es decanta per anar a Olot per proximitat”

Manlleu aprova la urbanització de l’entrada per Torelló on faran un McDonald’s

Un ‘palauet’ al cor de Manlleu

Una moneda de Baitolo, troballa de la campanya d'excavacions al Camp de les Lloses de Tona

Radiografia a l'ocupació del Ripollès: falta personal qualificat i de talent

Mor un veí d'Ogassa en un xoc frontal a l'Alt Empordà

Polèmica a Ripoll perquè una filla de l’alcaldessa treballarà a la policia local

“Quan tens una actuació delicada, a casa no pots dir que t’has jugat la vida”

L'art de cuidar els clients des de la cuina